24/4/08

Roses negres



Mitja hora de viatge d'anada....

(tanatori)
Obro la porta d’aquell edifici de les afores del poble, fred, semblant a una nau industrial. Creuo un passadís i al final hi ha la tieta i els cosins. Al veure’m es posen a plorar. Les seves llàgrimes em cauen a l’espatlla mentre els dono una abraçada com a mostra de condol. No em surten les paraules. Jo no ploro, aguanto i poso una paret, no puc plorar ells ens necessiten i avui no puc plorar.
Miro a la tieta i té la mirada perduda fruit de nits sense dormir i no menjar. La gent se li apropa com ombres que ni assimila, però que saluda amb el seu somriure càlid i fins i tot es preocupa perquè estiguin bé...


Mitja hora més de viatge de tornada...


(feina)
Els explico que hauré de marxar abans. Li comento els motius a la directora, al fer-ho se li entelen els ulls formant una cortina que els deixa borrosos i m’explica que avui ha anat al metge i que el seu fill té grans. No ho entenc. Es posa a plorar i diu que ara és ella que no està bé i que pateix fins i tot per uns simples grans al cos, pateix molt, té por a perdre’l. Ara que està bé i està tant guapo, tant fort, que s’ha engreixat tant. Els meus motius li han evocat tot aquest dolor...

L’escolto mentre poso una altra paret. No puc plorar-li. Al compartir unes paraules ens anem serenant les dues. Quan acabem la conversa crida a una companya i li diu que s’ocupi de la meva feina i em deixa plegar molt abans de l’hora demanada.



Mitja hora de viatge d'anada II....

(funeral)
Un estrany contrast en aquell poble on hi havia passat algunes vacances de petita. Al carrer l’alegria dels nens que menjave xocolata desfeta mentre un músic els fa ballar al ritme de cançons populars. Homes que porten roses a les mans i parelles que passegen compartint les seves complicitats en un dia dedicat al seu amor.
L’altra cara, la meva família que portava el color negre al poble, com fan els núvols de tempesta en tardes d’estiu.
Cada persona que ompla l'esglèsia és una peça del trencaclosques de la vida del tiet: amics de la infància, gent de la feina, veïns i la família i cadascuna té uns records que ha compartit amb ell, que allà se subratllen i ens porten mal al cor, nus al coll i llàgrimes.
Miro davant, hi ha la meva mare que plora, està vermella, nerviosa. Al seu costat el pare que està seriós, blanc, llunyà. Ell, al igual que jo ha posat una paret, quan sé que és dels que més pateix.
De fons les paraules del capellà que no sé què volen dir i que no escolto.



(cementiri)
Familiars, amics molt propers i corones de flors són el què l’envolten la seva despedida. La tieta abraçada als cosins mirant com tota una vida junts posarà punt i final en aquell moment.
La Laura es desfà del nus de l’abraçada, marxa corrents i posa la mà on està el seu pare per última vegada mentre li xiuxiueja alguna cosa que sols els dos saben...
El silenci que hi havia queda trencat pels plors dels que veiem aquella imatge de dessolació i de final.


Mitja hora de viatge més de tornada II....

(a casa)
No he plorat, però no m’aguanto. Em fa mal tot el cos i el pit em fa sentir que m’ofego. No vull entrar a casa i passejo, mentre el sol si que vol marxar i les paradetes de llibres i roses ja recullen, sense que n’hagi pogut mirar cap.
Entro en un ciber, vull mirar si m’han contestat els mails de la feina... Però hi ha el mail d’un amic, llavors la dona de gel del dia (=jo) em desfaig en forma de llàgrimes que van caient entre l’ordinador n.8 d’un argentí i el n.10 d’un immigrant de l’est.
És un amic que no sé ni com té ànims per escriure'm, però que està allà i em regala les seves paraules i una rosa. Rosa de bellesa bidimensional, sense olor, sense el tacte abellotat que tenen la resta, però que per mi és un regal excepcional ja que ahir necessitava saber que tenia amics al costat que m'ajuden a trencar amb aquestes parets que sovint poso per evitar el dolor que creia que no podria aguantar....Gràcies a ell i a tots els que m'escriuen apoiant-me amb mails i comentaris!!!!! (perdoneu avui no estic gaire animada)








Tiet ens has deixat sense un adèu, per què???!!!!
Espero ara ja que estiguis al costat de l'avi i que et rebi amb el seu posat seriós però l'enorme cor que amagava sota l'aparença de sargento. Eres la seva viva imatge i segur que esta content de tenir-te al costat, perquè en aquesta vida li vas demostrar sempre la teva admiració.
T'estimem molt!!!!

12 comentaris:

peperines ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ddriver ha dit...

molts anims noia,menys mal que has tingut una alegria al final.cuidat

Tirai ha dit...

Molts ànims, noia!

peperines ha dit...

no se que dirte per alleugerir el dolor aquet.
Cualsevol cosa que digui sempre sera poc pero pel que volguis ja saps on trobarme,una llastima de veritat.
Al menys algu t alleugerit el dolor al final del dia.
El coment d abans no se que habia llegit jo

Tocat del cargol ha dit...

Nits, aquest dolor trenca l'ànima. És bonic pensar amb les coses que has viscut al seu costat. Va bé descansar. I segur que no estàs sola!
Endavant!

xitus ha dit...

Nits,
m'has fet sentir tota la teva vivència amb el teu escrit. Es nota que sents les coses a fons perquè les transmets amb el mateix sentiment.

Desitjo que et refacis aviat del tràngol.

Una forta abraçada i saps que hi sóc.

Carles ha dit...

La serenor amb la que escrius desprèn molta pau i excel·lència.

Eli ha dit...

Ai...
A animar-se!!!!
;-)

Josep Lluís ha dit...

No estàs sola Nits, estem al teu costat, en silenci...

Finestreta ha dit...

Molts ànims noia... Una mort propera sempre és molt i molt dura... Una abraçada

perdedor ha dit...

Abraçada.

Uf.

somiador ha dit...

mentre els mexicans lloen i fan festes quan algu proper mor, nosaltres fem el contrari, lloem a la pena i a la tristesa. Curiós com davant d'una mateixa circumstància podem actuar tan i tan diferent, no?