21/4/08

16 anys i 300 dies

Vaig obrir l’últim calaix del vell escriptori. Hi havia un munt de paperets escrits, cada un recollia l’emoció d’un moment del meu passat. No els havia tornat a llegir, però tenia curiositat.... Aquest n’és un de quan tenia 16 anys el vull penjar perquè hi he après una cosa...

16 anys i 300 dies i ploro sola en un racó
buscant un cel blau en la meva vida
I no trobant-lo enlloc.


Tot se li ajunta al mal perdedor...
puc dir que he trobat amb qui compartir el meu camí,
qui ha rigut les meves gràcies
i qui ha patit en les meves nits...
però ara em sento trista,
en un forat sense fons.

M’aixeco i intento alçar la vista
i puc veure mentides i prou
Enganyo quan no abraço a qui estimo
ni li dic allò que em diu el cor
per això a 16 anys i 300 dies ploro sola en un racó.

Saps que donaria jo
per tenir algú a qui dir: t’estimo
Algú a qui abraçar quan tinc por
i amb qui compartir una posta de sol...
Saps què donaria jo
Per passejar-hi veient caure les fulles de tardor
i regalar-li a qualsevol tarda els meus petons

Donaria tota la poca alegria
tot el cap i tot el cor,
l’esperança, la joventut, la vida
perquè sols em donés el seu amor.


16 anys i el cor es moria de pena. Intentava oblidar a un gran amor. I ja deveu saber què és això, oi? Impossible i terrible. Era en silenci, per què a qui vols explicar que estimes i que a tu no t’estimen. Sofriment callat, moltes llàgrimes sobre el coixí i dolor que no acabava i no et pots arrencar de la pell.

Han passat els anys. La història va tenir final inesperat, però segueix sent un història callada que sabem el noi qui m’havia robat el cor, jo i un amic, al qui li vull dedicar aquest escrit. Tot i que ell té un dolor molt més gran que el que jo sentia llavors.

Al trobar aquest paper he pensat que ojalà jo hagués pogut llegir unes quantes pàgines més enllà del llibre del meu destí, perquè us asseguro que m’hauria aixecat d’aquell racó de la punyeta l’habitació, m’hauria eixugat les llàgrimes i hauria quedat amb les amigues per fer una cervesa (o el què es prengui a 16 anys) mentre somriuria i brindaria mirant al cel, tot celebrant els plans que tenia el destí per mi. I no flagent-me més el cor, com feia i com faig moltes vegades, patint per un futur que no sé.

Les meves paraules per ell són d’esperança. La vida juga a la ruleta i ara està girant.... no pots fer res fins que pari, o potser sí? Pots regalar-te tots els somnis que et donin la gana i pensaments de quelcom millor, perquè aquests poden ser una de les mans que et treguin del pou on ets. Fora hi ha aquests desitjos esperant-he per fer-se realitat. Ep! ho dic jo la super-negativa-total,...però a mi m'ha animat pensar en aquesta història i m'agradaria que t'animés, encara que sigui per un segon,...

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Per tenir 16 anys senties i molt, per tenir 16 anys, tenies molts sentiments, espero que l'amor se't obri com les portes a la felicitat, i espero que et sapiguen fer feliç i oblidis aquestes llàgrimes, tant tu com tots els qui tenen pena al cor, segur que a qui li dediques aquest escrit està content de tenir gent propera com tu. Salut :)

Josep Lluís ha dit...

Qui no ha estat mai en un racó d’una habitació com la que tu descrius?. I si, tal vegada d’haver sabut el que passaria 300, 600 o 900 dies més enllà, hauríem anat a prendre unes cerveses. Però la vida no és així, i molts cops aquestes llàgrimes omplen el que més endavant serà un mar de felicitat.

Per cert pensa en positiu, és sempre millor veure el got mig ple...

Pere Vilanova ha dit...

k guai nits,

merci pel teu suport,

ai Fanals! per mi és una cançó maleïda, ja et diré algun dia perquè,

una abraçada!

peperines ha dit...

Fa un temps,no recordo quant et vaig deixar un coment i avui t´el haig de tornar a deixar el amteix.Quina gran sort tenen els que son amics teus.Es un luxe tindre una amiga aixi.

xitus ha dit...

EL teu escrit m'ha estat molt proper, ja saps que jo també sentia molt amb quinze setze anys. També escrivia molt. Per mi llavors era un amor correspost, un amor sincer i fort, com mai crec que torni a sentir, tot i que això mai se sap. Però crec que l'energia que és té als quinze anys és difícil que torni igual. Quan creixem, el que busquem en una persona és diferent. "L' enamorament" és més "cerebral" potser, i no sé si m'acaba d'agradar, però potser tenim més sentit de la responsabilitat, i més consciència sobre de què va tot plegat.

El que destaco del teu escrit de quan tenies setze anys és que el títol té nom de condemna, com si fos una condemna aquell moment.

Mai sabem el que vindrà, però sí que hem de ser prou hàbils és per a entendre que res és etern. Disfrutar-ho mentre ho tenim, sense la por a perdre-ho. NO anticipar un possible dolor anul·lant-nos en aquell moment.

Val, la teòrica aprovada a la primera. Ara la pràctica. :)

I deixa d'anomenar-te la super-negativa, mentre ho fem (que jo també ho faig, no aquest nom però sí d'altres coses) ens reafrimem en aquest paper. Anem a sortir d'aquest autoencasellament, intentem-ho.

Una abraçada nits,

xitus.

Tocat del cargol ha dit...

Al teu amic no sé si li arribarà...jo crec que si, i pots estar segura de què a mi m'arriba molt el teu poema. Ah! I el millor és anar a pendre una birra amb els amics sense saber què passarà a continuació...ni ganes de saber-ho!
Salut!
P.D. Veig que aquest calaix teu ple d'escrits guarda moltes sorpreses!

Pere Vilanova ha dit...

I tan, va ser un bon començament t'ho asseguro :)

Bon St Jordi Nits!

Núr ha dit...

feliç diada de Sant Jordi!

La veritat és que això d'escriure és una cosa fantàstica. Poder tornar a recordar com ens hem sentit en alguns moments del passat és un privilegi, perquè en podem aprendre molt. Tot i això, el fet que puguem veure com ens hem sentit en el passat i que, al final, sabent com va acabar, potser el patiment va ser innecessari, això no ens salvarà de patir en el futur. Tanmateix, sempre pot ser un puntal on agafar-nos per a dir: «me'n vaig sortir llavors, i me'n sortiré ara» i, així, agafar forces per tirar endavant!

Espero que el teu amic se'n surti! Somriures per a tots dos!

instints ha dit...

M'he emocionat amb aquest post, i he tornat als meus 16 anys, o 17 també. Jo també em guardava molt els sentiments, tant, que ho he pagat moltes vegades, no tenia a ningú i no trobava a ningú que m'entengués. i feia això, plorar i escriure, doncs era la meva única sortida.
Per fora, somriure i per dins: plor, impotència.

Gràcies nits.

DooMMasteR ha dit...

M'ha agradat molt :-)

Espero que hagis tingut un bon sant Jordi!

Una abraçada!

ddriver ha dit...

ja veus si dona voltes la vida de si arriba abajo o de abajo a arriva

somiador ha dit...

llegint aquestes línies teves recordava la nits que tenia l'altre bloc, la nits trista per la seva preocupació. No miris de distreure't, i segueix lluitant per la felicitat. Estic segur que vas pel bon camí.