23/7/08

Efecte Pigmalió



Tinc un dubte. Un gran dubte laboral i m’agradaria plantejar-lo per saber la vostra opinió.
No sé si a ningú li interessen aquestes coses, però bé...us explico....


Coneixeu el què és l’Efecte Pigmalió (o compliment de la Profecia)??. Segurament la majoria de vosaltres sí, però ho explico. Seria aquell procés que es dóna quan les creences i expectatives d’una persona/es (1) sobre una altra/es (2) afecten a la conducta del (2), de tal manera que acaba confirmant les expectatives posades en ell per (1)


O sigui que tota la confiança que tenen els altres en nosaltres en pot donar ales per aconseguir unes determinades coses. O al contrari, quan aquesta confiança no hi és això ens fa reduir la nostra seguretat i deixar d’aconseguir objectius (que potser hauríem assolit).



Segons la mitologia grega (que m’encantaaaa!!!!) Pigmalió (antic rei de Xipre) era un excel.lent escultor i tenia molta habilitat i sensibilitat en aquest art. Durant molt de temps va estar buscant una dona que fos tant perfecte com ell desitjava (i qui no??) No en va trobar cap, clar!!!!!. I va decidir que dedicaria tot el seu temps a crear estàtues. Crearia una estàtua de marfil que fos tal i com ell desitjava la seva dona ideal (com veieu molt fi no estava l’home) Però així ho va fer. I fins i tot li va posar un nom: Galatea. La figura creada era tant bella i perfecta que se’n va enamorar i li parlava, li feia petons, la vestia amb les millors teles,... Només desitjava que fos real i hi somiava constantment.
Al despertar-se d’un d’aquests somnis es va trobar Afrodita (la deesa del amoooor) i davant del seu desig tant fort li va complir els seus somnis, convertint aquella estàtua en dona real.


En la meva feina l’efecte Pigmalió és com el pa de cada dia. Un pacient pot arribar al màxim de les seves possibilitats si creu en si mateix i que ell cregui depèn molt del seu entorn (parlo de nens/es). De vegades la teràpia pot anar al voltant de fer canviar les expectatives d'una família cap al fill/a , si un no creu mai podrà aconseguir res i un nen/a creu en ell si veu aquesta fe en el mirall que li fan els altres.
Exemple arxi-conegut: El nen dolent a l’escola que constantment la mestra i la mare li diuen que és dolent...no té alternativa...és dolent. Tot i que de vegades ho fan tant inconscientment que ni se’n adonen, o fent broma,...però és la definició que rep el nen de si mateix.

I aquí la pregunta: La meva feina és ajudar-los a millorar si dient un diagnòstic el que faig és perjudicar, és realment útil el diagnòstic? Són necessaris els diagnòstics? Realment ajuden o perjudiquen etiquetant a les persones dins de categories que costa molt de sortir-ne i duren de per vida? El silenci és una forma de mentir???
*Quan parlo de diagnòstic vull dir posar una o dues paraules a un conjunt de trets...



Tinc un problema més xungo del què explico, però la vostra opinió m'ajudarà molt a veure punts de vista diferents.

Conclusions que he arribat:

Agraeixo els vostres comentaris. M'han fet pensar. Reconec que he set dolenta i les preguntes formulades a dalt han tirat per casa. Formularé unes de noves: -si el diagnòstic no és compatit quin dels professionals té raó? Si fent un diagnòstic et pots equivocar molt, cal tirar endavant?

Canvia oi?

Jo tinc una teoria, no compartida pel 98% del equip. Però és la meva. Obviament el pacient té un diagnòstic fet sobre el què s'ha anat observant. Però cal precisar-lo més perquè el cas és complicat. Els diferents professionals tenim diferents teories. Per exemple...una és que evolucionará bé i una altra és que hi haurà problemes durant la seva vida. Clar, no és fàcil. Jo sóc la lletja que pensa la segona, però el diagnòstic l'ha de fer un genetista (per tant parlo d'un síndrome). No és la meva especialitat, però els qui ho han de fer no semblen tenir pressa. Jo no vull equivocar-me i per ara espero la seva decisió.

El meu treball amb el nen no canvia, però jo sí que sóc la que tinc que donar explicacions a la família i no penso mentir. Però tampoc puc donar diagnòstics que no sé i no faré.

Penso que en aquest cas si és important posar un nom...tot i que ja dic, moltes teories estan més a favor de descriure trets. Pero jo crec que en casos molt greus les coses han d'estar clares.

Ara bé, també crec que no només un ha de donar un nom i descriure alló que costa, que molts professionals es queden aquí. No vull. Les persones si no ens donen armes per afrontar lo dolent no podem lluitar. Tots tenim coses bones i no és ser una bonifacia ni ingenua ni res. Penso que és ser justa amb els pacient. No mentir, però si cal dir també lo bo. O és que les persones només sóm ansioses, depressives, ... No! Podem tenir una depressió però podem tenir una força o una capacitat de superació, o una intel.ligència... també ens ho han de dir, perquè seran les coses que ens ajudaran.

Hem de cuidar aquest efecte perquè us asseguro que hi ha professionals que fan mal dient algunes coses, de vegades sense pensar, a les persones.

Doncs res, no sé si heu entés ben res, però a mi m'ha ajudat molt. És que no puc explicar el cas, òbviament, simplement necessitava opinions.

Jo crec que esperaré (en aquesta ocasió seguiré l'opinió de Instints) i deixaré un temps per veure l'evolució, perquè sempre penso que un diagnòstic no és una cosa puntual que es dona un dia, sinó que és canviant i pot evolucionar. Esperaré uns mesos, però penso que en aquest cas, si cal un diagnòstic clar perquè canviarà molt el futur d'una família i cal començar-ho a treballar.

Gràcies per escoltar aquesta parrafada...sou molt macos/maques!!!!!

12 comentaris:

nerona ha dit...

Jo crec que el diagnòstic no és el que realment els ajuda, això com tu dius només els cataloga, però haig de suposar que després els hi fas teràpia (ho suposo tot plegat, perquè no sé quina feina fas exactament).

El silenci és mentir??? No és mentir, és no dir res, però tampoc no crec que ajudi,

Aquesta suposo que és la pregunta, si només diagnostiques no ajudes, si no ho fas i et quedes en silenci no ajudes. Què és pitjor?? Pel que tu dius creus que diagnosticar = catalogar, i que això no ajuda al nen, sinó que fa que ell encara s'ho acabi creient més.

Per tant jo crec que el problema és només diagnosticar i no ajudar el nen i la família.

No sé, ara m'he enrotllat molt i no sé si s'ha entès exactament el que volia dir!! Espero que si!!!

Nits ha dit...

Ja fa massa que observo que posar nom a alguns problemes de persones, no ajuda a tirar endavant... Encasilla molt. Però clar cal fer un diagnòstic, també ser que és necessari en molts casos poder nombrar el què un pateix.
La pregunta és si creiem que ajuda més no dir un diagnòstic és millor no dir-ho o cal dir-ho encara que creus que les conseqüències de posar una etiqueta faran reduir les expectatives i creure menys en el potencial del pacient????
Obviament sempre parlo que se seguirà un tractament, on es treballaran les dificultats i el potencial, fins que calgui.
No sé, no he pogut especificar el cas, només volia una valoració global, a veure com a persones que preferirieu...

nerona ha dit...

Encara que un diagnòstic pugui encasillar, també crec que pot servir saber què tens.
Crec que es podria comparar amb anar al metge i que ell (el metge) sàpiga què tens, però no t'ho digui, però tot i això et doni el tractament (específic per lo que tens). Però com a pacient et donarà la impressió que el metge et dóna alguna medicació, però que no té idea de què tens.

A mi personalment m'agrada saber què tinc, què em passa.

Núr ha dit...

Un cop vaig sentir a la tele que La informació és poder. Si saps què hi ha, pots fer-hi front. Si no saps què està passant, no pots fer res i vagues perdut. Potser sí que li poses una etiqueta a una persona, prò també l'ajudes a saber a què s'enfronta.

Ara bé, si es tracta de criatures, hi ha els pares pel mig i de vegades els pares no saben què han de fer i foten la pota... Prò amagar aquest tipus d'informació pot ser molt negatiu per a la criatura.

Espero que els comentaris et serveixin d'alguna cosa! Somriures, preciosa!

instints ha dit...

El diagnòstic, ajuda per saber com has d'actuar i com fer les coses perquè la persona millori en el seu procés. Però en la meva opinió, el què importa és el procés, l'evolució i la tasca que es fa dia a dia.
És evident que si a un nen li dius que és dolent, s'ho acabarà creient. I les etiquetes, doncs són molt dolentes, però els noms o les maneres de dir les coses es poden canviar perquè sigui més suaus i així no perdre expectatives.

petons!!!

ddriver ha dit...

jo soc el ene a que tots deien dolent

Noctas ha dit...

És diferent el diagnòstic a un nen que a un adult. Si es tracta d'un adult crec que s'ha de donar un diagnòstic per molt que aquest el catalogui i per tant el redueixi a un terme. De moment no hem inventat res millor que el diagòstic.Si es tracta d'un nen i la malaltia és mental com per exemple una hiperactivitat crec que els pares ho han de saber per força i el nen millor que no ho sàpiga o si ho sap que no se li digui que és hiperactiu sinó camuflar aquest diagnòstic sota paraules que no siguin tan reduccionistes. En tot cas és un problema peliagut i és molt positiu que el plantegis aquí, al teu magnífic blogg..saludus

Eli ha dit...

De gent amb efectes pigmalió crec que n'hi ha un bon grapat...
N'hi ha que creuen massa, en allò que desitgen, i volen aconseguir-ho a costa de trepitjar els altres...
No sé si és el mateix efecte pigmalió, o jo, be, per no ser bruta, li posaria un altre efecte...
buffff... no em facis massa cas, però es que em passen unes coses, que... quan he llegit aquest efecte m'ha fet gracia.
Ara, esta be, la historia que expliques....
;-)

mi ha dit...

ostres.. m'¡ha agradat aquesta reflexió que fas!!
però potser... amb el que hauriem de vigilar més és en el "com actuem". L'exemple del nen m'ha agradat, però el fet de diagnosticar no és el mateix que "condemnar" diagnosticar, és detectar, llavors el com actuem després, és el que determinarà com sigui aquest nen. SI constantment li recordem lo dolent que és i l'etiquetem... no l'estarem ajudant gaire, però això no treu a que s'hagi d'assumir que el comportamernt d'aquest nen no és l'adequat.
Ai.. no sé si m'he explicat gaire bé XDDD
P.D: Per cert... Hola wapa!!!! feia un munt que no et deixava cap comentari ehh!!!!. Un petonet

Anònim ha dit...

hola nits, per casualitat he arribat al teu blog i he vist que som molt iguales, m'he identificat molt amb tú de tal manera que he anat llegint enrere i el teu primer blog. Si per les coses de la vida ens haguessim conegut, sense dubte seriem grans amigues, a vegades no saps perquè però sents com si coneguessis de sempre a una persona, i t'hi sens comode.
Res més, tant sols t'ho he volgut escriure i donar-te les gràcies per compartir els teus sentiments i vivències amb tothom que et vulgui seguir, jo en soc una d'ells.
Ah, jo també vaig anar al concert d'en Bruce, hi vaig anar dissabte i va ser brutal!! Només ell s'entrega al públic com ho va fer, és genial i encara molt guapo!
Gemma.

rits ha dit...

Hola!
Sempre he pensat dues veritats, i les dues es contradiuen:
- ningú pot canviar.
- l'amor ho pot canviar tot.

En les relacions dels adults sovint volem donar segones i terceres oportunitats quan en realitat cadascú és com és i encara que es vulguin i puguin arribar a modificar conductes, crec que no es pot arribar a canviar.

En els infants, però, crec que el que ells necessiten és amor. Que creguis en ells, siguis com siguis, que estiguis per ells i els dediquis el teu temps. No crec que hi hagi nens bons o dolents. N'hi ha de més afortunats, amb totes les gràcies del món, i de més complicats i desafortunats. Però quan aquests es senten estimats, poden arribar a ser els més afortunats del món.

Ostres, t'he posat una gran parrafada. Ho sento! M'ha agradat molt el què dius. Un blog molt interessant.

Una abraçada

Nits ha dit...

Moltes gràcies a tots per les vostres respostes. M'ho he estat pensant perquè era complicat i he arribat a la conclusió que penjo al post.

NERONA: Treballo amb nens/es menors de 6 anys i si cal, fem tractament. Sempre hi ha un diagnòstic, però de vegades és més descripció de trets. Jo sé que és important però de vegades un dubte, perque no sempre està clar i pot haver discrepàncies entre pofessionals. Bé acabo d'ampliar resposta en el post. Gràcies per la teva resposta!!!!! :D

NÚR: Jo estic amb tu. La informació és poder i en el meu camp alguna informació fa canviar la vida de la gent. Cal informar però també d'una manera que es pugui pair i enfrontar-s'hi sinó la informació pot ser pitjor que el problema. Osti que complicat tot plegat :S

INSTINTS: M'agrada molt el què comentes del procés. M'agafo a aquesta resposta i em dono més temps per fer el diagnòstic. Veure més l'evolució que fa. És que sóc jo la que tinc un diagnòstic i no voldria equivocar-me. Li donaré un temps...

DDRIVER: Ho crec!!!! je je. Sovint es jutja només el què fem malament. Jutjar lo bo de les persones no és ser una cumba ni ser massa bona, és ser just. Segur que tenies coses bones, oi?

NOCTAS: És curiós com molts plantegeu que voleu ser coneixedors del diagnòstic. Moltes teories psicològiques i cada vegada més fugen d'això i busquen més descriure trets o ajudar a conèixer més a un mateix. Bé, sempre cal diagnòstic urgent en casos molt clars que requereixi una intervenció immediata, amb medicació, tractament,...

ELI: Jo diria que estas parlant del efecte cabró. Molt vist a la feina, entre coneguts,... gent que trepitja a qui sigui per aconseguir el què volen. És diferent. Però un dia en podem parlar, ui seria divertit, je,je.

MI: Hooooola super-guapi!!! A mi em fa por perquè el diagnòstic que vull posar és greu i potser la por és del què dius tu, condemnar. No vull equivocar-me.

GEMMA: M'ha emocionat molt el teu comentari. M'agradaria que seguissis comentant per aquí, seras mooooolt benvinguda! Saps, abans del bloc pensava que poca gent se sentia identificada amb la meva vida. Semblava que a tothom li anaven les coses bé. M'alegra molt veure que hi ha gent que pot entendre'm. Si obres un bloc o si ja en tens un diga-ho i et visitaré segur!!!! Gràcies per les teves paraules!!!!!

RITS: Ei quasi et dius com jo!!!! Ara passaré a veure't, és que he estat uns dies out. T'agraeixo la teva visita. Saps rits, jo estic d'acord amb el segon punt de la teoria. En el primer no tant. Jo he canviat i crec en el canvi. Ara bé, el canvi de les altres persones ja és una altra cosa. Som com som, això estic amb tu...no podem esperar que la gent sigui com volem i segur que no canvien, però jo crec que la gent que vol, pot fer-ho. Però son petits canvis i mooooolt difícils. Gràcies per visitar-meeeee!!!!!