4/4/08

En menys de 5 minuts


Curs 2000-2001...Emilia no sé que vas aprendre de mi però de tu vaig aprendre a valorar més el què diuen els ulls que les paraules. Intento no oblidar-ho ;)

Recordes quan ens vam conèixer nina, tant petita, tant fràgil, tant inquieta a la teva cadira. Qui ho havia de dir que sense dir res ens entendríem més que amb paraules.

Les teves abraçades de bon matí, eren a batzegades, descoordinades, però mica a mica t’apropaves al meu coll i m’agafaves tant fort, amb tant carinyo que no podia fer res més que estar-me quieta i rebre el què em donaves.

Després jo et feia les meves típiques bromes i tu em reies amb els ulls
Es curiós com dues persones es poden entendre en el silenci.
Dia a dia vaig anar aprenent a saber què passava dins teu, només havia d’observar els petits moviments, postures del teu cos, dels teus llavis, i t’anava entenent.

Jo era la teva paraula. Que injust que Déu te la robés aquell dia d’estiu a la piscina.
Ara tindries tant a dir.
Moltes vegades pregunto com et va?
M’han dit que tens les cames més fortes i controles millor. Però també m’han dit que se’t ha apagat la xispa, aquella que et brillava des dels teus enormes ulls verds. No sé, suposo que et vas cansar de què no t’entenguessin i et vas rendir.

Per tu no és fàcil veure el món de de la teva cadira, i pels del voltant no és fàcil entendre’t si no s’abaixa el cap.

Què deus tenir ara, 14 anys??? Em fa ràbia que la vida t’hagi robat el primer petó amb un noi, el primer mal al cor, les nits de discoteca amb les amigues, ...és el què hauries de viure ara

Per què? Per què li vas arrencar la llibertat del seu cos i tot en menys de 5 minuts. Com pot ser que la vida et faci callar en menys de 5 minuts.


(*prometo que el proper dia faré un post més alegre, però avui m'han parlat d'ella i la volia recordar)

9 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

entrem a xafardejar, salutacions des de Reus

Nits ha dit...

Benvinguts als de Reus!!! Endavant i xafardegeu tant com vulgueu. Salutacions!!!!!

ddriver ha dit...

jo tenia un client amb paralisis cerbral,i si que es cert,quan t abaraçava ningu ho feia com ell

instints ha dit...

La vida és aixi d'injusta.
Quan vaig treballar de monitora de natació amb disminuits psíquics, molts venien amb cadira de rodes, i moltes altres patologies. Al principi no podia, arribava a casa plorant. Però vaig seguir el seu exemple i vaig voler lluitar, encara que fos per ells.

Bon post!!! Fata conscienciació...
Petons

Núr ha dit...

No deixaré mai d'emprenyar-me quan sento aquestes coses... És molt i molt injust! He vist gent que tirava endavant tot i les seves minusvalideses, prò mai m'han tocat de gaire a prop.
Ha estat un post molt maco, nits, de debò! Espero que la proper vegada que sentis a parlar d'aquesta noieta, et diguin que torna a estar animada i tot de coses bunikes! :)

Eli ha dit...

Això és una putada... igual que la mort....
Jo ... tinc algu allà dalt.... I moltes vegades, hem pensat que haguès estat pitjor... Això mai ho sabrem....
Jo promoc el somriure, però reconec que la vida moltes vegades te l'arrebat....

Nits ha dit...

DDRIVE: Per mi les abraçades de l'Emilia eren molt especials

INSTINTS: Jo treballo amb nens/es amb problemes. Mai m'han fet plorar i sento el què tu dius, ganes de voler ajudar-los a lluitar. Em sento un guerrer més en la seva lluita.

NUR: Ojalà s'inventessis més cures o el què sigui, perquè em feia ràbia veure que no podia i volia.

ELI: Disfrutem avui perquè ja veus que la vida juga a la ruleta russa amb tots nosaltres. Un petó!!!

Cesc ha dit...

Buf... avui m'emociones massa eh!!!

somiador ha dit...

No tot sempre surt com hom voldria, però tot i així, sempre trobaras altres moments on sí podrà ser com s'ha desitjat, però la vida no deixa de ser un compendi de molts i variats moments.