29/7/08

Invasió


En els últims mesos noto que he canviat moltíssim. En moltes coses crec que feia molts anys que no estava tant bé, m’estranya i sovint penso a veure fins quan durarà… (pensaments d’aquests positius que tinc i que ajuden tant a anar endavant (ironia))

Abans, la solitud era un pes que em queia al damunt. M’aplastava i no em deixava aixecar-me. Em consumía i m’anava apagant i entristint.
La situació no ha canviat perquè ara tingui més companyía. No! Fins i tot crec que estic més sola que abans. La diferència està en què tot i estar sola ara no m’hi sento.
Em sembla que ja ho vaig dir un dia, mentalment vaig convertir la solitud en independència, en llibertat. I la visc molt diferent.

A veure, no és que no em relacioni amb ningú. No és que no tingui amics. No és això. Veig molta gent a la feina i també alguns caps de semana quedo amb els meus amics. Però és durant la resta d’hores, la resta de dies que estic així. Però ara hi estic bé: jo i els meus pensaments, la meva música, no sé, les meves coses, disfrutant-les a la meva manera….



Ara la Solitud és el meu amant i no la vull compartir amb ningú. Però ara, aquesta nostra relació tant peculiar d'amor amb la solitud pot tenir un daltabaix.... M'invadeixen!!!! Deu ser que arriben les vacances per la resta de gent i han decidir que em vindran a veure!

Gent com ara els meus pares que s'ha auto-convidat a passar unes vacances mentre jo encara treballo. No ho havien fet mai i ara que vull estar sola,… Mira que els havia demanat cops que vinguessin, perquè la veritat m'hauria anat bé en molts moments tenir algú, els vaig necessitar molt i sempre era jo la que pujava a veure'ls, doncs aquest any es veu que no. I ara què? 15 dies amb ells a casa??? què faré???? n'hi ha per dir iujuuu o no iujuuu? (ara mateix penso que no iujuu)



No penseu que no me’ls estimo. Sí que els estimo i molt, però és que m’he acostumat a estar sola i hi ha situacions que no sé si tinc ganes de viure. Ja veig la meva mare amb els seus savis consells sobre la neteja de la llar (que per què tinc una muntanyeta tant alta de roba? Que si podem netejar cortines? L’estractor? Que per què no netejo aquell racó imperceptible a l’ull humà que a ella li ha semblat que tenia pols? I el millor de tot…el què estic esperant amb candeletes… el com és posible nena que amb tants anys no sàpigues com es col.loca la roba a l’estenedor: primer les calcetes, després les peces no sé què,... és que no sé si ho sabeu però hi ha un ordre de col.locació) Mare de Deuuuuu , que jo amb el meu desordre (tampoc tant) ja m’anava bé. I el control d’horari. Que ells van a dormir a les 10h. Quan jo, sovint començo a sopar. No podré fer soroll? I clar es deuen llevar a les 7??? Ohhhhh deu!!!!!!-

Bé i apart dels meus pares, s'ajuntarà amb altres amics que m'han demanat de si poden venir a passar uns dies. Ala vinga, all together now!!!!




No sé què em passa. Jo era sociable i ara no puc. Pot semblar una tonteria tot això que explico, però aquest any m’ha costat i ara m’he fet una closca i aquí dins estic tranquil.la. En el meu petit mon, on hi soc jo i jo poso els horaris, les rutines, l’ordre, quan dormo, quan menjo, amb qui parlo i amb qui no…. I ara la vida dins d’aquest ou perilla. Des de fora van picant la closca perquè surti, però ara mateix estic bé així.

No sé si algú li ha passat això d’aquestes fases “autistes”, però així està el pati…. TO BE CONTINUED...




17 comentaris:

mi ha dit...

a mi em passa.
Recordo una situació semblant que vaig viure l'any passat.
Vaig demanar una beca d'intercanvi amb la universitat i me la van donar, i vaig anar a Granada nou mesets.
Allà, no hi tenia ningú, tot era nou per mi, però poc a poc vaig anar trobant el meu lloc, ja que necessitava marxar del meu poble i del meu entorn i alliberar-me d'alò que no em deixava respirar ( per dir-ho d'alguna manera)
Doncs, vaig passar tot el primer semestre que no em va venir a veure ningú ( a part de mons pares), i justament cap al segon semestre, a tots els amics els van entrar les presses, i em volien condicionar la meva vida d'allà per a adaptar-la a les sevees conveniencies. La cosa és que al final no em van condicionar, perquè si els dies que podien/volien venir jo no hi era.. dons al final no venien. La qüestió és que sentia com que ells allà no hi pintaven res, que aquella era la meva nova vida i que no hi cabien.. que quan tornés ja hi serien, que havia estat en moltes situacions ( i molt dures) tota sola allà, i que cap va venir.. i que ara que ells ja no tenien examens ( i jo si) ara que tenien lliure i k jo estava bastant bé allà, ara venien de festa... No sé... vaig tenir unes sensacions també molt extranyes.
I pel que fa als horaris i les mares... buff.. cada setmana quan tornava a casa ( aquest curs) em passava.. jo m'havia acostumat a sopar a les 11 ja que arribava tard de la universitat, i aquí, al meu poble, mons pares sopen a les 9:30... i com jo no tenia gana.. ja mels havia de sentir... i com això dons el mateix amb el planxar, estendre roba o cuinar.

Saps? sovint quan et llegeixo m'adono que no sóc a la única que li passen aquestes coses, i que hi ha més gent com jo. Llavors és quan arribo a la conclusió de què.. el que és normal és el que ens passa a nosaltres, el que t'expliquen els altres que són tot meravelles:
a) s'ho inventen per quedar bé
B) són un 5% de la població mundial que gaudeixen d'això, i que casualment tu els coneixes XDD

En fiiii!! que et siguin lleus aquestes visites.. i si vols ja saps.. pots fer un dinaret blocaire i també venim XDDD
Un petonett

ddriver ha dit...

ostres,el que hauries de fer es donarli la volta al tema.Al estiu tothom canvia els seus habits doncs tu tambe,ara al estiu et toca relacionarte,son uns dies i ja esta despres a lo teu.Ho hauras de passar igual plantejat ho pensant ai que be em venen a veure...sino ho viuras amb agoixa,no se..L´altre via es fer el que vaig fer jo amb la meva ex sogra..a 100m a la rodona no la vull veure..pero ..buuuf vaig a dormir

ddriver ha dit...

ostres,el que hauries de fer es donarli la volta al tema.Al estiu tothom canvia els seus habits doncs tu tambe,ara al estiu et toca relacionarte,son uns dies i ja esta despres a lo teu.Ho hauras de passar igual plantejat ho pensant ai que be em venen a veure...sino ho viuras amb agoixa,no se..L´altre via es fer el que vaig fer jo amb la meva ex sogra..a 100m a la rodona no la vull veure..pero ..buuuf vaig a dormir

nimue ha dit...

ui! aquest post el podia signar jo paraula per paraula!!! el que passa és que això de les visites jo fa temps que ho he deixat molt clar a la gent. Família inclosa. El màxim són tres nits. Per la salut mentals de tots però sobretot per la meua. I com que sóc molt egoista en el bon sentit de la paraula no em sap greu ser poc diplomàtica quan es tracta del meu espai. Si és que no, és que no. I la gent ho entén prou bé. I si algú no ho entén és el seu problema, no el meu...
Prova a veure què passa! ;)

gemminola ha dit...

Jo ara tinc una fase autista i antisoal i no em deixen gaudir d'aquest estat, sembla que quan més sol vols estar més s'apropa la gent a tu... :(

Eli ha dit...

Buffff... t'entenc perfectament, i això que visc amb parella.
Al principi de viure amb ell, em vaig fer tant depenent d'ell, que quan havia de marxar fora a treballar, i em quedava 1 o 2 dies sola a casa, em posava molt trista i no sabia estar amb mi mateixa.
Amb els anys, he après 1er. a viure i saber estar amb mi mateixa...
I potser doncs, tu també ho has fet, i millor que amb tu, i amb les teves circumstancies... no hi estaràs amb ningú!
Entenc perfectament ho de la teva mare. La meva fa igual, però jo he après a dir quan pot venir i quan no a casa meva. Es fort, però és així. I jo he après "peti per on peti" a dir el que em ve de gust, i el que no... Sinó li agrada... ho sento... Però així es. Es una opció radical, ho sé, i la gent em pot jutjar i dir mil coses... Però jo sóc jo... i el que pensis els demés... no te gran importancia... si ho comparem a que quan he fet alguna cosa per compromís, m'ha sortit malament...
Ella quan ve, em repassa tota la meva particular manera de fer les coses... i es clar... ja sabem com son les mares (més si són xapades a l'antiga i s'han dedicat a viure per complaure al seu marit i als seus fills i a les coses de la llar!)
Conclusió: Potser, dir-li que esta be que et facin la visiteta, però que tu necessites el teu espai, i potser enlloc de 15 dies, amb 7 ja n'hi ha prou.. i mira per no ser tant radical, potser li pots dir que t'en vas fora...???
No sé noieta és complicat... Però no temis als teus desitjos, i sobretot accepta'ls tu mateixa.. Si esta molt be, poder tenir certa independencia...
Molts ànims!!!

Noctas ha dit...

M'agrada molt llegir-te Nits..saludus i felicitats per haver après a viure en pau amb tú mateixa.....

gemma ha dit...

Ostres! a part de que m'assemblo molt a tú, les nostres mares son iguales!! Si, si la meva mare també em diu que primer s'estenen les calcetes, mitjons..., cada estiu em diu que si fem les cortines, que si ja he netejat a fondo l'extractor...
Saps, jo me'ls estimo molt als meus pares, però d'aquí a que vinguin 15 dies a casa meva... es massa temps, un cap de setmana seria genial, però 15 dies son molts dies, una ja té uns horaris d'àpats o no, d'anar a dormir o no..., un dia et lleves amb ganes d'arreglar-te i fer coses, i un altre dia no voldràs veure a ningú, i això només ho entén qui li passa, ara una cosa: jo he aprés a fer la meva bastant, abans sempre pendent de que diran, si faig bé, d'adaptar-me als altres..., ara no, bé ho intento, perquè si no, no estàs bé amb tú mateixa, una ha de fer el que creu per dins, perquè al cap i a la fí, tothom va a la seva, bé quasi tothom, i una s'ha d'estimar molt i dir el que pensa. Gaudeix molt de la companyia dels teus pares, però si en alguna situació els has de fer entendre que tu tens una altre manera de fer, o el que sigui s'els explica, i pensa que a la nit quan t'en vagis a dormir sempre estaràs amb tú mateixa, això si que ningú et pot pendre aquest moment, només és teu.
Una abraçada!
Gemma

Núr ha dit...

aix, Nits, que complicat, tot plegat! Jo crec que la gent té fases: fases en què el cos et demana estar envoltat de gent i fases en què necessites estar més soleta. El problema és que dir «em ve de gust estar sola» està mal vist o sembla que indiqui que no estàs bé. De vegades el que passa és que ni nosaltres mateixos sabem ben bé què tenim...

I pel que fa al que comentava la mi: quan marxes fora cal que tant els que es queden com el que marxa tinguin molt clar que la vida que tu fas fora serà completament diferent. Totes dues bandes ho han de tenir clar. I, molts cops, el lloc d'arribada acaba esdevenint un lloc propi on vius tot de coses massa allunyades de la teva gent. I quan tornes passa allò que no saps què explicar i hi ha moltes coses que et guardes per a tu, perquè la gent que s'ha quedat al lloc d'origen no les podria entendre.

Quan t'allunyes, ja sigui en espai o en esperit, de vegades no vols que et vinguin a veure. Crec que cal un temps d'adaptació, de retrobada amb un mateix, perquè canviem i tot plegat...

mmm... una mica místic tot plegat, prò crec que és una mica així, oi?

Nits ha dit...

MI: Aiii Mi, m'encanta la teva conclusió. És super-genial això que dius que o bé la gent menteix o coneixem el 5% dels afortunats. Es una merda que la gent no expliqui realment el què sent. Crec que ajudaria a tots a sentir-nos més bé i no tant culpables. Però bé per ara ens tenim els blocaires als uns als altres i ja és un començar. :D

DDRIVE: Si, potser en el fons sé que em pot ajudar a trencar aquesta closca. De vegades hi ha coses que em costen i quan les faig em sento de conya. Però si no fos perquè penso que pot haver-hi algu positiu, faria mètode de la teva sogra. I promise you!

NIMUE: Es que abans m'agradava que vinguessin i a l'estiu tenia la casa plena de gent, fins i tot dormint al sofà. La que he canviat sóc jo i realment crec que si que hauré de posar noves normes.

GEMMINOLA: Doncs estem igual. Quan volia gent, ningú podia...t'ho asseguro i ara venen en massa.

ELI: Jo vull que em respectin una cosa només...el què dius: l'espai vital. M'és igual si estan 15 dies o 1 dia, però vull tranquil.litat. Vull poder-me tancar a l'habitació o escoltar música, o jo què sé...però sola. Ostres ara necessito la tranquil.litat.

NOCTAS: Gràcies guapi, encara no he aprés a viure en pau en mi mateixa però ho vaig intentant, cada dia em sembla que estic més aprop, és que fa un temps estava mooooolt lluny d'aconseguir-ho.

GEMMA: Hola Gemma!!!! M'ha agradat això que dius que quan m'en vagi a dormir estaré amb mi mateixa i ningú em pot robar aquest moment. Crec que podré trobar momentets d'aquests que només són meus i els aprofitaré al màxim.
Osti tu, que serà llarg això aiiiii!

NÚR: Potser és veritat, això que dius que la fase d'estar sol està mal vista. Si dic a algú (que ho faig poc) que tinc ganes d'estar sola semblen no poder-ho acceptar i et demanen què et passa,... i jo ara no estic malament, simplement vull estar tranquil.la.

Orbison ha dit...

Doncs jo crec que la solitud s'ha de valorar molt, jo ho faig i veig que tu també. D'entre moltes altres coses ajuda a reflexionar i a coneixet a tu mateix, mai he vist la solitud com quelcom negatiu o trist. I com molt be dius tu una cosa es estar sol i l'altre (i molt diferent ) sentir-s'hi !!.
Compte no em passi jo a veure't tambe, peró quant no hi siguin els teus pares que jo també sopo a les 10h aprox i m'en vaig a dormir tardet !!!!
Un petó

Xitus ha dit...

Ara feia temps que no et comentava nits, almenys per aquest sistema públic.

Jo sempre m'he sentit envaït amb facilitat. Quelcom extrany, com si algú pogués entrar dins meu i treure'm la personalitat. Per això he pogut reaccionar estant a la defensiva. Però cert, quan estàs a gust amb el teu espai, psicològicament a gust, tens por que algun factor extern ho remogui.
Però si realment el teu equilibri és bo, en principi després de la tempesta sabràs tornar a la calma.

molts petons Nits,

i felicitats per les diverses nominacions que estàs rebent als premis de la catosfera :)

instints ha dit...

osti, jo m'he passat anys reclamant el meu espai, i els hi ha costat molt entendra-ho. Però per fi el tinc.
En un any que fa visc al pis nou, han vingut tres o quatre vegades, el meu germà una o dues. Sempre esperen que els convidi (és una sort però a vegades també és una pena), i quan venen no els permeto que es fiquin en res de com jo tinc organitzada la casa. Saben que la meva resposta serà contundent, i suposo que no s'atreveixen a dir res. Ni diuen tampoc de si està bé o no.
Els hi he marcat molt bé, primera que m'he fet gran, que em puc espavilar soleta, i que igual que ells, jo tinc el meu espai.
El tema horaris, ells segueixen els seus, però a casa meva no pas jeje.

Tu no et desanimis eh? que et volem veure tant guapa com sempre!!! Mil petons!!!

DooMMasteR ha dit...

A mi em passa igual. Va a èpoques :-)

Nits ha dit...

ORBISON: Beeeenvingut al bloc!!!! Ai si passes per casa ja no serà una casa serà un pub o hotel...tanta gent!!! El problema està en què els amics els vaig acostumar jo que vinguessin. Ui erem molts passant l'estiu a casa i ara jo no sé com dir-els-hi :S

XITUS: Gràcies per la visita!!! El què realment em fa por, és que trenquin aquesta calma i torni a ballar tot. No sé, serà una mica posar-me a prova i potser em va la mar de bé.
Quines nominacions?

INSTINTS: És el què deia que soc jo que he canviat les normes. Abans era campi qui pugui, per tothom!!! tothom podia venir i passar els dies que fossin!!! gent dormint al sofà..amics d'amics que no trobaven hotel, doncs cap a casa...era divertit...però aquest any se'm fa gran tot això.

DOOMMASTER: Eiii benvingut!!! Home que se't troba a faltar...suposo que sí, són èpoques...a veure quina època vindrà després d'aquesta...

Núr ha dit...

A mi m'ha costat fer-los-ho entendre als meus amics. «Vull estar sola, no em passa res greu, prò tinc ganes d'estar-me amb els meus pensaments. Si veig que se me'n va massa, et truco, no pateixis.» Aquesta darrera part és molt important dir-la, perquè així es queden més tranquils! ;)

bobbin ha dit...

Pensa que son 2 setmanes i prou!
No és que no els estimis, però és que tu fas la teva i ells deuen recordar la noia que va marxar de casa, suposo.

Per cert, acollonant allò del ordre al estendre la roba. Jo pensava que la cosa era "que càpiga tot com pugui de la millor manera possible sense arrugar-se gaire"