11/5/08

En un dia de pluja

Plou, plou i plou...

Al final tampoc no he ni pujat al poble dels meus pares. No tinc ganes de veure a ningú. Ja veieu que fa dies que estic una mica “desconectadilla” del mon.

A principis de setmana fins i tot vaig parar el mòbil i vaig estirar el fil del fixe, no volia trucades. Només parlava amb els de la feina i els de casa perquè no es preocupessin. M’he fet una closca i m’hi he tancat,... i au, ara estem així!

No tinc aquella angoixa de principis d’any, ni la por a caure en una altre depre, però ostres, és que últimament han passat moltes coses i ara mateix estic com cansada, com si les estes paint.
El problema és que quan vaig decidir engegar el mòbil va ser pitjor. Trucades i missatges que hauria de tornar i amb el que em costa parlar ara.

Que si un sms dient que la Dana s’ha trencat el dit (no vull saber ni com). És una amiga que fa bestieses, ja fa uns anys va anar coixa un temps perquè li agradava un monitor de fitness i va voler seguir totes les seves classes i clar, no estava preparada físicament per tantes hores d’esport. Ai quin riure, és ben boja !


Després un avisant-me del què li havia passat a l’Eva (ja no explico per no parlar sempre de coses negatives). A ella ja l’he trucat, i és la pera perquè la truques per parlar del problema i acabes parlant de qualsevol cosa menys allò. Ja estava organitzant una altra excursió i tenia idees pel viatge “solo chicas” que si esperem ja el podrem fer amb l’Imserso i ens sortirà gratis.
També altres sms sense massa interès.



Però penso que vaig connectar massa d’hora el mòbil, perquè divendres a la matinada en vaig rebre un que no penso contestar. Era d’un meu amic,(ex-amic) l’única persona que no em parlo. Feia mesos que no en sabia res, però es veu ara hem d’arreglar els problemes a les 5 del matí. Ja en vaig fer un post en l’anterior bloc i em mantinc amb el Saionara baby!!!! (ja en parlaré)




I va plovent,...ara que si més fort, ara més fluix (xim-xim-xim...)i a moments surt el sol

En un dia de pluja no hi ha massa res a fer, seguir tancada,... però a mi hi ha una cosa que m’encanta fer quan bufa el llevant....Anar a veure els “men in black” (=surfers), que aprofiten a la que fa una mica de vent per baixar amb les taules. M’agrada molt mirar-los i pensar què deuen sentir, ha de ser molt xulo. Un estiu de fa 2 anys ( la Dana, la del dit trencat) i la seva colla anaven a Tarifa a aprendre a surfejar m’hauria encantat anar-hi però jo treballo quasi tot l’agost i m’ho vaig perdre. Ha de ser un bona experiència, qui sap potser algun dia.

Per ara em conformo a mirar-los i imaginar-me que estic allà, sentint el què deuen sentir. Buff!!!








10 comentaris:

xitus ha dit...

I mirant les negres siluetes et retrobes per uns instants...

Anònim ha dit...

Hi ha époques en què parar el mobil i desconnectar va bé, necessites el teu espai i estar amb tu... fes-ho va bé i a la nit para el mobil que el món no existeix encara!

ddriver ha dit...

Aqui entre Masnou i Montgat tambe venen aquets,aquets dies estava el mar ple de taques negres..amb el fred que fotia!!Anims

peperines ha dit...

Quin luxe mes gran poguer parar el mobil,es al alcanç de poquets,d´uns escollits.
Tots tenim epoques de tot,d ´estar tancats,de no...El mes important es que un se senti be i si aixo es el que et toca ara...enjoy it!!Pero no et facis molts cocos!!

somiador ha dit...

jo no sé massa si creure el que em dius, pq després em miro el teu bloc i sempre et trobo desanimadota!! :-( Potser hauries de provar això dels sufers! Vés a saber, et desapareixeria el desànim entre l'aigua! Que passis un bon dia Nits!

Nits ha dit...

XITUS: Doncs saps, al veure'ls sento la sensació de llibertat i m'agrada.

ANÒNIM: Si, serà millor, perquè a la nit no es truca a la gent per solucionar res. Es que aquella hora ni sabia on era de son ;P

DD: Uiiii sí, això sí deuen tenir un fred. grrrr

PEPER: Intentaré no donar gaires voltes a les coses, però ho necessitava. pròxim pas, sortir del aillament.

SOMIADOR: Jo no em sento trista, és que per mi la tristesa greu es quan estic depre. Ara estic cansada, però potser si que les meves paraules diuen que estic més trista del que jo em sento realment, hi pensaré...

Eli ha dit...

Jo també estic...
bufff... jo autista perduda...
Tot em molesta... ara bé, jo sé quina és la causa... I ja estic posant remei.
Creuo els dits. Desitjeu-me sort!
Anims nineta!

instints ha dit...

Jo també diria que estàs tristota, i que no és bo que ho igualis amb la depre, això és molt més greu. Podem estar tristos i en un moment alegrar-nos, encara que sigui pels altres, no? Lo important és que no caiguis, ja saps perquè.
De totes maneres, la pluja és benvinguda no? jeje. Ànims artista!!!

el perdedor ha dit...

arreglar les coses a les 5 de la matinada?! Venga ya!

M'encanta el "sayonara"...

Nits ha dit...

ELI: Ànims i a veure si sortim d'aquesta fase autista, una mica vale, però no l'allarguem que no ens ajuda.
;P

INSTINTS: Ostres, em sento cansada. Intento alegrar-me, però em costa. No em rendeixo, ho intento i ho intento :)

PERDI: Ja, jo a les 5 de la matinada no arreglo res, que tinc una son que buffff, si ni em surten les paraules. O sigui que sayonara, sayonara !!!!