31/7/08

Tal dia com avui...

FALTEN 5 DIES PER LA INVASIÓ !!!



Avui parlaré del què feia fa uns anys exactament tal dia com avui i en aquesta mateixa hora..
Hores d’ara estava enfilada dalt d’un avió destinació Glasgow. I tenia que arribar a Edimburg on hi passaria un mes a una Residència d’estudiants fent un curs.

Abans de marxar estava “acollonida” i pensava que m’enyoraria . El meu pare va dir que ell apostava que demanaria per tornar abans del dijous següent (però quina cara que té el tio!!!! I quin suport incondicional a la filla!!!!)
Mentre em despedia de la meva parella que m’havia acompanyat a l’aeroport pensava que tenien raó, que allò no era per mi. Em queien les llàgrimes. I em despedia amb tristesa pensant que com se’m havia ocudit anar a passar tot un mes sola en aquell país.
Vaig entrar al lavabo de l’aeroport per centrar-me una mica i em vaig maquillar com poques vegades faig, a topeee de maquillatge... i vaig pensar: -Nena, estas guapiiiiiisssima!!!!! Tu endavant!!!! I automàticament vaig sentir que durés el què durés jo volia disfrutar d'aquell viatge.

Mentre era a dalt de l’avió estava molt emocionada, com quan era petita i viatjava... i pensava que si havia de morir en aquell avió, com a mínim hauria estat fent una cosa que desitjava...
Al aterrar ja es començava a fer fosc i em vaig enfilar al tren que duia a Glasgow. De company de viatge tenia un home gran, d’uns 60 anys que no parava de parlar-me de la seva filla i el perquè ella havia anat a viure a Escòcia, i bla, bla.... Jo l’escoltava, però pensava en una cosa...que els horaris de tren no em lligaven i que no podia agafar cap tren a Edinburgh que és on tenia la Residència per anar a dormir. O sigui que hauria de buscar un hotel a Glasgow per passar la nit.

No em volia atabalar,....era com si el meu lema fos... Vaig a l’aventura-estic tranquil.la-i tot anirà bé!!!! Quan el tren va arribar a l'estació, ens va rebre una dona d’uns 40 anys. Era la filla del company de trajecte. Era molt parladora i estava emocionada de veure el seu pare i crec que a mi i tot (???) devia veure pocs catalans. Em va demanar on anava i li vaig dir que aquella nit hauria de buscar hotel perquè no arribaria a agafar el tren.
Ella es va com espantar i va dir que una noia no podia còrrer per aquells carrers carregada de maletes, que era perillós. Va oferir-se per acompanyar-me a buscar hotel.
Jo no veia perill per enlloc, perquè com ja he dit em semblava tot una aventura...
Els hotels que vam mirar estaven plens i s’anava fent tard. I l’avi i la seva filla van decidir que anés amb ells a dormir a casa seu. Jo que no! I ells que sí! I vaig pensar què coi....fa uns dies t’avorries com una marmota i ara aquesta gent et conviden a casa seva, Why not? (mai sóc tant confiada però potser necessitava trencar amb el fer les coses tal i com tocaven, seguint el camí correcte) I au!!!! Vaig passar una nit a casa d’uns desconeguts. Vam parlar molt.... L’home d’ella era escriptor i es deia Alex Benzie i em va regalar un exemplar del seu llibre The Angle of Incidence, però jo no tinc tant nivell d’anglès com per llegir-lo.

I sí així van començar aquelles vacances, tal dia com avui,....

En un matalàs inflable, dormint al passadís d’un pis petit a Glasgow. Em semblava divertidíssim veure l’escena...la meva maleta en un costat, darrera el WC, davant la cuina. L’únic problema va ser que la seva filla petita tenia pipí per la nit i havia de saltar pel meu matalàs per anar al WC.

I això va ser el preludi d’un viatge ple de bestieses al meu estil. Feia temps que no era jo, tal qual, traient aquella part una mica boja...i allà va sortir en tot el seu esplendor.

Al tornar a Catalunya, vaig anar a la Psicòloga amb la que anava i li vaig dur fotos i li vaig explicar l’especial que havia estat aquell viatge per mi. Ella es va alegrar però em va recordar que allò només era un mes d’estiu, amb gent que també estaven de vacances i que no era la vida real...

I jo em vaig preguntar: la vida real només és treballar, ser correcte, sortir poquet, avorrir-se, sentir-me malament, somriure poc.... I em vaig respondre que NO

La vida per mi ha de tenir de tot i una vida sense aquests moments divertits de bojeria, no és una vida...és una merdeta!!!! Si vol viure de forma lineal que visqui així la Psicòloga, jo NO!!!!

Aquí una cançó que cantava amb la colla d’amics d'Escòcia, pel Princess Street, una mica alegres i de tort : hand touching hand reaching out......sweet caronile tan tan tan!!!!



29/7/08

Invasió


En els últims mesos noto que he canviat moltíssim. En moltes coses crec que feia molts anys que no estava tant bé, m’estranya i sovint penso a veure fins quan durarà… (pensaments d’aquests positius que tinc i que ajuden tant a anar endavant (ironia))

Abans, la solitud era un pes que em queia al damunt. M’aplastava i no em deixava aixecar-me. Em consumía i m’anava apagant i entristint.
La situació no ha canviat perquè ara tingui més companyía. No! Fins i tot crec que estic més sola que abans. La diferència està en què tot i estar sola ara no m’hi sento.
Em sembla que ja ho vaig dir un dia, mentalment vaig convertir la solitud en independència, en llibertat. I la visc molt diferent.

A veure, no és que no em relacioni amb ningú. No és que no tingui amics. No és això. Veig molta gent a la feina i també alguns caps de semana quedo amb els meus amics. Però és durant la resta d’hores, la resta de dies que estic així. Però ara hi estic bé: jo i els meus pensaments, la meva música, no sé, les meves coses, disfrutant-les a la meva manera….



Ara la Solitud és el meu amant i no la vull compartir amb ningú. Però ara, aquesta nostra relació tant peculiar d'amor amb la solitud pot tenir un daltabaix.... M'invadeixen!!!! Deu ser que arriben les vacances per la resta de gent i han decidir que em vindran a veure!

Gent com ara els meus pares que s'ha auto-convidat a passar unes vacances mentre jo encara treballo. No ho havien fet mai i ara que vull estar sola,… Mira que els havia demanat cops que vinguessin, perquè la veritat m'hauria anat bé en molts moments tenir algú, els vaig necessitar molt i sempre era jo la que pujava a veure'ls, doncs aquest any es veu que no. I ara què? 15 dies amb ells a casa??? què faré???? n'hi ha per dir iujuuu o no iujuuu? (ara mateix penso que no iujuu)



No penseu que no me’ls estimo. Sí que els estimo i molt, però és que m’he acostumat a estar sola i hi ha situacions que no sé si tinc ganes de viure. Ja veig la meva mare amb els seus savis consells sobre la neteja de la llar (que per què tinc una muntanyeta tant alta de roba? Que si podem netejar cortines? L’estractor? Que per què no netejo aquell racó imperceptible a l’ull humà que a ella li ha semblat que tenia pols? I el millor de tot…el què estic esperant amb candeletes… el com és posible nena que amb tants anys no sàpigues com es col.loca la roba a l’estenedor: primer les calcetes, després les peces no sé què,... és que no sé si ho sabeu però hi ha un ordre de col.locació) Mare de Deuuuuu , que jo amb el meu desordre (tampoc tant) ja m’anava bé. I el control d’horari. Que ells van a dormir a les 10h. Quan jo, sovint començo a sopar. No podré fer soroll? I clar es deuen llevar a les 7??? Ohhhhh deu!!!!!!-

Bé i apart dels meus pares, s'ajuntarà amb altres amics que m'han demanat de si poden venir a passar uns dies. Ala vinga, all together now!!!!




No sé què em passa. Jo era sociable i ara no puc. Pot semblar una tonteria tot això que explico, però aquest any m’ha costat i ara m’he fet una closca i aquí dins estic tranquil.la. En el meu petit mon, on hi soc jo i jo poso els horaris, les rutines, l’ordre, quan dormo, quan menjo, amb qui parlo i amb qui no…. I ara la vida dins d’aquest ou perilla. Des de fora van picant la closca perquè surti, però ara mateix estic bé així.

No sé si algú li ha passat això d’aquestes fases “autistes”, però així està el pati…. TO BE CONTINUED...




23/7/08

Efecte Pigmalió



Tinc un dubte. Un gran dubte laboral i m’agradaria plantejar-lo per saber la vostra opinió.
No sé si a ningú li interessen aquestes coses, però bé...us explico....


Coneixeu el què és l’Efecte Pigmalió (o compliment de la Profecia)??. Segurament la majoria de vosaltres sí, però ho explico. Seria aquell procés que es dóna quan les creences i expectatives d’una persona/es (1) sobre una altra/es (2) afecten a la conducta del (2), de tal manera que acaba confirmant les expectatives posades en ell per (1)


O sigui que tota la confiança que tenen els altres en nosaltres en pot donar ales per aconseguir unes determinades coses. O al contrari, quan aquesta confiança no hi és això ens fa reduir la nostra seguretat i deixar d’aconseguir objectius (que potser hauríem assolit).



Segons la mitologia grega (que m’encantaaaa!!!!) Pigmalió (antic rei de Xipre) era un excel.lent escultor i tenia molta habilitat i sensibilitat en aquest art. Durant molt de temps va estar buscant una dona que fos tant perfecte com ell desitjava (i qui no??) No en va trobar cap, clar!!!!!. I va decidir que dedicaria tot el seu temps a crear estàtues. Crearia una estàtua de marfil que fos tal i com ell desitjava la seva dona ideal (com veieu molt fi no estava l’home) Però així ho va fer. I fins i tot li va posar un nom: Galatea. La figura creada era tant bella i perfecta que se’n va enamorar i li parlava, li feia petons, la vestia amb les millors teles,... Només desitjava que fos real i hi somiava constantment.
Al despertar-se d’un d’aquests somnis es va trobar Afrodita (la deesa del amoooor) i davant del seu desig tant fort li va complir els seus somnis, convertint aquella estàtua en dona real.


En la meva feina l’efecte Pigmalió és com el pa de cada dia. Un pacient pot arribar al màxim de les seves possibilitats si creu en si mateix i que ell cregui depèn molt del seu entorn (parlo de nens/es). De vegades la teràpia pot anar al voltant de fer canviar les expectatives d'una família cap al fill/a , si un no creu mai podrà aconseguir res i un nen/a creu en ell si veu aquesta fe en el mirall que li fan els altres.
Exemple arxi-conegut: El nen dolent a l’escola que constantment la mestra i la mare li diuen que és dolent...no té alternativa...és dolent. Tot i que de vegades ho fan tant inconscientment que ni se’n adonen, o fent broma,...però és la definició que rep el nen de si mateix.

I aquí la pregunta: La meva feina és ajudar-los a millorar si dient un diagnòstic el que faig és perjudicar, és realment útil el diagnòstic? Són necessaris els diagnòstics? Realment ajuden o perjudiquen etiquetant a les persones dins de categories que costa molt de sortir-ne i duren de per vida? El silenci és una forma de mentir???
*Quan parlo de diagnòstic vull dir posar una o dues paraules a un conjunt de trets...



Tinc un problema més xungo del què explico, però la vostra opinió m'ajudarà molt a veure punts de vista diferents.

Conclusions que he arribat:

Agraeixo els vostres comentaris. M'han fet pensar. Reconec que he set dolenta i les preguntes formulades a dalt han tirat per casa. Formularé unes de noves: -si el diagnòstic no és compatit quin dels professionals té raó? Si fent un diagnòstic et pots equivocar molt, cal tirar endavant?

Canvia oi?

Jo tinc una teoria, no compartida pel 98% del equip. Però és la meva. Obviament el pacient té un diagnòstic fet sobre el què s'ha anat observant. Però cal precisar-lo més perquè el cas és complicat. Els diferents professionals tenim diferents teories. Per exemple...una és que evolucionará bé i una altra és que hi haurà problemes durant la seva vida. Clar, no és fàcil. Jo sóc la lletja que pensa la segona, però el diagnòstic l'ha de fer un genetista (per tant parlo d'un síndrome). No és la meva especialitat, però els qui ho han de fer no semblen tenir pressa. Jo no vull equivocar-me i per ara espero la seva decisió.

El meu treball amb el nen no canvia, però jo sí que sóc la que tinc que donar explicacions a la família i no penso mentir. Però tampoc puc donar diagnòstics que no sé i no faré.

Penso que en aquest cas si és important posar un nom...tot i que ja dic, moltes teories estan més a favor de descriure trets. Pero jo crec que en casos molt greus les coses han d'estar clares.

Ara bé, també crec que no només un ha de donar un nom i descriure alló que costa, que molts professionals es queden aquí. No vull. Les persones si no ens donen armes per afrontar lo dolent no podem lluitar. Tots tenim coses bones i no és ser una bonifacia ni ingenua ni res. Penso que és ser justa amb els pacient. No mentir, però si cal dir també lo bo. O és que les persones només sóm ansioses, depressives, ... No! Podem tenir una depressió però podem tenir una força o una capacitat de superació, o una intel.ligència... també ens ho han de dir, perquè seran les coses que ens ajudaran.

Hem de cuidar aquest efecte perquè us asseguro que hi ha professionals que fan mal dient algunes coses, de vegades sense pensar, a les persones.

Doncs res, no sé si heu entés ben res, però a mi m'ha ajudat molt. És que no puc explicar el cas, òbviament, simplement necessitava opinions.

Jo crec que esperaré (en aquesta ocasió seguiré l'opinió de Instints) i deixaré un temps per veure l'evolució, perquè sempre penso que un diagnòstic no és una cosa puntual que es dona un dia, sinó que és canviant i pot evolucionar. Esperaré uns mesos, però penso que en aquest cas, si cal un diagnòstic clar perquè canviarà molt el futur d'una família i cal començar-ho a treballar.

Gràcies per escoltar aquesta parrafada...sou molt macos/maques!!!!!

21/7/08

Bruuuuuuuuuuuuuuuce!

Avui faré un resum del diumenge i del concert. He fet un altra escrit, només parlava del què vaig sentir durant el concert i era quasi infinit. Aquesta és la versió reduïda d’un gran dia...el dia d’en Bruce!
Sorry per les fotos, però a tota la resta hi sortien amics meus que no puc penjar :( Oups!


DIUMENGE:

Em llevo tard, tardíssssssim. Esmorzo mentre la gent comença a dinar, però cap problema aquí Platja d’Aro, és com si hagués sortit fins les tantes,...fins i tot semblo guay!
Vaig llibreria on veig llibre de companya mediàtica d'universitat que no recomano, en absolut. Penso en el meu futur laboral buuuuf i em marejo una miqueta. Compro carpetes de colorins per animar-me i unes arrecades de boleta negres. M’animo.
Rento cotxe. Dino (no!!!!!, que no tinc gana!!!!). Dutxo. Canvio.
Espero el bus....espero el bus... Bussss que arriba, beeeeeeeeé!!!! Bus fins a l’estació de trens. Tren fins a Barcelona (aire condicionat espatllat). Escric al tren i m’agrada. M’esperen amb cotxe al Clot Aragó i anem a buscar aparcament. Missió impossible :S Truquem a altres amics. Torno a trucar a altres amics que ja han arribat que comprin urgentment entrepà per mi (no m’importa en Bruce només penso en l’entrepà,....homeee que no he dinat).
Entrem a concert: -OHHHHHHH!ara ja penso en Bruce. Nomes penso amb en Bruceeeeeee. Amiga enfadada perquè volia dur càmara però deia que a l’entrada posava que estava prohibit (única persona que no dur càmara i única persona que llegeix les normes) Conducta infantil que tots passem d’ella, però que jo aprofito per tirar foto. S’enfada momentàniament. M’enfado jo al veure els preus de les cerveses dels Mochilaman (7 euros) Com es passen noooo!. Intento regatajar, però son implacables.
Amiga del poble només veu que persones famoses inexistents (surt menys que jo) i m’explica amb qui estan liats. Vol que tiri els fotos. Em fa riure, je,je.
I a les grades fan la “Ola”. És emocionant veure com està el camp. No penso demanar cap més cervesa, són uns lladres. Eiii tu demanem algo al mochilaman!!!
Ara se’m posaria bé un gelat de xocolata. Però no em puc moure comença concert. I surt en Bruce.... tal i com em va dir, per sms, una de les meves jefes que va estar al concert de dissabte... IMPRESSIONANT!
No puc dir més. Perquè s’ha de viure...el què passa a partir d’aquí només es pot sentir. I a mi sincerament em costa explicar-ho...


BRUCCCCCCCCEEEEEEEEEEE OEOEOEOEOE You’re tougher than the rest!!!!!!!Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

DILLUNS MATÍ ( a la feina) ... 0 paraules i 3 tallats.


Aquesta és la cançó d'abans del bis."American Land" Parla del Somni Americà. En aquest moment de la meva vida té un significat especial....


18/7/08

The Boss !!!!

I diumenge, toca cosa guaxi-guaxi!!!! : Sopar amb amics i mega-concert de Bruce Springsteen!!! Guaxiiiiiii!!!!



Val a dir, però que estic una mica "frustradilla" perquè parlant amb la meva veïna russa de 15 anys m'ha dit que no tenia ni idea de qui era. No és que jo li digui malament el nom, noooo!!!! a Rússia Bruce Springsteen es pronuncia igual que a la Vall del Ges. Diu que no té ni idea que no l'ha sentit mai. Tant vella sóc? Oh Déu meu!!!!!


Bé, per animar-me a mi mateixa...i deixar-me de xumba-xumba adolescents i coses flipants que m'ha fet sentir del seu MP3...us posaré una cançó que vaig escoltar per primera vegada a l'Institut. Va ser en una classe d'anglès i un company la va portar i la vam traduir... Em va agradar l'idea de la cançó... Es titula "Two faces". Les dues cares que tots podem tenir...una que plora, una que riu, una que té ganes de fer les coses bé i l'altra que la caga,....si senyor, aquesta sóc jo!

Espero que us agradi...

16/7/08

Per tu

Avui les meves paraules van per un amic. És un amic que em va agafar la mà quan estava en caiguda lliure. Ell estava pitjor que jo, però tot i així em va donar el seu temps, va creure amb mi i em va ajudar. Sí mai el sentiu a ell diu que sóc jo que el vaig ajudar a ell, no us ho cregueu, va ser al revés shhhh. Je,je.

Jo penso que té com una bareta màgica i de tant en tant demana desitjos. Tot i que si dic que és com una mena de fada és “cabrejarà” i sortirà la seva masculinitat dient que nooooooo!!!!!! Doncs direm que és com un bruixot bo. Té molta força dins seu i durant aquest temps l’he vist aconseguir coses increïbles. Us ho juro que mai havia vist a ningú aconseguir coses tant al.lucinants en tant poc temps... Un dia si em dóna permís ho explicaré.

Ara però ell només busca una cosa...Amor. Ja ho ha demanat a la bareta màgica però es veu que això és un desig que vol més temps i el problema és que la Paciència no és una de les seves qualitats, oi??? Aiii que aquest és un desig que demanem tots i costa. Però un bon dia, creuant el carrer, anant a comprar “petxugues” de pollastre al súper, o qui sap...al lloc més inimaginable apareixerà. Tots tenim fe. Cupido té això.... li agrada el “cachondeo” i sorprendre a la gent i fer patir.
Sé que ara et fa mal la Solitud. Però saps que ens tens aquí, sóm els veïns del pis del costat i sempre tenim cerveses fresques a la nevera i moooolt rollo i tonteries per dir. Si hi ha problemes truques i amb l’excusa més tonta...com que et falta sucre, doncs passes i parlem i sobretot riem. Vale???

(Ui avui veig que dic moltes castellanades, em sembla que em retiraran el Premi Pedraforca :P)

Per en P.


Vivint al límit,
Sentint que cada nit podia ser l’última de la vida
Veient-he caure, morint
Sent la teva tristesa la que t’anava matant mica a mica,
Jo sé que vas cridar al cel que se’t endugués
Però els angelets no estan preparats encara

Caminaves pel Call sense sortida
On també hi rondava jo
I allà, en una nit fosca, ens vam conèixer
Dos amics parlant, asseguts prop del final del Call
Res millor a fer, oi?

I les converses mai van parlar d’això. Curiós.
Només reiem i riem, brindant a la nostra salut
Fins que vam decidir que aquell ja no era el nostra camí
En algun lloc ens havíem equivocat i voliem seguir.

Cadascú va aterrar la seva paret
Fent d’aquell cul-de-sac, no un final sinó un principi
Una porta a un lloc diferent, on es pot tornar a començar.

No et rendeixis amic,
De vegades el camí és moooolt dur
I ens sembla anar endarrera
Però això és perquè agafes embranzida
Per poder arribar més i més lluny.... més enllà del Call sense sortida.

Unes paraules i una cançó per tu perquè continuis endavant i endavant. Tots estem amb tu!

15/7/08

Un premi en català


Aquesta setmana ha començat la mar de bé...

Ahir a l’habitació dels mals endreços de la Núr, vaig trobar un regalet que em va alegrar el dia :D

És un Premi que es va crear per premiar els blocs escrits en català (o sigui els nostres!!!) M’agrada que vingui d’ella perquè, com tothom sap, és una professional de la nostra llengua, però a més, es nota que hi sent passió.


Gràcies a ella aquest bloc es radicalitzarà i passarà a ser més català que mai, je,je ... Ja no es dirà Nits de Xop-suey!!! (no, no,... això ha passat a la història) és dirà...taxan-taxan... Nits de Xop suey! D’acord, la diferència és petita, però mooooooolt important, je,je. (Pels que tinguin problemes de visió informo que el títol perd el guionet) Quan pugui el tornaré a fer de nou i més nostrat :P


I ja que hi sóm aprofitaré per parlar-vos del bloc Malalta de Llengua que penso que val moltíssim la pena visitar.... a mi m’agrada perquè a petites dosis ens refresca el català o ens ensenya coses noves, curiositats, enllaços .... Espero que vagi endavant Núr!!!!!


Bé, tornant al tema del post...

El Premi, aquí us poso les seves normes i una breu descripció...

«Malgrat que el català és una de les llengües més utilitzades als blocs, no hi havia cap premi específic per als blocs en català. Per això, vaig decidir que en calia un, i li he posat el nom d’un cim emblemàtic de la nostra terra


Les normes d’aquest premi són les següents:

1. S’atorgarà a blocs escrits en català que, en l’opinió de qui el lliuri, sigui un bloc de qualitat pels continguts, tant literaris com personals o d’entreteniment.

2. Cada premiat podrà lliurar-lo a 3 blocs.

3. La imatge del premi, si és possible, es penjarà al bloc.»


*I passo a a complir la segona norma, premiar-ne 3. Per aquesta ocasió he escollit els següents:


Nimue: Perquè quan entro al seu bloc viatjo mentalment a llocs fantàstics i sempre em fa somriure. Segur que és una persona genial :D

Tentacle: Perquè les seves tires còmiques aconsegueixen fer-me riure i fer-me pensar. Què més vull! :)

Nerona: Per una catalana que lluita per tirar endavant lluny de la nostra terra. Petons des de Catalunya!



I com que tot això del Pedraforca m'ha despertat la vena independentista...acabaré amb res relacionat amb el Premi però que em ve de gust cridar.... Catalans: Visca Catalunya LLiure!!!!


6/7/08

Visita a Girona

Acaben de marxar els meus pares... Ara feia un temps que no venien a veure'm, normalment els pujo a veure jo....suposo que patien per l'al.lèrgia i a veure què carai fa la seva filla :P
El resum és bastant positiu =hem sobreviscut. El meu pare i jo no ens hem discutit gaire i això ja vol dir molt.

Ahir ens ho vam passar bé. Els vaig portar de visita a una ciutat que em té enamorada i que heu de visitar... suposo que ho heu fet, oiiiii???? ai sinó, d'aquest estiu no pot passar eh... GIRONA.


Recomano el nucli antic...és una ruta com màgica i que Girona té molt amagada dins del seu cor. Podeu començar pel Pont de St. Agustí, seguint pel carrer Argenteria fins al c/ Força, el qual us portarà a la Catedral. No us oblideu de fer un petó al cul de la lleona, situat a tocar la Plaça St. Feliu. Diuen que qui li fa un petó al cul sempre tornarà a visitar la ciutat.

Passejareu per carrers traquils, que s'allunyen de les aglumeracions del centre i on contrastaran les seves cases històriques i petits calls jueus, amb les terrassetes que de nit donen molt llum i on un pot parar-se i disfrutar de les vistes, la pau i la conversa...

CURIOSITAT de com parlem els Gironins

Us deixo un escrit sobre la meva visió des del Pont de St. Agustí. Està escrit tal i com parlem a algunes comarques gironines. El /te-/ sona amb a neutra al igual que el /me/i alguns verbs la primera persona del singular acaba amb el pronom /et/, entre d'altres coses.... Per qui no ens hagi sentit mai a parlar...

Passada la Plaça de la Independència
Arribo’t al Pont de Sant Agustí
La visió sempre me sorprèn
Inundant-me la mirada de colors
Són les teves cases paral.leles, l’alegria de Girona
Que el reflex del riu Onyar fa duplicar-ne la bellesa.
Me paro’t i te miro’t
Recolzada en una rovellada barana
Que fa d’improvitzat mirador
D’una màgica imatge de postal.

3/7/08

Al.lèrgica a la Felicitat? o què??!!

Res gent, que en el post anterior vaig cantar Victòria massa ràpid. Ja em semblava que tanta felicitat i tanta monja propagadora del bon rollo no duraria...

Sempre he estat una mica "pupes". Era l'única persona de la meva família que des de ben petita estava en una Mútua Mèdica.... la meva mare ho va decidir després de veure que no paraven de passar-me coses i més coses.... i haviem de visitar metges i metges...



Doncs us explico... ahir em vaig llevar tant feliç de la vida i taxan!!! el cos ple de granets vermells o com diu la meva germana "ets un granizat de maduixa" :P
Al principi pensava que eren picades de mosquit, però la cosa va anar "in crescendo" al llarg del dia, fins que n'estava plena, plena,...tota jo.

Aquí us ensenyo una foto només de la mà per no ferir la sensibilitat del lector (ji,ji). Des de la mà fins a dalt de tot del braç vaig comptar 31 granets, la resta de cos...incomptable.






Vaig anar al metge i em va diagnosticar: picades de vés-a-saber-què i granets d'al.lèrgia a les picades de vés-a-saber-què.... vaja, que estava feta un cromo!

Em van punxar al cul un antiestamínic per la super al.lèrgia que tenia. Em vaig marejar, com sempre... i res el Dr. Ahbdalah em deixar en una "camilla" sola, amb el meu mal al "pompis", peus enlaire de la suor freda i amb el meu cos mutant de grans...



Mentre estava estirada, curiosament el què més em va preocupar de la història va ser per què l'infermera em parlava en castellà... si ella era catalana( que la vaig sentir un bon "rato") i jo li responia en català, per què em parlava en castellà???...A part d'estar fent una mutació corporal també estic agafant accent estranger?????

Ai no entenc res.



Em vaig tornar a estirar a la "camilla" i vaig deixar estar els pensament sobre la nostra llengua mare per un altra moment....que estava moooolt grogui.

O sigui que lo del Be Happy all the time...s'intentarà però avui no pot ser, ja veieu com està el pati i tinc una picor.....grrrr

Però sí que tinc una boooona notícia: la meva cosina va aprovar la Selectivitat!!!!!!! Ai els ciris pasquals mai no fallen!

2/7/08

Himne del meu bloc

Molt bé, en vistes que últimament m'ha entrat una onada de bon "rollete" vital, molt estranya en mi... i que em preocupa... a veure si ara em faig hippy i abandono la vida laboral per fer-he monja practicant del bon rollo al Tibet (ai ,avui com estic Déu meu!!!! :P)
Bé, com que no sé fins quan durarà això ho aprofitaré i disfrutaré fins que duri....

L'altra dia vaig tornar a sentir una cançó que m'encanta.... i he decidit, per unanimitat, fer-la Himne del meu bloc...

Per començar el meu nou ofici de Monja tibetana del bon rollo us posaré deures per transmetre-us el què sento...

1)traduir-la vosaltres
2) i be happy all the time babies :)


I deures per mi:
1) que duri i si marxa l'alegria recorda que un dia hi va ser i que pot tornar...


Per nosaltres !!!!




Hey, what's happened to our lives?
When did you and me forget how to have a good time?
And we gotta get back to the life
That we forgot 'cos we got too much on our minds

Hey, we got to make some time for the stuff that you can't buy
And get a life 'cos you know all that serious stuff ain't no fun

Who says you can't be happy all the time?
I know but I'm still gonna try
Hey let's all go out tonight
Why don t you and me go out and have a good time?
Make our life a supernatural high
Cos we're both leaving all that bad stuff far behind

Hey there's gonna come a time you kiss it all goodbye
So get a life 'cos you ain't got a clue when that day's gonna come

Who says you can't be happy all the time?
I know but I'm still gonna try
Who says you can't be happy all the time?
Say what you like but I'm still gonna try
Who says you can't be happy all the time?
I know but I'm still gonna try
Who says you can't be happy all the time?
I know but I'm still gonna try

Who says you can't be happy all the time?
Say what you like but I'm still gonna try
But I'm still gonna try
But I'm still gonna try