30/4/08

seguint el meu camí









Encara tinc l'ordinador kaput i segueixo al ciber. No, si al final seré íntima del propietari argentí. Li demanaré si vol escriure algu al bloc, potser està més inspirat que jo.

No vull penjar res trist, em limitaré a escriure i prou, surti el què surti...

Ès que estic cansada de sentir-me malament. Porto una temporada que vaig d’una cosa a l’altra. Bueno, podriem dir que porto una vida anant d’una cosa a l’altra. No sé si li passa a tothom. Jo abans creia que no, però desde que escric al bloc conec gent que sento que els passa el mateix.


Quan mirava el que m’havia passat de petita. No ho veia a la resta de nenes. Elles estaven bé i jo no. A mi la gente em mirava diferent. Als 18 anys va canviar, però allò queda, queda per sempre i no oblides.
Potser és la vida que em va dir t’ensenyo aquesta lliçó perquè ja ets prou xula i si no aprens això seras massa arrogant i una pija més i ja n’hi ha masses que s’ho creuen.
I als 6 anys vaig aprendre les dues lliçons més bèsties de la meva vida. Ok, ja ho tenia clar. Però el qui doni clases de humiltat en aquesta vida devia pensar que no havia estat prou atenta...


...i en van venir més. Les lliçons de petita van ser físiques i a partir de llavors les psicològiques. El carro que s’arrastra suposo. De vegades penso que per culpa de voler-ho fer tot sola. Per què soc tant tossuda, tant obstinada,…? si no hagues callat tant. Creia que no ho entendrien.


La meva familia, els hi he callat tant. La meva mare sé que s’ha enterat de la majoria de coses. Però jo no ho he volgut explicar. Sentia que la decepcionaria. Volia tenir unes filles perfectes i no ho era el què esperava.La meva germana, per sort, li va anar millor. No ho canviaria. No hagués soportat veure-la patir. Però ella és el què la meva s'esperava d'una filla. Dones de llei, amb un parell de collons que arrassen amb el què sigui. Líders. Aconseguint el què volen a la vida, dins d’un camí recte.


I jo, en un camí de corbes, amb roques, pujades i baixades tipus Dragon Khan. Les idees espesses. Passant de liderar res, no vull. Lluitant per uns somnis que no han entés mai i que s’allunyen del seu ideal.



Fa uns mesos la meva mare em va fer molt feliç perquè em va dir algu així….tu has set més sensible i t'ha passat més coses, però has lluitat molt més que ningú. No t’has rendit, sempre t’has aixecat. No entenc moltes coses que has fet però ningú podrá dir que no has fet les coses a la teva manera. Sempre a la teva manera!!!! No has volgut fer mai com les altres si no ho creies encara que anessis contra corrent.


Mira, em va alegrar sentir això, perquè ja que no penso canviar doncs m'alegra que ho accepti i que hi vegi algu bo. No vull fer les coses perquè sigui el què toca, ho he de fer perquè ho sento.

Només hi ha una vida i jo he de fer el què crec que és el meu camí.


I ho faré sempre, com diu en Franky,...http://es.youtube.com/watch?v=t6Lp4w8wyy0, un himne per no oblidar mai, encara que les coses no acabin d'anar gaire bé.

24/4/08

Roses negres



Mitja hora de viatge d'anada....

(tanatori)
Obro la porta d’aquell edifici de les afores del poble, fred, semblant a una nau industrial. Creuo un passadís i al final hi ha la tieta i els cosins. Al veure’m es posen a plorar. Les seves llàgrimes em cauen a l’espatlla mentre els dono una abraçada com a mostra de condol. No em surten les paraules. Jo no ploro, aguanto i poso una paret, no puc plorar ells ens necessiten i avui no puc plorar.
Miro a la tieta i té la mirada perduda fruit de nits sense dormir i no menjar. La gent se li apropa com ombres que ni assimila, però que saluda amb el seu somriure càlid i fins i tot es preocupa perquè estiguin bé...


Mitja hora més de viatge de tornada...


(feina)
Els explico que hauré de marxar abans. Li comento els motius a la directora, al fer-ho se li entelen els ulls formant una cortina que els deixa borrosos i m’explica que avui ha anat al metge i que el seu fill té grans. No ho entenc. Es posa a plorar i diu que ara és ella que no està bé i que pateix fins i tot per uns simples grans al cos, pateix molt, té por a perdre’l. Ara que està bé i està tant guapo, tant fort, que s’ha engreixat tant. Els meus motius li han evocat tot aquest dolor...

L’escolto mentre poso una altra paret. No puc plorar-li. Al compartir unes paraules ens anem serenant les dues. Quan acabem la conversa crida a una companya i li diu que s’ocupi de la meva feina i em deixa plegar molt abans de l’hora demanada.



Mitja hora de viatge d'anada II....

(funeral)
Un estrany contrast en aquell poble on hi havia passat algunes vacances de petita. Al carrer l’alegria dels nens que menjave xocolata desfeta mentre un músic els fa ballar al ritme de cançons populars. Homes que porten roses a les mans i parelles que passegen compartint les seves complicitats en un dia dedicat al seu amor.
L’altra cara, la meva família que portava el color negre al poble, com fan els núvols de tempesta en tardes d’estiu.
Cada persona que ompla l'esglèsia és una peça del trencaclosques de la vida del tiet: amics de la infància, gent de la feina, veïns i la família i cadascuna té uns records que ha compartit amb ell, que allà se subratllen i ens porten mal al cor, nus al coll i llàgrimes.
Miro davant, hi ha la meva mare que plora, està vermella, nerviosa. Al seu costat el pare que està seriós, blanc, llunyà. Ell, al igual que jo ha posat una paret, quan sé que és dels que més pateix.
De fons les paraules del capellà que no sé què volen dir i que no escolto.



(cementiri)
Familiars, amics molt propers i corones de flors són el què l’envolten la seva despedida. La tieta abraçada als cosins mirant com tota una vida junts posarà punt i final en aquell moment.
La Laura es desfà del nus de l’abraçada, marxa corrents i posa la mà on està el seu pare per última vegada mentre li xiuxiueja alguna cosa que sols els dos saben...
El silenci que hi havia queda trencat pels plors dels que veiem aquella imatge de dessolació i de final.


Mitja hora de viatge més de tornada II....

(a casa)
No he plorat, però no m’aguanto. Em fa mal tot el cos i el pit em fa sentir que m’ofego. No vull entrar a casa i passejo, mentre el sol si que vol marxar i les paradetes de llibres i roses ja recullen, sense que n’hagi pogut mirar cap.
Entro en un ciber, vull mirar si m’han contestat els mails de la feina... Però hi ha el mail d’un amic, llavors la dona de gel del dia (=jo) em desfaig en forma de llàgrimes que van caient entre l’ordinador n.8 d’un argentí i el n.10 d’un immigrant de l’est.
És un amic que no sé ni com té ànims per escriure'm, però que està allà i em regala les seves paraules i una rosa. Rosa de bellesa bidimensional, sense olor, sense el tacte abellotat que tenen la resta, però que per mi és un regal excepcional ja que ahir necessitava saber que tenia amics al costat que m'ajuden a trencar amb aquestes parets que sovint poso per evitar el dolor que creia que no podria aguantar....Gràcies a ell i a tots els que m'escriuen apoiant-me amb mails i comentaris!!!!! (perdoneu avui no estic gaire animada)








Tiet ens has deixat sense un adèu, per què???!!!!
Espero ara ja que estiguis al costat de l'avi i que et rebi amb el seu posat seriós però l'enorme cor que amagava sota l'aparença de sargento. Eres la seva viva imatge i segur que esta content de tenir-te al costat, perquè en aquesta vida li vas demostrar sempre la teva admiració.
T'estimem molt!!!!

21/4/08

16 anys i 300 dies

Vaig obrir l’últim calaix del vell escriptori. Hi havia un munt de paperets escrits, cada un recollia l’emoció d’un moment del meu passat. No els havia tornat a llegir, però tenia curiositat.... Aquest n’és un de quan tenia 16 anys el vull penjar perquè hi he après una cosa...

16 anys i 300 dies i ploro sola en un racó
buscant un cel blau en la meva vida
I no trobant-lo enlloc.


Tot se li ajunta al mal perdedor...
puc dir que he trobat amb qui compartir el meu camí,
qui ha rigut les meves gràcies
i qui ha patit en les meves nits...
però ara em sento trista,
en un forat sense fons.

M’aixeco i intento alçar la vista
i puc veure mentides i prou
Enganyo quan no abraço a qui estimo
ni li dic allò que em diu el cor
per això a 16 anys i 300 dies ploro sola en un racó.

Saps que donaria jo
per tenir algú a qui dir: t’estimo
Algú a qui abraçar quan tinc por
i amb qui compartir una posta de sol...
Saps què donaria jo
Per passejar-hi veient caure les fulles de tardor
i regalar-li a qualsevol tarda els meus petons

Donaria tota la poca alegria
tot el cap i tot el cor,
l’esperança, la joventut, la vida
perquè sols em donés el seu amor.


16 anys i el cor es moria de pena. Intentava oblidar a un gran amor. I ja deveu saber què és això, oi? Impossible i terrible. Era en silenci, per què a qui vols explicar que estimes i que a tu no t’estimen. Sofriment callat, moltes llàgrimes sobre el coixí i dolor que no acabava i no et pots arrencar de la pell.

Han passat els anys. La història va tenir final inesperat, però segueix sent un història callada que sabem el noi qui m’havia robat el cor, jo i un amic, al qui li vull dedicar aquest escrit. Tot i que ell té un dolor molt més gran que el que jo sentia llavors.

Al trobar aquest paper he pensat que ojalà jo hagués pogut llegir unes quantes pàgines més enllà del llibre del meu destí, perquè us asseguro que m’hauria aixecat d’aquell racó de la punyeta l’habitació, m’hauria eixugat les llàgrimes i hauria quedat amb les amigues per fer una cervesa (o el què es prengui a 16 anys) mentre somriuria i brindaria mirant al cel, tot celebrant els plans que tenia el destí per mi. I no flagent-me més el cor, com feia i com faig moltes vegades, patint per un futur que no sé.

Les meves paraules per ell són d’esperança. La vida juga a la ruleta i ara està girant.... no pots fer res fins que pari, o potser sí? Pots regalar-te tots els somnis que et donin la gana i pensaments de quelcom millor, perquè aquests poden ser una de les mans que et treguin del pou on ets. Fora hi ha aquests desitjos esperant-he per fer-se realitat. Ep! ho dic jo la super-negativa-total,...però a mi m'ha animat pensar en aquesta història i m'agradaria que t'animés, encara que sigui per un segon,...

11/4/08

Calma




Miro dins i no veig res. Podria semblar trist, però jo ho trobo simplement meravellós. No sentir. Sense la por que em miri desafiant-me amb la seva mirada

No noto cap lluita en el meu cos que em destrueixi.

En moments dubto i penso que no pot ser que s'hagi acabat i amb curiositat remeno, busco, però el què trobo és un estrany buit, que m’enamora. Potser és aquella calma que et regala el cos entre guerra i guerra, una bandera blanca demanant una estona de pau.

Em sorprenc, semblo enyorar l'angoixa que tenyia el color dels meus dies? O potser em pregunto on és perquè em fa por que em vingui per l'esquena? Massa temps penjada en aquell estat estrany, on la meva vida era guiada pels meus fantasmes i jo encara que supliqués no controlava res.

Ara escolto i sento el meu silenci. La millor cançó.

Potser no cal buscar res més, perquè és en aquest punt que he de parar i mirar el què ha quedat, sota les capes de por que m'he tret, una persona que feia temps que no mirava amb els ulls d'avui, una persona que havia oblidat d'estimar: a MI.


PD 1: Au, que duri!!!! I prometo posar-me al dia de lo dels premis de l'Eli i de l'Instints, que agraeixo moooltíssim!!!
PD 2: La Foto és del poble on visc, un matí d'aquesta setmana...

7/4/08

Xurrades meves 1


Últimament tot el què escric és negatiu. No pot ser. Avui he decidit que volia canviar aquest xip de negativitat i explicar coses més alegres i dixaraxeres, home que us deprimiré a tots sinó. He pensat obrir un nou apartat anomenat: Xurrades Meves. Uiiii, en tinc la tira per explicar....

Avui començaré amb aquesta perquè he sentit la cançó i sempre que la sento hi penso....


Bé, això va passar un dia a l’institut. Jo devia fer 1r o 2n de BUP . Aquell dia l’Eva i jo erem a l’aula de música. No em pregunteu què hi feiem les dues perquè no en tinc ni idea,... no recordo si ens van castigar (molt probable) o ens van fer anar a buscar alguna cosa, suposo perquè callessim i no distraguessim a la resta de gent,.... Bueno, res, que erem allà.

Era una sala petitona, plena de cadires amb braç i acollidora per escoltar els clàssics i fer teoria de la música. Però aquell dia, mentre la resta de l’institut estava concentrat en aprendre i escoltant amb atenció als professors; la senyora Poski (alias de l’Eva i nom que deriva dels pastelitos Poskitos) i jo erem allà i clar, no teniem les mans quietes i se'ns va ocòrrer obrir l’armari dels discs i...

-Ei Eva, has vist la Maria té en George Michael aquí amagat!!!!!! (la Poski era fan de la seva barba i jo de l'arracada)

-Que guay tia!!!! Osti amb la Maria i perquè només ens fot escoltar els classics...

-Mira, també té Dire Straits....

-Aquesta sala no està insonoritzada???

-I jo què sé, suposo????¿¿¿¿ No estaras pensant.....ehhhh quina gran idea!!!!!!


I sí, sí,....va començar a sonar de forma descomunal la cançó de sota, No voliem molestar a ningú (això mai!!!), però es veu que la insonorització tenia greus deficiències perquè va aparèixer per la porta el director, actualment alcalde del poble. JOooooooooder!!!!! ho devia estar sentint tothom . No explicaré què feiem mentre sonava la música, però molt bé no vam quedar. Ja ens val tanta tonteria!!!!!!

Eiii, però no es poden queixar els de l'institut perquè sort que van posar la cançó que m'agradava a mi i no la preferida de l'Eva que era I want your sex, sinó ens expulsen per pervertir l'institut amb missatges porno.

No em feu gaire cas, és que avui necessitava pensar amb coses alegres....XD



http://es.youtube.com/watch?v=XesXjkDLImg

4/4/08

En menys de 5 minuts


Curs 2000-2001...Emilia no sé que vas aprendre de mi però de tu vaig aprendre a valorar més el què diuen els ulls que les paraules. Intento no oblidar-ho ;)

Recordes quan ens vam conèixer nina, tant petita, tant fràgil, tant inquieta a la teva cadira. Qui ho havia de dir que sense dir res ens entendríem més que amb paraules.

Les teves abraçades de bon matí, eren a batzegades, descoordinades, però mica a mica t’apropaves al meu coll i m’agafaves tant fort, amb tant carinyo que no podia fer res més que estar-me quieta i rebre el què em donaves.

Després jo et feia les meves típiques bromes i tu em reies amb els ulls
Es curiós com dues persones es poden entendre en el silenci.
Dia a dia vaig anar aprenent a saber què passava dins teu, només havia d’observar els petits moviments, postures del teu cos, dels teus llavis, i t’anava entenent.

Jo era la teva paraula. Que injust que Déu te la robés aquell dia d’estiu a la piscina.
Ara tindries tant a dir.
Moltes vegades pregunto com et va?
M’han dit que tens les cames més fortes i controles millor. Però també m’han dit que se’t ha apagat la xispa, aquella que et brillava des dels teus enormes ulls verds. No sé, suposo que et vas cansar de què no t’entenguessin i et vas rendir.

Per tu no és fàcil veure el món de de la teva cadira, i pels del voltant no és fàcil entendre’t si no s’abaixa el cap.

Què deus tenir ara, 14 anys??? Em fa ràbia que la vida t’hagi robat el primer petó amb un noi, el primer mal al cor, les nits de discoteca amb les amigues, ...és el què hauries de viure ara

Per què? Per què li vas arrencar la llibertat del seu cos i tot en menys de 5 minuts. Com pot ser que la vida et faci callar en menys de 5 minuts.


(*prometo que el proper dia faré un post més alegre, però avui m'han parlat d'ella i la volia recordar)

2/4/08

Verbs pendents

Ja fa anys, un 2 d'abril nevava... bé, i també vaig nèixer jo.

En dies d'aquests et dóna per pensar en com ha anat l'any i l'últim balanç no es gaire positiu.
Fa uns mesos fins i tot hi havia dies que patia perquè no sabia si arribaria a l'endemà. Però això ja ha passat i malgrat els meus problemes la vida no s'atura.
Ja no hi ha tants nervis però estic encallada. Ni endavant ni endarrera. Aturada en el temps i mentre estic així durant setmanes, m'oblido que el rellotge avança i jo tinc verbs pendents, plens de pols de tant poc que els faig servir, verbs com:



-Estimar (poso defenses i més defenses per no patir)
-Riure (el vaig perdre al costat de l'últim trocet de cor)
-Somiar (sembla que el futur no vagi amb mi)
-Llegir (no em concentro)
-Abraçar (i sols m'allunyo)
-Ballar (em costa sentir)
-Passejar,xerrar,.........i un llaaaaaaaaarg etc.



No puc quedar-me amarrada en aquest port. He de treure l'ancla i navegar, deixant de tenir por i encara que no hi hagi ni far ni estrelles per guiar-me, jo he d'anar endavant. L'angoixa no té perquè tornar amb tanta força.
Ostres, la vida em dóna una oportunitat cada dia i jo cada dia la perdo. Però no pot ser, s'ha obrir aquesta porta i deixar que la llum entri en aquesta foscor en forma de verbs millors dels que tinc avui.



Aquesta cançó me la dedico a mi ;P per ser el meu "happy"birthday, jo me l'agafaré en positiu, pensant que el dolor al igual que un dia va venir un dia marxarà del tot. Tot ve i va, oi?