3/6/08

Perdona'm... La resposta d'ell

Ahir vaig decidir fer-li arribar l'escrit del post anterior. Estava cansada de sentir-me culpable de tots els problemes del mon i de l'univers i més enllà i tot. Per això vaig pensar que si ho deia en un blog que ho llegien altres persones, perquè no ho havia de saber ell. Li vaig donar el què vaig escriure i em va dir de parlar-ne avui...
Quan ha arribat ha dit que m'havia escrit unes cosetes al tren, aquí en poso un fragment.

"...jo no vaig poder-ho llegir sense enuegar-me i tu que estaves al meu costat, on les teves llàgrimes sinceres m'esbarlaven el cor... Ara passat el temps, havent pensat amb el què em vas escriure, crec que no et mereixo.No mereixo les teves llàgrimes ni que em demanis perdó.

No et puc perdonar que no somriguessis si sòc jo qui em sento culpable de no fer-te somriure. Sòc jo qui em sento culpable de no haver-te ajudat quan em necessitaves. Sòc jo qui em sento culpable de no haver-te dit mai gràcies. Gràcies per deixar-me estimar-te. Gràcies per deixar-me estar al teu costat. Gràcies per deixar-me fer-te petons. Gràcies, milions de gràcies per dir-me que m'estimaves..."

I en un segon trocet de paper:
"Des del dia que et vaig conèixer m'ha acompanyat a tot arreu on vaig, el sento present, amb força... forma part de mi i no puc ni vull desprendre'm. Ès el perfum del teu amor que m'ha encisat amb el seu encant..."

Ostres jo també necessitava sentir coses maques, és que només veig el què faig malament. I últimament ho necessitava de veritat.
Ara bé, és curiós com ens ha estat més fàcil treure els sentiments a través d'un paper Quan ho intentàvem parlar no ens aclaravem i mira que ho haviem provat. Potser un escrit són paraules que queden i et recorden cada cop que ho veus el què sent l'altra,....bé, jo què sé....en resum que en una relació quan les coses no van bé les culpes potser no són sols d'una part, sinó que al igual que són dos quan va bé, són dos quan les coses costen....

11 comentaris:

ddriver ha dit...

me´n alegro molt

Josep Lluís ha dit...

ha valgut la pena...

mi ha dit...

ostres... en llegir el primer fragment que t'ha fet... és genial.. és genial poder llegir això.
Va valer la pena que li fessis arribar!!!

instints ha dit...

M'HA ENCANTAT EL POST!!!

Preciós i...
m'omple d'alegria...

Petonets

somiador ha dit...

Doncs portes raó, una relació sempre es cosa de dos i no només d'un. Però bé, si heu avançat positivament gràcies als paperets doncs genial! D'això es tracta també, no? El tema és que no ho hagueu fet massa tard..........

nerona ha dit...

Estic contenta que hagueu trobat la manera de comunicar-vos, de dir-vos tot allò que sentieu i us costava!!!

M'he sentit tant identificada (sobretot en el que tu li vas escriure a ell), i m'has fet plorar...

DooMMasteR ha dit...

:-)

Núr ha dit...

I a vegades no és culpa de ningú...

I com ha acabat tot això?

Nits ha dit...

NITS: Merci a tots per aguantar els meus rollos patateros, je,je... i això sols va ser una conversa, molt dura que per fi vam poder parlar i repartir culpes, sense fer-nos mal. Necessitava sentir les seves paraules, és que ell això de parlar de sentiments no hi havia manera i en fugia. Gran èxit simplement que ho pogues treure en un paper. To be continued....

Pere Vilanova ha dit...

Aquest poesia no és de la Sylvia Plath, és un poema que vaig escriure per ella ara farà un parell de mesos. He escrit una novel·la anomenada "Conte de Fades" que té com a rerefons la història d'amor entre Ted Hughes i Sylvia Plath. En aquesta novel·la, com en la vida del matrimoni, el número 49 juga un paper molt important, per això li vaig escriure el poema.

Per altra banda, aquest poema que li he escrit és la resposta a una poesia seva anomenada "Lady Lazarus".

Diga-li al teu amic que es compri "Ariel" i "Winter Trees", els dos es poden trobar traduïts al castellà a quasi qualsevol llibreria en la col·lecció Hiperión. També crec que és molt important que llegeixi "Cartes d'Aniversari" el seu marit Ted Hughes (Edicions 62) que està genialment traduïda al català.

Aquest llibre es va publicar després de la mort de Hughes i narra poèticament la vida dels dos i la d'ell després del suïcidi de Plath.

Podria passar-me hores i hores parlant d'aquesta parella de poetes increïbles. M'han inspirat una novel·la sencera! Imagina't la força i la capacitat communicativa que m'han transmès!

Em prenc el fet que hagis confós el meu poema per un de la Sylvia com un compliment.

Una abraçada!

P.

PD. Em podries dir com treure aquesta cosa horrible del madrid? jj

1ptó!

Núr ha dit...

A mi a vegades també m'és més fàcil escriure les coses que no pas dir-les. Bé, la veritat és que m'ha passat sovint.
En fi! Que me n'alegro que hi hagués conversa, sempre és millor parlar-ho!

petonets, bunika!