30/4/08

seguint el meu camí









Encara tinc l'ordinador kaput i segueixo al ciber. No, si al final seré íntima del propietari argentí. Li demanaré si vol escriure algu al bloc, potser està més inspirat que jo.

No vull penjar res trist, em limitaré a escriure i prou, surti el què surti...

Ès que estic cansada de sentir-me malament. Porto una temporada que vaig d’una cosa a l’altra. Bueno, podriem dir que porto una vida anant d’una cosa a l’altra. No sé si li passa a tothom. Jo abans creia que no, però desde que escric al bloc conec gent que sento que els passa el mateix.


Quan mirava el que m’havia passat de petita. No ho veia a la resta de nenes. Elles estaven bé i jo no. A mi la gente em mirava diferent. Als 18 anys va canviar, però allò queda, queda per sempre i no oblides.
Potser és la vida que em va dir t’ensenyo aquesta lliçó perquè ja ets prou xula i si no aprens això seras massa arrogant i una pija més i ja n’hi ha masses que s’ho creuen.
I als 6 anys vaig aprendre les dues lliçons més bèsties de la meva vida. Ok, ja ho tenia clar. Però el qui doni clases de humiltat en aquesta vida devia pensar que no havia estat prou atenta...


...i en van venir més. Les lliçons de petita van ser físiques i a partir de llavors les psicològiques. El carro que s’arrastra suposo. De vegades penso que per culpa de voler-ho fer tot sola. Per què soc tant tossuda, tant obstinada,…? si no hagues callat tant. Creia que no ho entendrien.


La meva familia, els hi he callat tant. La meva mare sé que s’ha enterat de la majoria de coses. Però jo no ho he volgut explicar. Sentia que la decepcionaria. Volia tenir unes filles perfectes i no ho era el què esperava.La meva germana, per sort, li va anar millor. No ho canviaria. No hagués soportat veure-la patir. Però ella és el què la meva s'esperava d'una filla. Dones de llei, amb un parell de collons que arrassen amb el què sigui. Líders. Aconseguint el què volen a la vida, dins d’un camí recte.


I jo, en un camí de corbes, amb roques, pujades i baixades tipus Dragon Khan. Les idees espesses. Passant de liderar res, no vull. Lluitant per uns somnis que no han entés mai i que s’allunyen del seu ideal.



Fa uns mesos la meva mare em va fer molt feliç perquè em va dir algu així….tu has set més sensible i t'ha passat més coses, però has lluitat molt més que ningú. No t’has rendit, sempre t’has aixecat. No entenc moltes coses que has fet però ningú podrá dir que no has fet les coses a la teva manera. Sempre a la teva manera!!!! No has volgut fer mai com les altres si no ho creies encara que anessis contra corrent.


Mira, em va alegrar sentir això, perquè ja que no penso canviar doncs m'alegra que ho accepti i que hi vegi algu bo. No vull fer les coses perquè sigui el què toca, ho he de fer perquè ho sento.

Només hi ha una vida i jo he de fer el què crec que és el meu camí.


I ho faré sempre, com diu en Franky,...http://es.youtube.com/watch?v=t6Lp4w8wyy0, un himne per no oblidar mai, encara que les coses no acabin d'anar gaire bé.

14 comentaris:

Tirai ha dit...

M'agrada aquest post. Quasi el podria haver escrit jo. No m'ho esperava!

Finestreta ha dit...

Hola nits!!!

Mira, jo ara parlo per ma mare, que és l'única que tinc... I lameva mare és molt conscient de les limitacions de cada una de les seves 4 filles, i ens valora i està orgullosa de cada una de nosaltres tenint en compte les limitacions de cada una.

Una és més tímida, doncs no arribarà a ser mai una relacions públiques. L'altre és més ambiciosa, doncs potser no tindrà fills (llàstima que hagi de ser així). I totes som diferents, i ella ho sap, i d'això es tracta no?!

A més, per ella, el més important és que siguem bones persones, i jo crec que tu ho ets, i crec que és de els coses més importants en aquesta vida, més que l'èxit professional o sentimental...

DOncs això, una abraçada nits!

perdedor ha dit...

Perdre sovint però tornar-se a aixecar sense parar?

M'agrada, Nits, m'agrada...

somiador ha dit...

A tu t'estiraré de les orelles eh!! Abandones l'altre bloc trista i ens promets que amb aquest nou bloc estas recuperada. I ara em trobo això!! :-(

Has d'animar-te tot el que puguis i més, perquè ja saps que el desànim mossega temps valuós que podries viure positivament.

En parlem?

peperines ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
instints ha dit...

No sé per què, però m'he sentit molt identificada amb aquest post. El camí que he pres jo a la vida amb la meva família també ha estat molt diferent del desitjat pels meus pares. També he pujat muntanyes russes i les he baixat molt ràpidament, a vegades sense pensar i avegades pensant, però sempre he tingut clara una cosa que tu també dius: he fet el què sentia, no el què volien els altres. I aquí estic, feliç per haver lluitat com ho he fet i pel que hem queda. Encara que els meus pares siguin humils i no hagin somiat en tenir una filla metgessa o arquitecta o el que sigui, alguna cosa he fet a la vida: ser persona davant de tot.
Encara queda molt camí per recórrer, però hi ha un tros que està fet i que ja no canviarà les coses, perquè jo vull seguir en aquesta línia, amb el meu camí i no amb el dels altres.

Petons nits!!! I gràcies per la felicitació!!!

peperines ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep Lluís ha dit...

Qui no ha caigut a la vida Nits i, no és dolent fer-ho si ens aixequem havent aprés el perquè de la caiguda. El pitjor és tornar a ensopegar a la mateixa pedra, voldrà dir que no hem aprés res i això fa mal, cada cop més mal.

A banda de tot, estic segur que la teva mare està molt orgullosa de tu, del que has aconseguit. El problema radica en que, pares, mares, fills, amics, parelles, no diem sempre el que sentim. Com canviarien les coses si ho féssim.

Un petó.

Maria ha dit...

Em penso que m'he identificat amb totes i cadascuna de les paraules del teu escrit...m'ha semblat llegir la meva vida...segur que no parlaves de mi?

M'he quedat sense saber què dir, Nits...bé, sí.....que m'agradaria parlar amb tu algun dia, si ho vols...

Un petó

Maria

DooMMasteR ha dit...

La teva mare té raó. A més, no tens per què ser igual que ta germana. El teu camí potser està sent més tortuós, però estic segur que també arribaràs lluny. Ja ho veuràs :-)

Núr ha dit...

Crec que això de ser mare és ben complicat... Pateixes perquè els teus fills siguin feliços i adonar-se que potser ho seran de la manera que tu menys esperaves o que et fa menys gràcia... Ma mare sempre m'ha donat tot el suport per a fer el que volgués, l'únic inconvenient és que ella espera grans coses per a mi i jo no sé si les vull, les coses grans... Bé, de fet, tothom espera grans coses per mi, tret de jo mateixa!!

Me n'alegro que ta mare et digués aquestes paraules!! Es mereix un premi! Un post preciós de veritat! :)

Eli ha dit...

Mira, mai plou a gust de tothom...
Jo crec que el més important, es que siguis TU!!!!
I facis, allò que et dicta el teu pensament, sempre...
Molts petonets..!!!!
i les males ratxes, se'n van, igual que venen!!!

Tocat del cargol ha dit...

Hola Nits!! ...Jo crec que tots tenim quelcom a fer en aquesta vida que ens ha tocat...esbrinar-ho és part del joc, de viure, d'aprendre. Malgrat aquestes òsties que t'has fotut veig que tens el camí bastant clar, i que cada cop t'aixeques, i que cada cop tornes a somriure. Ets tu i ningú, absolutament ningú t'ha dir el que has de fer, només tu mateixa, ok?
A mi m'agrada molt una frase que en Don Juan li va dir al C.Castaneda: Hi han molts camins en aquesta vida, però el camí que triis és el camí del cor.
Salut! i abraçades virtuals!

Dessmond ha dit...

Intentes dir-nos que t'has fet okupa???