29/5/08

Let's dance...una passió


Dilluns feien la final de Fama (un reality sobre el ball) i durant una estona me’ls mirava, ostres no podia.... Quan els veia allà, m’imaginava el què sentien i bufff costa veure que hi ha gent que fa el què a tu t’hauria agradat.... avui us explico la història de la meva gran passió (ai us explico cada cosa que tela.....:P )



Ahhh que feia tard, deixava la bici mal aparcada davant del gimnàs i pujava les escales corrents,... tirava la bossa en aquella banqueta de fusta vella....i ràpid ràpid em posava les malles estripades, el mallot, les sabatilles negres, uns escalfadors, em recollia de mala manera el cabell amb una cua.... i començava.

Primer escalfaments, ...pocs perquè ja duia 2 hores de casa.
Començava a treballar els passos. Havien de ser precisos, lents, calculats, no podia haver-hi errors. Repetits, repetits, fins la sacietat, de manera obsessiva...., quan em feia mal al cos sabia que tot just començava. No sols els passos havia de controlar posició cos, cadera, cintura, espatlles, coll, moviment de braços, mans, dits, ...tot al ritme de cames i peus,....i dins del meu cap començava a sonar una sèrie numérica a ritme del 1-2-3 i 1-2-3.....


1 hora i sols un pas, que l’anava fragmentant a trocets molt petits, mini- moviments,.... i tornem-hi.... i tornem-hi. Increïble la sensació quan sortia, però amb això no n’hi havia prou havia d’estar perfecte, torne-m’hi i torne-m’hi,....



Un ratet després em movia fins el mirall gran. Ell jutjaria i era molt dur amb mi. Posava el cassette amb la cançó que acompanyava aquella cadena de passos i començava...
Al sonar la música tot canviava, perquè aquells passos ja no eren freds, deixaven de ser números, matemàtica i dolor,...i es convertien en màgia, en harmonia bella, i sentia una de les sensacions més grans que mai he sentit...

Hores, hores,... i més hores.


Però com ja vaig explicar un dia, vaig tenir un problema mèdic,... i el metge em va prohibir tot el què fos doblar el cos, entre d’altres coses. Com pot una ballarina no doblar-se?

Jo seguia entrenant, deia que ho feia sense doblar-me . Mentia, però no ho podia deixar, això no.
Quan era a casa l’entrenament continuava. La meva mare pujava de baix el taller on treballava i em fotia una bronca darrera una altra... –què et penses? Que no sentim la música? Que la paris d’una vegada i posa’t a estudiar, quan suspenguis ja t'ho explicarà el teu pare, tanta tonteria! I el metge ja et va avisar, és que no veus que és pel teu bé! No creixeràs mai o què?!!!


Em feia molt mal sentir això, però era més gran la meva passió que el dolor que em feien les seves paraules, molt més gran.

Un dia, però va venir una de les seleccionadores (deixem-ho així sense explicar més ). Algunes de les companyes les valoraven i ensenyaven les coreografies treballades, d'altres no.... La Judith (la professsora) les havia escollit. Ella sabia el què hi havia posat feia anys,... no em va ni mirar i em va dir que anés a seure. Jo no podia ni parlar, estava de pedra, no ho entenia en aquell moment m'apartava ,... i m’ho havia de mirar asseguda amb un racó amb un nus al coll. Les veia a elles ballant i sentia odi i ràbia,... algunes sols entrenaven a les hores de classe i jo portava tant.... i allà mirant-mo. La seleccionadora no em va poder ni veure, no va saber ni que era a la sala.

Quan va acabar vaig córrer a casa i li vaig cridar a la meva mare: -mare que la Judith no m’ha deixat!!!! Que no m’ha deixat!!!! Per què no m’ha deixat?????
Mare -Ahir em va venir a veure i vam parlar
Jo- Què?
Mare- Vam parlar sobre el què suposava les competicions, les hores d’entrenament, el tipus de treball,... ella ens demanava de presentar-t'hi, però tu ja saps que no pots, això el teu cos no ho aguantaria. Li vaig dir que tu no hi aniries...

Jo- Noooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Sempre he considerat que hi ha una cosa pitjor que fracassar és no poder-ho intentar-ho, perquè si un hi posa disciplina i passió, la majoria de somnis es poden complir, no??

7 comentaris:

ddriver ha dit...

Ostres m has deixat xofff,quan jo practicava per ser Dj, a casa em sentia el mateix,l hora de la siesta i el nen amb el xumba xumba.
Al final un amic que va confiar en mi,tot i posar part del seu patrimoni en joc per aquesta decisio.I tindre l oportunitat es algo increible,et tremolan les mans,la gent pendent de tu,els nervis t estiren els dits,pero deu minuts mes tard,ets un artista.De veritat sento molt que no es fes realitat el teu somni.Segur que la vida t en ha deperat d altres millors o t els portara,

bobbin ha dit...

Vaja... no va ser una història amb final feliç... Però veig que la teva passió segueix prou viva, que anys després no és poc.

Quina ràbia que problemes físics s'oposin al que de debò t'agrada. A vegades les circumstàncies es tornen cruels. Però malgrat se't frustrès una aspiració, espero que segueixis "enxufada" en certa manera a la dansa si te fa vibrar. No de la manera de abans, suposo, sinó que trobis la millor manera de seguir amb l'afició.

Nits ha dit...

DD: M'alegra que tu poguessis complir el somni,...imagino el què devies sentir.

BOBBIN: Ben tornat!!! Espero que tot vagi bé. La passió continua, ja no puc dedicar tant temps, bé en realitat ara estava molt parada. Però fa uns dies que m'hi he tornat a posar, em dona vida.

mi ha dit...

Hola nits!!
Un dia et vaig dir que quan et llegia m'hi identificava.. i un cop més.. no ha sigut menys!
Ostres... entenc aquesta sensació...
De fet... jo segueixo entrenant... (poquet.. pq els genolls no m'ho permeten massa.. i pq els de casa m'han sentenciat mil cops pk no torni a patinar...)
Però mai m'hi he desvinculat.
Sé el que són hores i hores d'entreno... perdret vacances epr entrenar.. però fer-ho a gust... pk ho posaries per davant de qualsevol cosa.. pk és la teva vida... oi?

en fii!! espero que t'estigui anant millor amb el tema eh?!!!
un petonettt

C ha dit...

Ara ho has dit, intentar-ho és no fracassar :)

Rita ha dit...

Vinc de can ddriver i amb el teu permís et diré que si la salut no t'ho permetia, la teva mare va fer bé.
Segur que has pogut dur a terme altres somnis i potser ara el teu cos et permet dedicar-t'hi, encara que no sigui professionalment.
Bona nit, maca! :)

Eli ha dit...

Se m'ha esborronat la pell, en llegir-te!
Però la última frase és ben certa.. El fracàs esta, en no intentar-ho...!!!!
I tu vas fer-ho... així que res de fracàs!!!
Simplement, la vida et porta coses, que un no espera, i les ha d'acceptar...
Que hi farem!!! LLuitar, en allò que es pugui!
;-)