4/11/08

Bye Bye Mail

Fa dies que em costa escriure aquí. Estic espessilla...bueno, però avui no podia deixar de fer-ho. Perquè avui m'he de despedir d'un amic que he conegut gràcies a aquest bloc i aiiii que ens marxa mooolt lluny. Avui no serà un dels meus escrits típics, perquè estic tova tova i em puc fer un fart de plorar i com que escric des de un ciber avui, entre jo plorant i aquesta parella de sud-americans que enyoren a la seva família, això seria un mar de llàgrimes. Doncs res, farem tipus mail...sense ni una tristesa....



Jelou!!!!!!!!!!!!!

L'últim diaaaaaaaaaa, ja és l'últim dia i a volarrrrr!!!!! Ostres crec que estic igual de nerviosa que vosaltres. Sento com si l'hagués de fer jo aquest viatge. Buuuf n'he sentit a parlar tant i de fa tant mesos, voleu dir que no he de venir jo tambe :( snifff, snifff
Com diuen els grans filòsofs de Europe: "It's the final countdown" doncs res, unes horetes i es farà realitat el teu somni. aaaaaaaahhhhhhhhhh que guay!!!!!

Un gran viatge per un gran esforç d'una gran persona ... (ui no per aquí no segueixo que avui estic tova tova)

Els que ens quedem a la millor terra del mon, que és aquesta, no se't oblidi ehhh? , la cuidarem fins que torneu d'aquí un mes.

Jolin, ara que hi penso trobo que marxeu massa lluny... no eres tu que aconsellava com a gran viatge Marina d'Or Ciudad de Vacaciones. Pensa que és molt més guay que New York, té uns xiringuitos molt guapos al costat del mar on segur que hi ha un senyor d'avançada edat tocant un acordeó (s'escriu així això???) nyigo-nyigo (so de l'acordeó, no del violí) i li pots demanar les cançons que vulguis, allà a NYC no. Ahhh tu t'ho perds.... Però sempre et quedarà Marina d'Or, jeje.

Els d'aquí intentarem fer bondat, i no fer cap disbarat, ni fer cap viatge en cap país tropical on es necessitin vacunes i on no les tinguem posades; ni entrar en zones on diuen que són de guerra,... (ai, sort que hi ha amics per evitar mals majors, :P) Descansa i agafa energia perquè aquest any s'ha de reconèixer que has hagut de sentir cada parida (mea culpa) agafa aire.

Ostres, et trobarem a faltar. Aquestes maletes torna-les plenes de històries i records del què aquest país t'ha de donar.
Doncs res, be happy all the day and all the night long. Records a Obama i sobretot, sobretot no oblidis la missió especial que tens al Pier 17 i crida-li a la ciutat que hi tornaré. M'agradaria molt que el dia que hi anessis tiressis una foto aquest lloc i si pots la pengessis. Em faria molta il.lu. per mi va ser un lloc molt especial. No demano res més, please!!!!!!!!! i mira que tinc moltes idees, jiji.

Va, vinga..... I cuida de l'Isidro.... i recorda-li els consells bàsics d'un aventurer intrèpid, són molt importants, me'ls donava la meva mare sempre que anava d'excursió amb el cole,...i sempre vaig tornar sana i estalvia :P allà van: 1) No et fiquis amb lios 2) No et separis del grup 3) Nena no et mengis els entrepans dels altres nens 4)No pugis al cotxe amb homes que et donin caramels.
Bé, no sé si cap dels consells et servirà, però jo ja t'ho he dit, són el ABC del bon viatger
.

Ara em podria allargar fins l'infinit... però res que us desitjo el millor. Ja ho sabeu.

Una abraçada per tu i una per l'Isidro,.... i ensenya-li a Amèrica què és un triunfador, que fa temps que no en té ni idea.

A friend,

Us seguirem les vostres peripècies aquí: http://viatgesensefutbol.blogspot.com/

15/10/08

Culpa.




What i've done (què vaig fer????) Linkin Park


Toc-toc! De vegades el meu passat torna a picar fort a la porta. Sol arribar sense avisar i ve per una paraula que algú em diu, per una imatge, al veure una persona,...
I em recorda els cops que m’he anat equivocant. El meu passat és "punyetero". Selectiu. I sol recordar extrems. El més bo. El més dolent, sobretot recorda això, lo dolent. I m’ho fa pagar amb la culpa.
Durant la meva vida he intentat fer les coses bé, de vegades sent molt exigent amb mi. Tenia uns models clars, uns pilars en els que creia des de ben petita i que aguantaven qui era jo. Eren pocs, però eren molt importants per mi perquè em donaven sentit a cada una de les passes que feia.
La vida és més senzilla si aquests estan allà aguantant, ferms...

Però mica en mica van apareixent esquerdes i tot comença a trontollar. Primer cau un, i comences a dubtar. T’adones que algunes coses que creies ja no tenen el valor que tenien, no són tant importants, són una mentida... I aleshores en cau un altra fins que algun d’ells els acabes tirant perquè ja no trobes ni que tinguin sentit.
Llavors la vida canvia el seu rumb. Ha mort la innocència, res és el què semblava.
I se’t gira feina. Estas ben desorientat i ben espantat però has de tirar la teva vida endavant i crear unes noves columnes. Aquestes fetes per tu, amb les coses que realment creus i que et donen el què esperes...
I en aquesta mena de camí on he buscat aquests pilars i on m’he buscat a mi, m’he equivocat molts cops. No m’han sortit les coses a la primera, ni a la segona i de vegades m’he vist fent el què dei: - joooo això mai no ho faré!!!!!. Volent anar endavant, volent fer-ho bé, m’he vist caure avall. I en algunes ocasions he sentit que feia mal i això m’acabava d’enfonsar doncs encara més avall, perquè jo no volia fer res a ningú.
I apareix la culpa. Crec que és dels pensaments on m’és m’he encallat i més mal m’han fet. Sí, sí, rotundament aquest crec que és l’infern. I es paga en vida. Un infern que crema dins nostre.

Cel i infern tant un com l'altra viuen sota la pell.

El pas del temps m'ha portat a sentir-me millor amb aquest errors i a no ser tant dura amb mi, o potser a sentir que ja havia patit massa per ells. Ja prou!!! qui sap,si la culpa és una condemna amb data límit i que quan sents que has pagat tornes a trobar la calma.

Aquest escrit em ve per algun comentari vostre en l'anterior post referent al tema cel versus infern i m'hi ha fet pensar....

11/10/08

DANCELIFE



Fa uns dies que hi ha una cançó que em persegueix. La sento al fil musical de la feina, al cotxe, si entro en una botiga... noto que oi cops la sento. És Billie Jean de Michael Jackson.

Al sentir-la tants cops m'ha fet pensar en els meus millors amics. A ells els agrada molt, tot i que no són amics entre si, tenen en comú que els agrada ballar. Penso que el dia que baixi a l’infern i hi hagi una bona festa muntada i em pregunti si ells ja han arribat, doncs serà fàcils trobar-los. Demanaré al DJ del sub-mon que me la posi, i segur que no es poden resistir a pujar a dalt d'un altaveu a fer el show. Quins homes, són la pera!

No sé, potser a l’infern es podrà ballar tot el dia? Amb aquella caloreta,...qualsevol se’n va al cel amb tota aquella gent tant sosa...



Parlant de ball, ahir no vaig poder anar a una de les meves classes de gimnàstica que ara m’he apuntat per tornar-me a posar en forma. Teniem el pavelló ocupat pels ballarins del Campinat d’Espanya de Balls de Saló. Una de les proves de puntuació les fan aquí.
Jo també vaig començar a fer balls de saló i havia iniciat els entrenaments per competició. Alguns dels que van començar amb nosaltres participaran en les proves i els aniré a veure. M'agrada, especialment els balls llatins, la força que desprenen i aquells vestits tant així.


Des de molt petita tot aquest mon m’encantava. Em posava la faldilla blava que la meva mare tenia l’oblidació de tenir neta cada dia sinó....buuuuf i agafava unes sabates de talons vermelles. I els vespres tenien espectacle garantitzat. Quina paciència que tenien, jiji

Aiii ara veig que ser pare ha de ser molt dur. Però bé. Jo amb el temps m'he anat deixant el ball. Però em segueix agradant veure'l i quan puc practicar-lo però ja a un nivell cutrecillo. Ara fa un temps que alguns vespres em dedico a mirar uns vídeos que em tenen ben enganxada. Són d'un Programa que ha tingut molt èxit a EUA. També és un Reallity com Fama a bailar, però molt diferent. Aquest és un programa de l'MTV titulat DANCELIFE, i està creat i produït per la Jennifer Lopez.

Va de la vida de 6 ballarins que ja són professionals abans d'entrar i les peripècies que els van passant per fer-se un lloc en el mon del ball.


Video 1 Alguns d’aquests ballarins ratllen la perfecció i de veritat, us recomano de veure-ho, especialment el primer vídeo. Ell es diu BLAKE MC GRATH i a hores d’ara és ja és una estrella. No us podeu perdre els mortals que fa!!!!! No sé si heu fet mai un mortal, peró costen molt i ell els fa amb una bellesa fora del normal. Els girs són perfectes.... Crec que hi ha comptades persones al mon que puguin fer el què ell fa en aquest vídeo. Es per quedar amb la boca oberta!!!!




Vídeo2 KENNY WORMALD
Dedicat a en Joan, el meu millor amic. Per si mai descobreixes el bloc que algun cop t'he parlat, aquest vídeo em fa pensar en quan et vaig conèixer i estaves ballant. Bé, tu ets més xulo, això sense dubte, ja ho saps. :D



7/10/08

Fugir...

No heu tingut mai ganes d’agafar els trastets i marxar, marxar tant lluny que tot el què ara et fa mal quedés enrera. Borrar amb tot, començar de zero, reinventar-te, ser algú diferent, el qui sents dins teu que ets però que fora de la teva pell no pots ser.



La setmana passada vaig tenir un d'aquests dies on t'entren ganes de fer tot aixó...on em plantejava perquè carai segueixo aquí, perquè em vaig donant cops de cap contra la mateixa pedra.... Ostres, m'hauria agradat tant poder fugir!!!! Mentre tornava amb el cotxe de la feina m'ho imaginava i dins d'aquest mon irreal que m'estava creant la sensació de llibertat era genial!!!


Discover Various Artists!



M’imaginava entrant corrents a casa, tirant les maletes al llit i omplint-les d’una revolada amb tota, tota la roba de l’armari, sabates, abrics, tot.... penjadors inclosos. Pujant al lavabo i traient els meus maquillatges, pintallavis, perfums... i ficant-los també dins, entre la roba de la maleta.
El pot on guardo les meves arrecades i anells, també, cap a dins!!!!!!

I tot ben apretat, ben apretat, perquè tot això se’n ve en mi.

Deixaria el telèfon, el rellotge (que sempre em trec quan arribo a casa) i agafaria una cosa... una foto. És la foto que sempre em miro quan les coses no van bé. Estic en un pub a Escòcia amb uns amics i quan me la miro i recordo el feliç que vaig ser en aquell moment, penso que no pot ser no hi puguin haver moments així a la vida. M'agrada i sempre em dóna força per seguir buscant moments iguals.

Doncs sí, agafaria totes les mandangues aquestes, tiraria les maletes al cotxe, engegaria la música (volummmmmmm up!) i, per exemple a ritme de ACDC marxaria per l’autopista, a velocitat il.legal, :P fins a l'aeroport i agafaria un avió que em dugués en un lloc nou. Borrant el passat, borrant el que no vull a la meva vida i dibuixant una nova persona que ja hi és, però viu a l'ombra, com en latència.


Aiii, hi ha dies que penso que no sortiré d’aquest nus que m’he envolicat i que la solució seria tallar amb tot.
Ja sé que mai un no comença de zero, ja sé que les coses s’han d’arreglar i que marxar no és la solució, ... però hi ha dies quan em sembla que res avança i que tot s’envolica i us asseguro que m’encantaria fer això. Fer un Run away!!!!!!!! Hi penseu mai vosaltres?





Comentari apart: ostres m'ho he passat bomba recordant AC/DC buuuuf. Recomano aquests vídeos. Als meus veïns sembla que els han agradat perquè tot i el volum no s'han queixat i sonen més canyeros que la versió que us he posat que sona light. Perquè suposo que sabeu qui són AC/DC???? Thunderstruck és brutal!!!!


Thunderstruck


highway to hell

3/10/08

La constància del canvi

Canvis i més canvis. Els odio però els necessito per seguir.


De vegades m’estiro al sofà. Quieta, ben quieta. Esperant que res es mogui. Buscant parar per uns moments el món que va tant ràpid i que jo no atrapo ni em sembla poder-ne seguir el seu ritme.
No vull llegir. Ni vull mirar la tele. Ni escoltar música. Tot s’ha de quedar parat. Tanco els ulls. Però al obrir-los veig el pati des de la finestra... la tramuntana que ens embogeix mou les fulles de l’heura . Els núvols segueixen navegant pel cel. Res ha parat. Tot segueix canviant.


Fa temps que em vaig encallar, malgrat els canvis que tenia. Jo no volia avançar. Només volia trobar calma dins meu.

El dia m’encegava, com si fos un vampir i desitjava que arribés la nit i tancar-me a casa. Sola= jo i la solitud, una estranya amiga,però que ja d'ella no tenia por, o no tanta por com la que sovint tinc fora d’aquella habitació, on les coses passaven i passaven i jo no les podia les controlar.


La nit, tant dolça ella, que m’abrigava amb aquella manta negra suau. I jo l'adorava i l'allargava. No volia que les meves nits s'acabessin, volia que aquella foscor tranquil.la durés més i no arribés un altra matí. No volia anar a dormir.
Però les broques del rellotge em castigaven al dir-me l'hora i recordant-me que el demà sense dormir seria pitjor. M'obligava a estirar-me.



Viuria de nits, en petits racons on em sembla estar-hi protegida. Evitants els canvis d'una vida que m'espera cada dia al obrir els ulls.

30/9/08

Post per donar-vos les GRÀCIES!!!!!!!!

Aquest post va per vosaltres i són paraules que us juro que em surten de dins per agrair-vos vàries coses...

M’explico... Fa uns dies un de vosaltres em va deixar un comentari on deia que m’havien nominat a uns Premis de la Catosfera (em sembla que ho dic bé, si no sorry) Al llegir-lo no vaig entendre res i vaig visitar-ne la pàgina. Hi havia una sèrie de llistats on es votaven diferents categories. I llavors vaig flipar. En una d’aquestes, anomenada “Bloc Revelació” hi estava nominada (no per “abandonar l’acadèmia” tipus Gran Hermano, sinó nominada a un premi)
Buuuf, em vaig emocionar molt, perquè a mi últimament les coses no m’anaven gaire bé i veure que hi havia persones a les que importava i es recordaven de mi doncs em va fer feliç.

I avui us ho volia agrair. A les persones que em van votar: Gràaaaacies!!!!! I a totes les persones que visiteu el meu bloc: Gràaaaaaaaaaacies! Per mi qualsevol dels vostres comentaris i saber que esteu a l’altra costat de la pantalla és molt i m’ha ajudat molt més del què us imagineu. Especialment alguns que porteu quasi des del principi, jo si us dec un Premi a la Paciència.



Fa un any i pico, una nit de dissabte, vaig descobrir el món dels blocs a través d’un de vosaltres. Trobar aquell bloc em va ajudar moltíssim, però en aquell moment no ho sabia. Des d’aquell dia fins ara, la majoria de coses que m’ha portat tenir una pàgina on hi escric el què penso, el què sento, o tontades,... han estat bones. També hi ha hagut moments molt dolents, com per exemple quan vaig tancar l’anterior bloc perquè em trobava fatal, però fatal de collons.


Ara mirant endarrera, veig molts canvis. Canvis sobretot interns. Algun dia m’he sorprès a mi mateixa amb aquests canvis i m’he preguntat què els ha produït. I només ha pogut ser una cosa: el fet d'escriure en aquest meu petit espai d'una xarxa infinita i que vosaltres estigueu a l'altra costat. No he canviat de medicament. Ni de metge. Ni de poble. Ni de res. El canvi és haver trobar aquella nit aquell bloc i haver aprés que jo també podia escriure i treure el què tant mal em feia.


Fins llavors no aconseguia veure sortida. No entenc perquè el meu cap em jugava aquesta mala passada. El meu mon es va tancar en 4 parets, les físiques i les que va fer el meu cap. Necessitava sols saber que hi havia algú. Als amics no podia explicar res d’això. No sé, potser és culpa meva, però no m’hi sentia còmode. No sabia com explicar que m’enfonsava.
Reconec que algun dia havia provat d’explicar-ho però encara em sentia molt pitjor...perquè rebia consells que no em veia amb cor de complir o, m’adonava que, en no sé quin punt de la conversa, la que els acabava escoltant era jo. Sento dir-ho així, però així ho sentia.


Escriure avui aques post m’ha fet plorar un munt de cops, pensant en com carai vaig arribar a aquella situació. Com tot caminant per la vida, un va escollint camins que creu que seran els millors i un dia s’adona que el seu camí ha anat a parar a la punta del precipici,.... Bé, però, això ja és el passat i, tot i que avui no tot és de color de rosa, sí que estic molt contenta del què he canviat i el què aprés aquí.


He escollit el dia 1 d'octubre per penjar aquest post, perquè ahir s’acabava el termini per les votacions i no volia fer cap mena de campanya perquè em votéssiu. Jo ja tinc tot el què necessito que és la vostra companyia i això és el què vull seguir tenint. El premi crec, les coses com siguin tu, que se’l mereixen més les companyes que estan en la mateixa llista que jo: la NÚR, la RITA o la PETITA CRIATURA (la qual encara no conec) . Em sento que ja he guanyat estant en aquella llista al seu costat.

I res més, simplement volia fer públic el meu agraïment. Mil gràcies a tothom, de tot cor!



NOTA IMPORTANT: Ep! no he guanyat el premi, com que estic tant happy potser ho sembla i ho volia aclarir és que algú de vosaltres m'ha felicitat pel premi i jo estic nominada.


Aquesta cançó és una de les que sempre tararejo, m’agrada... i avui és un bon dia per posar-la i dedicar-vos-la.... THANK YOU de Dido!!!!




28/9/08

Sense paraules

Sense paraules, la cançó ja les diu totes...

26/9/08

El més guapo del barri


Últimament no tinc gaire temps per escriure i visitar els vostres blocs... Ell n'és el culpable. El que m'ocupa totes les hores.


Em té fregida. M’esgarrapa. No es menja el seu menjar del plat, perquè vol del meu. Se’m tira a sobre quan intento estirar-me al sofà. Ho deixa tot ple de pèls blancs i negres. Fa petjades als vidres. Plora. És esquerp. Interessat. Em persegueix quan bereno. Vol jugar a la piloteta quan arribo de treballar morta de cansament. Vol escapar-se quan anem a passeig. No borda quan entren desconeguts a la casa. Quan li dic: -seu! es gira i marxa...



Sí, Ell. El que em té el cor robat des del primer dia que el vaig veure. Aiiii, que n’és de maco!!!!!!!!! Intento resistir-me als seus encants, però em mira amb aquests ullets i posant les orelles així de tort i que voleu que hi faci....


Eh que és preciós? :P

24/9/08

Gurú espiritual de la meva cosina?


Fa uns dies que la meva germana i la meva mare em truquen parlant de la meva cosina. Es veu que se’ns “desmadra”la criatura!!!!!!. Segons la meva germana ens enganya, s’està convertint en una bala perduda,....quasi satanàs. No només me’n parlen, sinó que es veu que jo, hi he de tenir una conversa-bronca per fer-la centrar. Jo???

Si coneguéssiu la meva família ho trobaríeu raro que se’m busqui a mi per fer aquest paper, elles soletes ja en saben de fer bronques. Quan em busquen per això és només per un motiu: es veu que jo feia el mateix. Ouuups!

Problema de la “nena”: Fa dos dissabtes va tornar a les 9 del matí. Sense excusa. No va dir on va estar (mira la ella que xula!) ni amb qui.
Solució dels seus pares: la van fer quedar-se al carrer a dormir perquè això ja porta repetint-se força temps.
Solució de la “nena”: Va anar al club que tenen amb els seus amics a dormir (vaya càstig els meus tiets!!!!!)
Bé i jo ara que es veu que m’he convertit en el Gurú-Espiritual d’ella, doncs hi he de tenir una xarla. He de reconèixer que la xarla dels estudis va anar bé, ostres és que quan la veig a ella em veig a mi.

La veritat és que fa temps que tinc la lliçó sobre la sexualitat pendent, però en vistes d’algunes converses que hem tingut, crec que faig tardíssssim i potser la lliçó me la donarà ella. Potser pendré apunts.

Elles esperen que li parli de que ha de tornar d’hora, que ha d’estudiar i que no surti... (perquè demà comença a viure a BCN amb les amigues en un pis buuuuuuuuf) jo això no puc fer-ho. Jo penso que ella ha de poder fer-ho una mica tot. No m’agradaria que fos d’aquelles nenes que si estudien molt i no tenen ni punyetera idea del què passa al mon.

Jo imagino on va ser fins les 9 i perquè no va dir-ho. La conec i ja m’ho ha explicat alguna vegada. Segur que va anar a una discoteca de ves-a-saber-on a ballar tecno, house,....

No sé, jolin. Bé, aquest dissabte anem a mercat juntes i en parlarem. Jo només li fotaré canya amb lo de les drogues i qui porta el cotxe i que no vagi col.locat ni begut, quan van en aquests llocs, lo altra no. Però no puc dir que no faci coses que jo feia i que no em sembla que tinguin res de dolent.
Als que si els caurà una bronca són als seus pares, perquè ella farà el que farà, però les normes brillen per la seva ausència. Les posen, les treuen,... Si no els agrada el què fa crec que hi ha d’haver unes normes més clares i uns càstigs (o el què sigui, que es compleixin).

Mireu, si teniu alguna idea s’agrairà, jo la veritat crec que això acabarà amb conversa on acabarem explicant què fa ella i què feia jo, i les coses que em vaig equivocar, que ara no faria, les coses que m’alegro d’haver fet,... És que si és com jo, les bronques no funcionaran. I per cert, també m’ha d’ensenyar el noi amb qui va ara... espero que aquest no porti uns pantalons vermells adidas ajustats, ni un cotxe tunning com l’anterior. Això sí que noooo!

Cançó que li agrada moooolt ( i a mi també, no puc fer-hi res, jiji,) No us agradarà, no us la recomano :P Clar, la "nena" és "igualita igualita que la primita". Aiiiii



16/9/08

Sense objectius

Aquest ha estat un bon estiu, en general. Un estiu ple de moments. Moments que feia temps que no vivia i necessitava tornar a sentir.

No he fet res d’especial, no he fet un gran viatge com m’agradaria, ni res d’això, simplement he fet cosetes i m’han omplert.

Però clar, l’estiu passa...tot passa.

Per ser franca, només recordo un mal dia de l'estiu. Era el dia que vaig anar a l’Ikea. Necessitava comprar coses perquè volia reformar el meu escriptori. I vaig marxar amb el carrito ple, ple, ben ple. Quan estava a la caixa per pagar vaig tenir una sensació molt estranya...

Davant meu hi havia una família una mica folklòrica, la mare m’anava explicant que havien perdut l’avi amb la néta per dalt, i l’havien cridat pels altaveus. No sé perquè, però m’ho explicava. La néta estava allà ballant "desmelenada". L’avi des de lluny deia que sortia a fer un cigarro i també hi havia la iaia que estava en una cadira de rodes. Ocupaven mitja fila de la caixa i vinga xerrar. Però em feien gràcia, era un cacao divertit.


I res, van marxar, jo vaig pagar i de sobte em vaig veure allà, amb el meu carrito i vaig sentir que el mon em queia a sobre. Era un pes que em va deixar buida per dins. Em vaig asseure al meu carro, entre tots aquells trastos i vaig veure com la gent anava passant. De lluny encara sentia aquella família...

De cop, mirant la gent caminar, vaig sentir que ells tenia una direcció, que la gent seguia un camí...i jo no. Em van venir flashos d’aquell estiu, coses maques que havia viscut i vaig adornar-me que al acabar l’estiu allò es tornava a acabar i jo seguiria perduda. Amb una habitació tope-fashion,això sí, però perduda.
Tenia un nus al coll, però no volia plorar perquè quan ploro em costa molt de què els colors em marxin i se’m inflen molt els ulls. No volia que ningú ho notés.

Fins i tot aquella família tant folklòrica em va semblar fantàstica. Estaven junts i s'entenien i reien.

Vaig pensar que s'acostava un altre hivern...algunes coses ja no serien com els anteriors, però encara n'havia de canviar d'altres. Una d'elles és que segueixo sense trobar els meus objectius, no trobo el camí, el sentit, on vaig... I simplement vaig tirant.

Estic davant d’un creuament de camins i he de triar direcció i no hi ha manera. O em quedo igual o canvis... Suposo que ja estic cansada dels nervis que em porten els canvis, però si no faig res, tornaré al mateix punt on estava l’any passat i això no pot ser.
Pujo les escales, per tornar a caminar per la corda fluixa i no veig xarxa a sota, però he de seguir perquè crec que al final de la corda fluixa hi ha coses que valen la pena.

Hauria de deixar de ser tant tossuda i demanar ajuda, perquè sola ara no puc. Algunes persones sé que m'ajudarien, però no els hi sé explicar.

Però no sé que coi m’està passant des de que estic vinint aquí. He perdut el nord. Jo tenia molta força i ara aquesta força és la que m’està pegant.

Buuuf, perdoneu aquest escrit, avui tinc un matí molt dolent...


13/9/08

Després de molts anys

Necessitava escriure...

Avui l’he trobat pel carrer. Feia molts anys que imaginava aquest moment, des del dia que ens vam despedir. I no ha estat com esperava. L’he vist de lluny i m’he quedat parada. Tot el què sempre havia pensat que li diria se’m ha esborrat del cap i m’he sentit molt estranya.


No coneixia qui l’acompanyava. De vegades pensava en aquest moment i temia no conèixer-la, que els anys i la vida l’haguessin canviat. Però no ha estat així. Estava preciosa. Era un àngel. Només tenia ulls per ella i se’m ha fet un nus al coll. Que guapa que estaves Emilia! Jo he seguit caminant perquè estava al mig del pas de vianants. Fins que hem coincidit. M’he sentit com qui es troba un antic amor i l’emoció li roba les paraules.
Te volia mirar als ulls. Els segueixes fent tant expressius com fa 8 anys enrera. No sé, he tingut por que no et recordessis de mi, no sé, han set un munt d’idees que m’han matrellat el cap i que m’han tapat la boca.

He seguit caminant i has girat al cap, m’has seguit la mirada fins que ja no has pogut. Com si m'haguessis conegut.
I si t’has enrecordat de mi? No pot ser, oi?
Tu no pots parlar i jo no he sabut què dir-te. No sé què m'ha passat.

Ja eres una flor quan et vaig conèixer i ara, als teus 14 anys, ets increïblement bella. Què més voldrien la majoria de noies que caminaven per aquell carrer tenir la teva bellesa i ni tant sols es deuen adonar que passes.

Ai, ara em sento malament, per no haver pogut parlar-te. Tornant amb el cotxe se’m han despertat un milió d’anegdotes que vam passar juntes. Jo m’he quedat amb la del WC, perquè sempre vull recordar el teu somriure encomanadís. Quan anavem juntes i jo et posava al WC. Com que pesaves molt em costava aguantar-te i de vegades queiem les dues al terra del lavabo. Tu et foties un fart de riure i se’m enganxava i auuu, dues persones estirades en aquell lavabo, una sobre l’altra rient. La situació era una guarreria, ho reconec, però em feia riure, eres una pilla de cuidado, com et reies de mi.


I vull quedar-me amb això perquè m’ha sapigut greu no sé capaç de dir-te res i haver perdut aquesta oportunitat.



Per tu, neni, que em recorda quan la posàveu al pati de la teva l'escola i la lletra em fa pensar en la nostra amistat.

10/9/08

11 de setembre


Foto del Passatge d'Espanya (abans) i nou Passatge 11 de Setembre (Torelló)


Aquesta foto per mi simbolitza un somni, el de la meva gent, amb el que he crescut i m'identifico.
A veure si un dia deixem de celebrar derrotes, ens fiquem les piles tots plegats i comencem a celebrar victòries.

Visca Catalunya LLiure!

8/9/08

Àlbum de fotos. Records d'un estiu que fuig

Uns quants moments d'aquest estiu. La qualitat de la imatge és la que hi ha :P, són tirades al estil flish-flash ...



Kayak, Tamariu
reseguint la costa




MACBA, Barna
m'encanten els quadres!





Festa Major, Granollers
Correfocs i Correaigua (Blancs contra Blaus)
Amb agraïment als amos dels "culets"de la foto i als fills (dimonis dels Blaus) per fer-me sentir com de la família. I poder gaudir de la millor vista de la ciutat (a part de la de l'alcalde, clar)
Qualsevol dia em planto aquí amb la maleta i no marxo aiiii! M'enyorooooo i malaeixo el dia que vaig tenir que marxar!



Les nits de Platja d'Aro






L'home Penis (Sense comentaris)






El primer blocaire que conec en persona
Pere Vilanova en concert a Girona
Les teves lletres en directe sonen precioses!









I un piercing per no oblidar algunes coses
Dani, guardo el pendiente de Rosario. Vos sabes que jo no me olvido, aunque no os llame mucho :( Sigo bucleaaaada!




I ara què?
A veure caure fulles que pengen dels vostres arbres
Quieta, esperant com s’acosta un altre hivern de foscor
Tanco els ulls per no sentir
Giren la pàgina que toca del calendari
Però jo em quedo al 7 de setembre
De genolls davant teu cridant-he:
-no vull marxar del teu costat!
un altre cop no, no t’allunyis de mi
o m’hauràs d’arrencar dels teus braços!
Però només veig com t'escapes entre els meus dits
com les llàgrimes dels ulls
Per perdre’t en aquell pou on hi guardo els vells records
Limitant-he a ser una foto més dins d’aquest àlbum
I fins quan ho penso permetre?


Penso que ha estat molt bon estiu, potser amb aquestes paraules no queda reflectit tot, sols el final. Avui m'han sortit així, al pròxim dia explicaré més el que vull dir.

26/8/08

Tancat per vacances

Hola a tothom!!!!

Fa una setmana que estic de vacances i la veritat és que necessito desconectar. Sé que ho enteneu perfectament. Vull obrir poc l'ordinador i vull dedicar-me a fer coses que fa un temps que no faig com ara: còrrer, anar amb bici, tornar a les meves coreografies de dansa, anar a la festa major de Granollers a veure la guerra blancs contra blaus (avui m'hi han convidat i em fa molta il.lu), quedar amb vells amics que tinc oblidats en el "baúl de los recuerdos" i potser amb alguns de nous; i fer una mica el "gamberrillo" que em sembla que ja em toca que tant temps de reclusió m'està afectant el cervell i no pot ser... Bé i fer algunes coses que segurament són una bojeria, però com que ningú em podrà frenar, doncs allà vaig, jeje...aiaiaaiaiai :P

O sigui que res, us seguiré explicant com ha anat tot això, d'aquí uns dies...
Un petó i una abraçada a tots i totes i fins ben ben aviat que les vacances passen volant fiuuu! Cuideu-vos eh???!!!!!!!!!

18/8/08

KARINA: Russian things

Senyors i senyores, us presento la meva veïna russa: Karina. Té 16 anys i moltes ganes de xerrar i l'he deixat aquí, davant de l'ordinador que us escrigui unes cosetes sobre el seu país, la seva visió del conflicte amb Georgia i sobre el què pensa de Catalunya. No sé si entendrem res de res, però allà anem...

Endavant kari!!!!


Hola, amigos catalanes!!!


I would like to say two words about Russia-Georgia conflict. i have been following the news from the time it had started. In the night of 7-8 august Georgia army started to bomb peaceful South Osetian people. And Medvedev with Putin just protected our citizen, because 90% of South Osetian are russian.


Saakashvili (president of Georgia)attacked women, children, old people. Of course Russian federation can not seat with closed eyes, we just defend our people that were in awful situation. And we did not break an international law, but Saakashvili did it!And, what do you think? Our "friends". Ukrain, Poland, Estonia, Lituania, Dania.And the main our enemy is America. Because georgia army had american uniform, weapons, planes.


It is going without saying that all russian like to eat, and i would like to tell you something about our national food. At first it is Paraqueque( Bliny)


We eat it with Sgushenka(la Lechera), jam, meat, e.t.c.
On a second place: Pelmeni.


What about drinks? Of course Kompot(boiled fruits).We drink it after meals.This thing my grandmother cooks every year in summer and save it. Alcohol drink: VODKA!!There are lots of marks of it: Putinka(president Putin), Snegurochka(grandchild of Santa Klaus), Nemiroff, Smirnoff(russian tipical surnames)


The most famous and popular Sightseeings is Kreml(Kremlin),

Tretjakovskaya Gallereya( Tretjakov Gallery)e.t.c. The most famous river in Moscow is Moskwa-reka.



Catalunya impressed me so much! I like catalonian bread with tomato, Anchose, Paella, Cerdo on grill.
I live in Platja D'aro, I like to go to clubs( be out, inox)But I like not to do only this. I am crazy about catalunya! I have met here lots of friends. People here are very kind and helpful.I do not want to say Catalunya bye-bye, every year when I come back to Russia I start to think about next summer and Catalunya!

POKA POKA!



Poka Poka Kari!!!! I a dormir que és tard!!!! Spokoynoy nochi!


15/8/08

Jorey jorey in a holi-holi-days!!!!






"Jorey, jorey, in a holi-holi-days, tararatata, tararatata, holi-holi-day, in a holi-holi-day!!!!!"


Aquesta és la cançó que m'ha anat acompanyant tota la setmana. És que per fi ahir vaig acabar i ja estic de VACANCES!!!!! Iujuuuu!!!!

Buuuf que ja tocava, que les 3 últimes setmanes és van fer llargues perquè sí. Ara toca recuperar energia i els dos contrastos que més m'agraden tranquil.litat, però també marxeta.


Ha vingut tot amb un mateix pack: el que jo començi vacances i que els meus pares ja han agafat els seus trastets i han anat a visitar la meva germana. Aquest any deu tocar Ruta de Filles.

Com a resum he de reconèixer que la seva Invasió va ser pacifica. No ha estat tant terrible, fins i tot em sorprenc a mi mateixa veient que els trobo a faltar.

Crec que es devien mentalitzar molt que no eren a casa seva i que les normes a seguir eren les meves, perquè intentaven entendre i acceptar els meus horaris, les meves anades i vingudes, els meus humors que no han estat bons, ...tot amb tranquil.litat. Em sembla que ni m'he discutit amb el meu pare. Realment penso que entre tots hem fet un esforç de convivència. Jolin, que ara els trobo a faltar, tu!!!!

Això sí, ara mateix a casa meu es podrien practicar operacions a cor obert, perquè sembla un quiròfan, de tant i tant net com ho ha deixat la meva mare. Però és que no para mai de netejar, això sí que no se'n ha pogut estar.
Només d'arribar el primer dia ja havien desaparegut les cortines i estaven totes per rentar. M'havia netejat coses que algunes no sabia ni que calia netejar,... La dona de Déu que no para!!!! i el meu pare darrera fent reparacions a tort i a dret!

Ja els deia que eren vacances pagades que no m'havien de pagar fent feina, però no se saben estar quiets....i clar, això s'encomana i vinga, mentres feien cosetes ells jo planxava i la muntanya de roba que tenia (que jo anomeno el turó de Hamilton, per un joc que feiem amb la meva germana quan erem petites, res coses nostres) quasi s'ha convertit en una Plana, la Plana de Hamilton...

No sé, a part d'això m'han fet sentir moltes coses diferents.
La primera és que m'han tornat a fer sentir acompanyada. Amb el seu no-parar, he recordat què era tenir sempre gent a casa, com quan era petita i sempre hi havia algú o altra.
M'he adonat que les persones canvien i que ells intenten comprendre el meu ritme, que s'allunya del seu ritme metòdic, només perquè crec que no em volen perdre.
I m'han tornat a fer sentir que aquí hi pot haver vidilla, com quan era petita i ells em deien que parés. però quan estava malalta també deien que la casa no tenia vida. La veritat és que sempre em van fer sentir que jo era l'alegria de la casa, tot i està ple de gent (cosins, tiets, la germana,..) la que sempre tenia històries rares i feia balls, monades,...era jo.
La que més alegria els va dur, però també la persona que més els ha fet patir.

Aiii no sé, que he vist que en general estic molt apagada i que jo tinc que tornar a tenir aquella xispa que tenia. No sé, s'intentarà mica a mica....
Ara només sé que sento que tot torna a estar més buit.


13/8/08

...i un Meme

Bé, aprofito que tinc un moment de pau i tranquil.litat per fer el Meme que m'ha posat la Núr de deures, mentres ella s'ho passa pipa a Toronto (alaaaa!)...


1. Una pel·lícula: Kill Bill Volum I i II, com a més canyera. I com a més romántica: 4 bodas y un funeral (no sé, m’agrada el paper d'en Hugh Grant :P)



Sense dubte la millor escena de la pel.licula Kill Bill I, la adolescent japonesa psicòpata lluitant contra la Mamba negra.



2. Una cançó. Can’t Stop this Thing we Started perquè em recorda uns amics i una època moooolt boja.


Discover Bryan Adams!





3. Un llibre: És que això d’escollir-ne només un buuuf, doncs diré el que llegeixo ara Todo bajo mi cielo de Matilde Asensi.


4. Una cosa que et faci ràbia: Necessitar mitja hora més per poder arribar a la feina, ja que la gent està de vacances on visc i no té cap mena de pressa. Grrrrrrrr!


5. Una cosa que t'agradi molt: M’agrada l’hora que es pon el sol. No sé, la trobo una estona tranquil.la, sembla que el mon es calmi per un moment, abans que arribi la nit.

6. El teu plat preferit. El pa amb Nocilla, però no la de dos colors, no! La Nocilla marró de tota la vida…amb aquelles llesques de pa de quilo que em tallava l’avi Mmmmmm


7. Una beguda que t'agradi. El mojito que va preparar l’Anna (una companya de feina) en el sopar que vam fer divendres. Estava boníssim. Tinc la recepta a veure si l’aprenc a fer.


8. Una col·lecció. Em sembla que no col.lecciono res :S


9. Una raresa. Sí, tantes com vulgueu. Ai m’agrada contestar aquestes preguntes, em fan riure . No sé, la primera que em ve al cap és que quan era petita m’agradava menjar-la la pasta crua…pasta tipus espaghettis, estrelletes de la sopa,… La trobava boníssima. Ara m’ho he deixat jeje


10. Un desig. Aaaaaaaaaaaa Mmmmmmmmm vale, ja l’he demanat! Els desitjos són secrets oi? Shhh que no es poden dir o no es compleixen :P



I avui variaré una mica i faré treballar a: la Mi, Benjet/trams4 i Noctas






11/8/08

Una mala setmana

S’està apunt d’acabar la setmana. Falten molts poquets minuts i la veritat és que ho desitjo. Desitjo que s’acabi d’una vegada. JA!

Tot estava anant bé, però les coses s’han torçat i el problema és que no sé per què. Penso molt que ho ha pogut fer girar. Sento que no controlo algunes coses de la meva vida i això em fa ràbia...
Fa uns mesos quan vaig tornar al metge (bé, parlem clar, al psiquiatre)a la visita de control, li vaig dir que jo no volia seguir prenent més medicament. Que necessitava tenir una data per saber quan acabaríem. Com una línea de Meta per saber fins on tenia que arribar.
Jo sentia que havien canviat moltes coses a la meva vida i em començava a trobar-me molt més bé i sentia que la Jo que un dia vaig ser, tornava...i això m’alegrava molt perquè feia molt temps que ja no creia que mai més pogués ser com abans.

El psiquiatre em va dir que jo no em podria deixar de prendre el medicament mai.


Al sentir-ho em vaig posar molt nerviosa i em vaig cabrejar . Li vaig dir que no tenia un problema tant greu i que jo estava tirant endavant. Ell em va mirar als ulls i em va dir que fes com volgués però que si ho deixava tot tornaria. Llavors em va explicar que hi havia una cosa dins meu que un dia es va espatllar i que no s’arreglaria. Que les emocions es tornarien a desbordar i podia tornar alguna de les meves històries. I que sola no ho controlaria.
Jo me’l mirava amb la meva cara de mala llet i la meva mirada anomenada si-pogués-et-mataria, i ell seguia amb la seva cara de sóc un professional i la seva mirada no-pararé-el-rollo-fins-que-no-t’enteris.
Volia marxar d’allà. No volia sentir més el què em deia. Perquè no me’l volia creure. Jo volia guanyar la lluita amb les meves pors jo sola, i volia que fos aviat.

Quan es va acabar la visita, em sentia molt cansada de tots els nervis que havia arribat a sentir en aquells minuts.... i sentia ràbia perquè dins meu sabia que aquell home, en el fons tenia raó.

Però no volia, ni vull acceptar que sóc dèbil. No vull acceptar i sé que he d’acceptar que jo hi ha coses que no les podré fer mai. No vull acceptar que jo sola no puc.
I veure que hi ha persones amb problemes tant greus que poden i jo amb lo meu no puc... buuuuf!

Però passaven les setmanes i les coses anaven millorant i mica en mica tornava la calma i vaig poder tornar a fer coses que feia temps que no podia...creia que ho podria aconseguir. Però aquesta setmana les coses s'han torçat. Hi ha hagut alguns problemes i el meu cap no els ha pogut saltar. I ha estat tornar a mirar aquella veritat que no volia veure. Tenir que reconèixer que potser no podré. Veure-ho em fa sentir molt poca cosa i m'ha fet mal.

No tenia ganes ni d’escriure, ni de gaire res,...estava enfadada, nerviosa, no sé, m'ha reventat veure com tornava a anar endarrera després del què havia aconseguit.
Quan acabo aquest escrit ja ha començat una nova setmana. Esperem que vagi millor!



Cançó que em fa pensar amb lo molt insuportable que he estat aquesta setmana. No sé, com m'aguanten ui :P


2/8/08

Avui romantika perduda, ouuups!




Aiiii avui estic tova-tova-tovísssima. Mira que m’ho tinc prohibit posar-me música romàntica quan estic sola. Feia molt que no n’escoltava perquè em feia sentir fatal. Em duia records de moments que odiava pensar. Però avui m’he posat un vell cassette (craso error!!!) on hi tenia gravades algunes cançons i clar, et fan pensar en moments que han passat o que m’hauria agradat que passessin....aiiiiii
I se’m ha anat una mica-miqueta la bola, i he sentit com un buit dins meu.... però el meu cap ha
fet com una aranya la seva teranyina i ha teixit una història (imaginària, òbviament) per omplir aquest buit... una romàntica escena d’amor by night....que cal escoltar al ritme d’aquesta cançó de dalt.



He parat la taula... Mentre sento com dins meu les papallones s’han tornat boges esperant la seva arribada.
Hi ha les copes altes i una ampolla de cava en aquella “cubitera” per celebrar quan estigui aquí. Les llums ataronjades del jardí donen calidesa aquesta nit que també han sortit les estrelles i la lluna a sopar amb nosaltres. Esperen veure l’escena des de primera fila i no n’ha fallat cap ni una.
Fins i tot, avui ens acompanyarà una lleugera brisa marina que portarà per tot el jardí les notes d’aquesta vella cançó.
(En aquest somni no hi ha mosquits, hi ha un kill-paff ambiental que ho mata tot no fos cas que em piquessin i m’agafés una
al.lèrgia com fa poc*.)
Noto que se’m posa la pell de gallina, potser per l’airet que bufa, potser perquè em sento insegura pel com anirà tot.
Agafo els tovallons vermells i els poso en forma de rombe dins les copes de vi i em paro a mirar al meu voltant. És un moment únic. Desitjaria que es parés el temps aquí mateix, abans que res es pugui espatllar...que tot sigui com imagino en aquest somni que encara no s’ha donat...

Però les notes de la cançó segueixen al igual que es els passos que l’apropen a casa meva.
Entro dins a mirar com està el pastís que he fet(aiiii jo fent un pastís, això si és ciència ficció, uiiii però no trenquem el romanticisme, shhhh tornem al punt on èrem.... )
Entro dins a mirar el com està el vestit (millor així, síii) i em miro al mirall. Em quedo seria veient-me, perquè sé que aquella imatge és la que veurà ell i voldria estar perfecte i no m’hi veig prou... M’apropo al mirall i em torno a pintar les pestanyes com si això ho arreglés tot i em retiro del meu reflex, anant al bany a tirar-me el meu perfum preferit...

Voldria que ell també la recordés com a una de les millors nits de la seva vida... M’agradaria sopar i riure amb ell, simplement això. I sentir que tot va bé. Només vull això.


Després potser em podria convidar a ballar aquesta cançó tot fent un d’aquelles reverències per demanar el ball que fan els cavallers, o amb alguna de les seves monades de quan es posa nerviós. I ballaríem tant junts que ell podria sentir el meu cor picant contra la meva pell com demanant apropar-s’hi, per poder-lo tocar i fer que s’adonés del què sento, perquè no en sóc capaç de fer-ho jo amb paraules...

Tink-tonk (i sona el timbre) Ell ja ha arribat.

Vale, m'auto-prohibeixo posar-me més música romàntica o no acabaré bé, em xafaré el cor...però somiar una mica va bé i encara és gratis, oi? :P

FALTEN 3 DIES PER LA INVASIÓ!!!

31/7/08

Tal dia com avui...

FALTEN 5 DIES PER LA INVASIÓ !!!



Avui parlaré del què feia fa uns anys exactament tal dia com avui i en aquesta mateixa hora..
Hores d’ara estava enfilada dalt d’un avió destinació Glasgow. I tenia que arribar a Edimburg on hi passaria un mes a una Residència d’estudiants fent un curs.

Abans de marxar estava “acollonida” i pensava que m’enyoraria . El meu pare va dir que ell apostava que demanaria per tornar abans del dijous següent (però quina cara que té el tio!!!! I quin suport incondicional a la filla!!!!)
Mentre em despedia de la meva parella que m’havia acompanyat a l’aeroport pensava que tenien raó, que allò no era per mi. Em queien les llàgrimes. I em despedia amb tristesa pensant que com se’m havia ocudit anar a passar tot un mes sola en aquell país.
Vaig entrar al lavabo de l’aeroport per centrar-me una mica i em vaig maquillar com poques vegades faig, a topeee de maquillatge... i vaig pensar: -Nena, estas guapiiiiiisssima!!!!! Tu endavant!!!! I automàticament vaig sentir que durés el què durés jo volia disfrutar d'aquell viatge.

Mentre era a dalt de l’avió estava molt emocionada, com quan era petita i viatjava... i pensava que si havia de morir en aquell avió, com a mínim hauria estat fent una cosa que desitjava...
Al aterrar ja es començava a fer fosc i em vaig enfilar al tren que duia a Glasgow. De company de viatge tenia un home gran, d’uns 60 anys que no parava de parlar-me de la seva filla i el perquè ella havia anat a viure a Escòcia, i bla, bla.... Jo l’escoltava, però pensava en una cosa...que els horaris de tren no em lligaven i que no podia agafar cap tren a Edinburgh que és on tenia la Residència per anar a dormir. O sigui que hauria de buscar un hotel a Glasgow per passar la nit.

No em volia atabalar,....era com si el meu lema fos... Vaig a l’aventura-estic tranquil.la-i tot anirà bé!!!! Quan el tren va arribar a l'estació, ens va rebre una dona d’uns 40 anys. Era la filla del company de trajecte. Era molt parladora i estava emocionada de veure el seu pare i crec que a mi i tot (???) devia veure pocs catalans. Em va demanar on anava i li vaig dir que aquella nit hauria de buscar hotel perquè no arribaria a agafar el tren.
Ella es va com espantar i va dir que una noia no podia còrrer per aquells carrers carregada de maletes, que era perillós. Va oferir-se per acompanyar-me a buscar hotel.
Jo no veia perill per enlloc, perquè com ja he dit em semblava tot una aventura...
Els hotels que vam mirar estaven plens i s’anava fent tard. I l’avi i la seva filla van decidir que anés amb ells a dormir a casa seu. Jo que no! I ells que sí! I vaig pensar què coi....fa uns dies t’avorries com una marmota i ara aquesta gent et conviden a casa seva, Why not? (mai sóc tant confiada però potser necessitava trencar amb el fer les coses tal i com tocaven, seguint el camí correcte) I au!!!! Vaig passar una nit a casa d’uns desconeguts. Vam parlar molt.... L’home d’ella era escriptor i es deia Alex Benzie i em va regalar un exemplar del seu llibre The Angle of Incidence, però jo no tinc tant nivell d’anglès com per llegir-lo.

I sí així van començar aquelles vacances, tal dia com avui,....

En un matalàs inflable, dormint al passadís d’un pis petit a Glasgow. Em semblava divertidíssim veure l’escena...la meva maleta en un costat, darrera el WC, davant la cuina. L’únic problema va ser que la seva filla petita tenia pipí per la nit i havia de saltar pel meu matalàs per anar al WC.

I això va ser el preludi d’un viatge ple de bestieses al meu estil. Feia temps que no era jo, tal qual, traient aquella part una mica boja...i allà va sortir en tot el seu esplendor.

Al tornar a Catalunya, vaig anar a la Psicòloga amb la que anava i li vaig dur fotos i li vaig explicar l’especial que havia estat aquell viatge per mi. Ella es va alegrar però em va recordar que allò només era un mes d’estiu, amb gent que també estaven de vacances i que no era la vida real...

I jo em vaig preguntar: la vida real només és treballar, ser correcte, sortir poquet, avorrir-se, sentir-me malament, somriure poc.... I em vaig respondre que NO

La vida per mi ha de tenir de tot i una vida sense aquests moments divertits de bojeria, no és una vida...és una merdeta!!!! Si vol viure de forma lineal que visqui així la Psicòloga, jo NO!!!!

Aquí una cançó que cantava amb la colla d’amics d'Escòcia, pel Princess Street, una mica alegres i de tort : hand touching hand reaching out......sweet caronile tan tan tan!!!!



29/7/08

Invasió


En els últims mesos noto que he canviat moltíssim. En moltes coses crec que feia molts anys que no estava tant bé, m’estranya i sovint penso a veure fins quan durarà… (pensaments d’aquests positius que tinc i que ajuden tant a anar endavant (ironia))

Abans, la solitud era un pes que em queia al damunt. M’aplastava i no em deixava aixecar-me. Em consumía i m’anava apagant i entristint.
La situació no ha canviat perquè ara tingui més companyía. No! Fins i tot crec que estic més sola que abans. La diferència està en què tot i estar sola ara no m’hi sento.
Em sembla que ja ho vaig dir un dia, mentalment vaig convertir la solitud en independència, en llibertat. I la visc molt diferent.

A veure, no és que no em relacioni amb ningú. No és que no tingui amics. No és això. Veig molta gent a la feina i també alguns caps de semana quedo amb els meus amics. Però és durant la resta d’hores, la resta de dies que estic així. Però ara hi estic bé: jo i els meus pensaments, la meva música, no sé, les meves coses, disfrutant-les a la meva manera….



Ara la Solitud és el meu amant i no la vull compartir amb ningú. Però ara, aquesta nostra relació tant peculiar d'amor amb la solitud pot tenir un daltabaix.... M'invadeixen!!!! Deu ser que arriben les vacances per la resta de gent i han decidir que em vindran a veure!

Gent com ara els meus pares que s'ha auto-convidat a passar unes vacances mentre jo encara treballo. No ho havien fet mai i ara que vull estar sola,… Mira que els havia demanat cops que vinguessin, perquè la veritat m'hauria anat bé en molts moments tenir algú, els vaig necessitar molt i sempre era jo la que pujava a veure'ls, doncs aquest any es veu que no. I ara què? 15 dies amb ells a casa??? què faré???? n'hi ha per dir iujuuu o no iujuuu? (ara mateix penso que no iujuu)



No penseu que no me’ls estimo. Sí que els estimo i molt, però és que m’he acostumat a estar sola i hi ha situacions que no sé si tinc ganes de viure. Ja veig la meva mare amb els seus savis consells sobre la neteja de la llar (que per què tinc una muntanyeta tant alta de roba? Que si podem netejar cortines? L’estractor? Que per què no netejo aquell racó imperceptible a l’ull humà que a ella li ha semblat que tenia pols? I el millor de tot…el què estic esperant amb candeletes… el com és posible nena que amb tants anys no sàpigues com es col.loca la roba a l’estenedor: primer les calcetes, després les peces no sé què,... és que no sé si ho sabeu però hi ha un ordre de col.locació) Mare de Deuuuuu , que jo amb el meu desordre (tampoc tant) ja m’anava bé. I el control d’horari. Que ells van a dormir a les 10h. Quan jo, sovint començo a sopar. No podré fer soroll? I clar es deuen llevar a les 7??? Ohhhhh deu!!!!!!-

Bé i apart dels meus pares, s'ajuntarà amb altres amics que m'han demanat de si poden venir a passar uns dies. Ala vinga, all together now!!!!




No sé què em passa. Jo era sociable i ara no puc. Pot semblar una tonteria tot això que explico, però aquest any m’ha costat i ara m’he fet una closca i aquí dins estic tranquil.la. En el meu petit mon, on hi soc jo i jo poso els horaris, les rutines, l’ordre, quan dormo, quan menjo, amb qui parlo i amb qui no…. I ara la vida dins d’aquest ou perilla. Des de fora van picant la closca perquè surti, però ara mateix estic bé així.

No sé si algú li ha passat això d’aquestes fases “autistes”, però així està el pati…. TO BE CONTINUED...




23/7/08

Efecte Pigmalió



Tinc un dubte. Un gran dubte laboral i m’agradaria plantejar-lo per saber la vostra opinió.
No sé si a ningú li interessen aquestes coses, però bé...us explico....


Coneixeu el què és l’Efecte Pigmalió (o compliment de la Profecia)??. Segurament la majoria de vosaltres sí, però ho explico. Seria aquell procés que es dóna quan les creences i expectatives d’una persona/es (1) sobre una altra/es (2) afecten a la conducta del (2), de tal manera que acaba confirmant les expectatives posades en ell per (1)


O sigui que tota la confiança que tenen els altres en nosaltres en pot donar ales per aconseguir unes determinades coses. O al contrari, quan aquesta confiança no hi és això ens fa reduir la nostra seguretat i deixar d’aconseguir objectius (que potser hauríem assolit).



Segons la mitologia grega (que m’encantaaaa!!!!) Pigmalió (antic rei de Xipre) era un excel.lent escultor i tenia molta habilitat i sensibilitat en aquest art. Durant molt de temps va estar buscant una dona que fos tant perfecte com ell desitjava (i qui no??) No en va trobar cap, clar!!!!!. I va decidir que dedicaria tot el seu temps a crear estàtues. Crearia una estàtua de marfil que fos tal i com ell desitjava la seva dona ideal (com veieu molt fi no estava l’home) Però així ho va fer. I fins i tot li va posar un nom: Galatea. La figura creada era tant bella i perfecta que se’n va enamorar i li parlava, li feia petons, la vestia amb les millors teles,... Només desitjava que fos real i hi somiava constantment.
Al despertar-se d’un d’aquests somnis es va trobar Afrodita (la deesa del amoooor) i davant del seu desig tant fort li va complir els seus somnis, convertint aquella estàtua en dona real.


En la meva feina l’efecte Pigmalió és com el pa de cada dia. Un pacient pot arribar al màxim de les seves possibilitats si creu en si mateix i que ell cregui depèn molt del seu entorn (parlo de nens/es). De vegades la teràpia pot anar al voltant de fer canviar les expectatives d'una família cap al fill/a , si un no creu mai podrà aconseguir res i un nen/a creu en ell si veu aquesta fe en el mirall que li fan els altres.
Exemple arxi-conegut: El nen dolent a l’escola que constantment la mestra i la mare li diuen que és dolent...no té alternativa...és dolent. Tot i que de vegades ho fan tant inconscientment que ni se’n adonen, o fent broma,...però és la definició que rep el nen de si mateix.

I aquí la pregunta: La meva feina és ajudar-los a millorar si dient un diagnòstic el que faig és perjudicar, és realment útil el diagnòstic? Són necessaris els diagnòstics? Realment ajuden o perjudiquen etiquetant a les persones dins de categories que costa molt de sortir-ne i duren de per vida? El silenci és una forma de mentir???
*Quan parlo de diagnòstic vull dir posar una o dues paraules a un conjunt de trets...



Tinc un problema més xungo del què explico, però la vostra opinió m'ajudarà molt a veure punts de vista diferents.

Conclusions que he arribat:

Agraeixo els vostres comentaris. M'han fet pensar. Reconec que he set dolenta i les preguntes formulades a dalt han tirat per casa. Formularé unes de noves: -si el diagnòstic no és compatit quin dels professionals té raó? Si fent un diagnòstic et pots equivocar molt, cal tirar endavant?

Canvia oi?

Jo tinc una teoria, no compartida pel 98% del equip. Però és la meva. Obviament el pacient té un diagnòstic fet sobre el què s'ha anat observant. Però cal precisar-lo més perquè el cas és complicat. Els diferents professionals tenim diferents teories. Per exemple...una és que evolucionará bé i una altra és que hi haurà problemes durant la seva vida. Clar, no és fàcil. Jo sóc la lletja que pensa la segona, però el diagnòstic l'ha de fer un genetista (per tant parlo d'un síndrome). No és la meva especialitat, però els qui ho han de fer no semblen tenir pressa. Jo no vull equivocar-me i per ara espero la seva decisió.

El meu treball amb el nen no canvia, però jo sí que sóc la que tinc que donar explicacions a la família i no penso mentir. Però tampoc puc donar diagnòstics que no sé i no faré.

Penso que en aquest cas si és important posar un nom...tot i que ja dic, moltes teories estan més a favor de descriure trets. Pero jo crec que en casos molt greus les coses han d'estar clares.

Ara bé, també crec que no només un ha de donar un nom i descriure alló que costa, que molts professionals es queden aquí. No vull. Les persones si no ens donen armes per afrontar lo dolent no podem lluitar. Tots tenim coses bones i no és ser una bonifacia ni ingenua ni res. Penso que és ser justa amb els pacient. No mentir, però si cal dir també lo bo. O és que les persones només sóm ansioses, depressives, ... No! Podem tenir una depressió però podem tenir una força o una capacitat de superació, o una intel.ligència... també ens ho han de dir, perquè seran les coses que ens ajudaran.

Hem de cuidar aquest efecte perquè us asseguro que hi ha professionals que fan mal dient algunes coses, de vegades sense pensar, a les persones.

Doncs res, no sé si heu entés ben res, però a mi m'ha ajudat molt. És que no puc explicar el cas, òbviament, simplement necessitava opinions.

Jo crec que esperaré (en aquesta ocasió seguiré l'opinió de Instints) i deixaré un temps per veure l'evolució, perquè sempre penso que un diagnòstic no és una cosa puntual que es dona un dia, sinó que és canviant i pot evolucionar. Esperaré uns mesos, però penso que en aquest cas, si cal un diagnòstic clar perquè canviarà molt el futur d'una família i cal començar-ho a treballar.

Gràcies per escoltar aquesta parrafada...sou molt macos/maques!!!!!

21/7/08

Bruuuuuuuuuuuuuuuce!

Avui faré un resum del diumenge i del concert. He fet un altra escrit, només parlava del què vaig sentir durant el concert i era quasi infinit. Aquesta és la versió reduïda d’un gran dia...el dia d’en Bruce!
Sorry per les fotos, però a tota la resta hi sortien amics meus que no puc penjar :( Oups!


DIUMENGE:

Em llevo tard, tardíssssssim. Esmorzo mentre la gent comença a dinar, però cap problema aquí Platja d’Aro, és com si hagués sortit fins les tantes,...fins i tot semblo guay!
Vaig llibreria on veig llibre de companya mediàtica d'universitat que no recomano, en absolut. Penso en el meu futur laboral buuuuf i em marejo una miqueta. Compro carpetes de colorins per animar-me i unes arrecades de boleta negres. M’animo.
Rento cotxe. Dino (no!!!!!, que no tinc gana!!!!). Dutxo. Canvio.
Espero el bus....espero el bus... Bussss que arriba, beeeeeeeeé!!!! Bus fins a l’estació de trens. Tren fins a Barcelona (aire condicionat espatllat). Escric al tren i m’agrada. M’esperen amb cotxe al Clot Aragó i anem a buscar aparcament. Missió impossible :S Truquem a altres amics. Torno a trucar a altres amics que ja han arribat que comprin urgentment entrepà per mi (no m’importa en Bruce només penso en l’entrepà,....homeee que no he dinat).
Entrem a concert: -OHHHHHHH!ara ja penso en Bruce. Nomes penso amb en Bruceeeeeee. Amiga enfadada perquè volia dur càmara però deia que a l’entrada posava que estava prohibit (única persona que no dur càmara i única persona que llegeix les normes) Conducta infantil que tots passem d’ella, però que jo aprofito per tirar foto. S’enfada momentàniament. M’enfado jo al veure els preus de les cerveses dels Mochilaman (7 euros) Com es passen noooo!. Intento regatajar, però son implacables.
Amiga del poble només veu que persones famoses inexistents (surt menys que jo) i m’explica amb qui estan liats. Vol que tiri els fotos. Em fa riure, je,je.
I a les grades fan la “Ola”. És emocionant veure com està el camp. No penso demanar cap més cervesa, són uns lladres. Eiii tu demanem algo al mochilaman!!!
Ara se’m posaria bé un gelat de xocolata. Però no em puc moure comença concert. I surt en Bruce.... tal i com em va dir, per sms, una de les meves jefes que va estar al concert de dissabte... IMPRESSIONANT!
No puc dir més. Perquè s’ha de viure...el què passa a partir d’aquí només es pot sentir. I a mi sincerament em costa explicar-ho...


BRUCCCCCCCCEEEEEEEEEEE OEOEOEOEOE You’re tougher than the rest!!!!!!!Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

DILLUNS MATÍ ( a la feina) ... 0 paraules i 3 tallats.


Aquesta és la cançó d'abans del bis."American Land" Parla del Somni Americà. En aquest moment de la meva vida té un significat especial....


18/7/08

The Boss !!!!

I diumenge, toca cosa guaxi-guaxi!!!! : Sopar amb amics i mega-concert de Bruce Springsteen!!! Guaxiiiiiii!!!!



Val a dir, però que estic una mica "frustradilla" perquè parlant amb la meva veïna russa de 15 anys m'ha dit que no tenia ni idea de qui era. No és que jo li digui malament el nom, noooo!!!! a Rússia Bruce Springsteen es pronuncia igual que a la Vall del Ges. Diu que no té ni idea que no l'ha sentit mai. Tant vella sóc? Oh Déu meu!!!!!


Bé, per animar-me a mi mateixa...i deixar-me de xumba-xumba adolescents i coses flipants que m'ha fet sentir del seu MP3...us posaré una cançó que vaig escoltar per primera vegada a l'Institut. Va ser en una classe d'anglès i un company la va portar i la vam traduir... Em va agradar l'idea de la cançó... Es titula "Two faces". Les dues cares que tots podem tenir...una que plora, una que riu, una que té ganes de fer les coses bé i l'altra que la caga,....si senyor, aquesta sóc jo!

Espero que us agradi...

16/7/08

Per tu

Avui les meves paraules van per un amic. És un amic que em va agafar la mà quan estava en caiguda lliure. Ell estava pitjor que jo, però tot i així em va donar el seu temps, va creure amb mi i em va ajudar. Sí mai el sentiu a ell diu que sóc jo que el vaig ajudar a ell, no us ho cregueu, va ser al revés shhhh. Je,je.

Jo penso que té com una bareta màgica i de tant en tant demana desitjos. Tot i que si dic que és com una mena de fada és “cabrejarà” i sortirà la seva masculinitat dient que nooooooo!!!!!! Doncs direm que és com un bruixot bo. Té molta força dins seu i durant aquest temps l’he vist aconseguir coses increïbles. Us ho juro que mai havia vist a ningú aconseguir coses tant al.lucinants en tant poc temps... Un dia si em dóna permís ho explicaré.

Ara però ell només busca una cosa...Amor. Ja ho ha demanat a la bareta màgica però es veu que això és un desig que vol més temps i el problema és que la Paciència no és una de les seves qualitats, oi??? Aiii que aquest és un desig que demanem tots i costa. Però un bon dia, creuant el carrer, anant a comprar “petxugues” de pollastre al súper, o qui sap...al lloc més inimaginable apareixerà. Tots tenim fe. Cupido té això.... li agrada el “cachondeo” i sorprendre a la gent i fer patir.
Sé que ara et fa mal la Solitud. Però saps que ens tens aquí, sóm els veïns del pis del costat i sempre tenim cerveses fresques a la nevera i moooolt rollo i tonteries per dir. Si hi ha problemes truques i amb l’excusa més tonta...com que et falta sucre, doncs passes i parlem i sobretot riem. Vale???

(Ui avui veig que dic moltes castellanades, em sembla que em retiraran el Premi Pedraforca :P)

Per en P.


Vivint al límit,
Sentint que cada nit podia ser l’última de la vida
Veient-he caure, morint
Sent la teva tristesa la que t’anava matant mica a mica,
Jo sé que vas cridar al cel que se’t endugués
Però els angelets no estan preparats encara

Caminaves pel Call sense sortida
On també hi rondava jo
I allà, en una nit fosca, ens vam conèixer
Dos amics parlant, asseguts prop del final del Call
Res millor a fer, oi?

I les converses mai van parlar d’això. Curiós.
Només reiem i riem, brindant a la nostra salut
Fins que vam decidir que aquell ja no era el nostra camí
En algun lloc ens havíem equivocat i voliem seguir.

Cadascú va aterrar la seva paret
Fent d’aquell cul-de-sac, no un final sinó un principi
Una porta a un lloc diferent, on es pot tornar a començar.

No et rendeixis amic,
De vegades el camí és moooolt dur
I ens sembla anar endarrera
Però això és perquè agafes embranzida
Per poder arribar més i més lluny.... més enllà del Call sense sortida.

Unes paraules i una cançó per tu perquè continuis endavant i endavant. Tots estem amb tu!

15/7/08

Un premi en català


Aquesta setmana ha començat la mar de bé...

Ahir a l’habitació dels mals endreços de la Núr, vaig trobar un regalet que em va alegrar el dia :D

És un Premi que es va crear per premiar els blocs escrits en català (o sigui els nostres!!!) M’agrada que vingui d’ella perquè, com tothom sap, és una professional de la nostra llengua, però a més, es nota que hi sent passió.


Gràcies a ella aquest bloc es radicalitzarà i passarà a ser més català que mai, je,je ... Ja no es dirà Nits de Xop-suey!!! (no, no,... això ha passat a la història) és dirà...taxan-taxan... Nits de Xop suey! D’acord, la diferència és petita, però mooooooolt important, je,je. (Pels que tinguin problemes de visió informo que el títol perd el guionet) Quan pugui el tornaré a fer de nou i més nostrat :P


I ja que hi sóm aprofitaré per parlar-vos del bloc Malalta de Llengua que penso que val moltíssim la pena visitar.... a mi m’agrada perquè a petites dosis ens refresca el català o ens ensenya coses noves, curiositats, enllaços .... Espero que vagi endavant Núr!!!!!


Bé, tornant al tema del post...

El Premi, aquí us poso les seves normes i una breu descripció...

«Malgrat que el català és una de les llengües més utilitzades als blocs, no hi havia cap premi específic per als blocs en català. Per això, vaig decidir que en calia un, i li he posat el nom d’un cim emblemàtic de la nostra terra


Les normes d’aquest premi són les següents:

1. S’atorgarà a blocs escrits en català que, en l’opinió de qui el lliuri, sigui un bloc de qualitat pels continguts, tant literaris com personals o d’entreteniment.

2. Cada premiat podrà lliurar-lo a 3 blocs.

3. La imatge del premi, si és possible, es penjarà al bloc.»


*I passo a a complir la segona norma, premiar-ne 3. Per aquesta ocasió he escollit els següents:


Nimue: Perquè quan entro al seu bloc viatjo mentalment a llocs fantàstics i sempre em fa somriure. Segur que és una persona genial :D

Tentacle: Perquè les seves tires còmiques aconsegueixen fer-me riure i fer-me pensar. Què més vull! :)

Nerona: Per una catalana que lluita per tirar endavant lluny de la nostra terra. Petons des de Catalunya!



I com que tot això del Pedraforca m'ha despertat la vena independentista...acabaré amb res relacionat amb el Premi però que em ve de gust cridar.... Catalans: Visca Catalunya LLiure!!!!