Pensaments a la riba del Sena

...Aquesta setmana el viatge a Paris m’ha fet pensar i adonar-me’n de coses, ja les veia, però hi ha dies que semblen fer-se més clares. Ara veig que els últims anys de la meva vida no he estat gens bé. M’he dedicat a anar tirant, com mentint-me a mi mateixa, enganyant-me al dir-me que tal i com estava era normal. No era veritat.

Nedava sola en mala mar, sempre en tempesta. Aquella manera de fer es va convertir en el dia a dia. L’ansietat era una rutina i vaig arribar a creure’m que la meva manera de viure seria així, angoixada, sentint sempre un pes al pit que m’anava aplastant aquesta il.lusió tot demostrant-me que m’equivocava. Però sempre, sempre vaig tenir l’esperança que aquella petita llumeta, aquell far a l’horitzó, em guiaria a un lloc millor.

Ara fa uns mesos les coses han anat canviant. Han de canviar més, ara ho tinc clar.

El medicament m’hi ha ajudat moltíssim, aquesta vegada sí. I com si m’estigués despertant vaig obrint els ulls i m’adono que torno a sortir jo. S’allunya la tempesta, es va fent clar el dia i les onades no piquen tant fort... encara vaig a la deriva, però sento que torno a tenir la força aquella que sentia abans...torno a tenir ganes de fer moltes coses.... he de recuperar el temps perdut perquè aquests últims anys no sé ni què he fet... els dies passaven lentament, com en compta-gotes, però els mesos volant... i ara veig que he viscut molt poc.

M’adono al mirar als amics com han anat canviant, ens fem grans...però jo notava que no avançava, fa temps vaig quedar encallada en una pedra que cada dia provava de saltar i no podia. Rebia mil consells, i em frustrava veure que tot i intentar-ho jo no avançava, mentre els altres sí. Ja m’havia cansat d’intentar-ho i havia arribar a pensar que no hi havia res a l’altra costat.

Mentre escrit això em cauen les llàgrimes al veure que durant tant de temps no vaig poder fer res. Us asseguro que ho intentava cada dia. És que no sé que va passar dins meu. I ara tinc moltes preguntes.
Com he dit, sento que m’estic despertant d’una mena d’estrany malson. Em sento molt desorientada i mig adormida, com ressacosa i aquestes són les qüestions a respondre’m : D'on sòc? on vull anar? Què vull aconseguir? Al costat de qui?... estic desconcertada perquè ara m’he de tornar a situar perquè ara no sé massa qui sòc.

Un passeig per la riba del Sena veinent la gent passejar, prendre el sol estirats en un banc, tocar la guitarra, llegir, fer-se petons a l’ombra d’un arbre,... Sento que no vull perdre ni un minut. No passa res, no faig tard, però he de recuperar i viure, viure, viure!!!! Com he fet aquests dies a Paris...