31/7/08

Tal dia com avui...

FALTEN 5 DIES PER LA INVASIÓ !!!



Avui parlaré del què feia fa uns anys exactament tal dia com avui i en aquesta mateixa hora..
Hores d’ara estava enfilada dalt d’un avió destinació Glasgow. I tenia que arribar a Edimburg on hi passaria un mes a una Residència d’estudiants fent un curs.

Abans de marxar estava “acollonida” i pensava que m’enyoraria . El meu pare va dir que ell apostava que demanaria per tornar abans del dijous següent (però quina cara que té el tio!!!! I quin suport incondicional a la filla!!!!)
Mentre em despedia de la meva parella que m’havia acompanyat a l’aeroport pensava que tenien raó, que allò no era per mi. Em queien les llàgrimes. I em despedia amb tristesa pensant que com se’m havia ocudit anar a passar tot un mes sola en aquell país.
Vaig entrar al lavabo de l’aeroport per centrar-me una mica i em vaig maquillar com poques vegades faig, a topeee de maquillatge... i vaig pensar: -Nena, estas guapiiiiiisssima!!!!! Tu endavant!!!! I automàticament vaig sentir que durés el què durés jo volia disfrutar d'aquell viatge.

Mentre era a dalt de l’avió estava molt emocionada, com quan era petita i viatjava... i pensava que si havia de morir en aquell avió, com a mínim hauria estat fent una cosa que desitjava...
Al aterrar ja es començava a fer fosc i em vaig enfilar al tren que duia a Glasgow. De company de viatge tenia un home gran, d’uns 60 anys que no parava de parlar-me de la seva filla i el perquè ella havia anat a viure a Escòcia, i bla, bla.... Jo l’escoltava, però pensava en una cosa...que els horaris de tren no em lligaven i que no podia agafar cap tren a Edinburgh que és on tenia la Residència per anar a dormir. O sigui que hauria de buscar un hotel a Glasgow per passar la nit.

No em volia atabalar,....era com si el meu lema fos... Vaig a l’aventura-estic tranquil.la-i tot anirà bé!!!! Quan el tren va arribar a l'estació, ens va rebre una dona d’uns 40 anys. Era la filla del company de trajecte. Era molt parladora i estava emocionada de veure el seu pare i crec que a mi i tot (???) devia veure pocs catalans. Em va demanar on anava i li vaig dir que aquella nit hauria de buscar hotel perquè no arribaria a agafar el tren.
Ella es va com espantar i va dir que una noia no podia còrrer per aquells carrers carregada de maletes, que era perillós. Va oferir-se per acompanyar-me a buscar hotel.
Jo no veia perill per enlloc, perquè com ja he dit em semblava tot una aventura...
Els hotels que vam mirar estaven plens i s’anava fent tard. I l’avi i la seva filla van decidir que anés amb ells a dormir a casa seu. Jo que no! I ells que sí! I vaig pensar què coi....fa uns dies t’avorries com una marmota i ara aquesta gent et conviden a casa seva, Why not? (mai sóc tant confiada però potser necessitava trencar amb el fer les coses tal i com tocaven, seguint el camí correcte) I au!!!! Vaig passar una nit a casa d’uns desconeguts. Vam parlar molt.... L’home d’ella era escriptor i es deia Alex Benzie i em va regalar un exemplar del seu llibre The Angle of Incidence, però jo no tinc tant nivell d’anglès com per llegir-lo.

I sí així van començar aquelles vacances, tal dia com avui,....

En un matalàs inflable, dormint al passadís d’un pis petit a Glasgow. Em semblava divertidíssim veure l’escena...la meva maleta en un costat, darrera el WC, davant la cuina. L’únic problema va ser que la seva filla petita tenia pipí per la nit i havia de saltar pel meu matalàs per anar al WC.

I això va ser el preludi d’un viatge ple de bestieses al meu estil. Feia temps que no era jo, tal qual, traient aquella part una mica boja...i allà va sortir en tot el seu esplendor.

Al tornar a Catalunya, vaig anar a la Psicòloga amb la que anava i li vaig dur fotos i li vaig explicar l’especial que havia estat aquell viatge per mi. Ella es va alegrar però em va recordar que allò només era un mes d’estiu, amb gent que també estaven de vacances i que no era la vida real...

I jo em vaig preguntar: la vida real només és treballar, ser correcte, sortir poquet, avorrir-se, sentir-me malament, somriure poc.... I em vaig respondre que NO

La vida per mi ha de tenir de tot i una vida sense aquests moments divertits de bojeria, no és una vida...és una merdeta!!!! Si vol viure de forma lineal que visqui així la Psicòloga, jo NO!!!!

Aquí una cançó que cantava amb la colla d’amics d'Escòcia, pel Princess Street, una mica alegres i de tort : hand touching hand reaching out......sweet caronile tan tan tan!!!!



7 comentaris:

Eli ha dit...

Una vida amb un xic de pebre i sal... amb un grapat de somriures i de bojeries.... amb alegries i tristeses.. però una vida viscuda al màxim.. Cada dia, sha de viure com si avui fos l'últim dia de la nostra vida... i això costa fer.. però sha de fer...
Vida només n'hi ha una...
Vinga bonica, salta, balla, crida.. i embojeix.... Sigues feliç i recorda... Somriu!!!
Petons

ddriver ha dit...

i tant que seria una merdeta aixo sense un punt de bojaria,ja hi haura temps per aborrirse,segur.Jo vaig trobar hotel al costat d l´estacio de Glasgow,al carrer de sota on hi ha el tunel

Tondo Rotondo ha dit...

Bon post!

instints ha dit...

carai,t'he de felicitar per lo valenta que arribes a ser. Jo em sembla que no m'atreviria a fer un viatge sola i d'aventura, i més sense saber gens d'anglès. I amb lo desconfiada que sóc... però mira, tb hi ha bona gent, i tu vas tenir molta sort. És anecdòtic, i divertit, però va anar molt bé.

Lo dels psicòlegs, jo no hi he anat mai, però els que conec, tots tots tenen una cosa en comú: es passen la vida analitzant. I ells mai s'analitzen. Amb això, es diuen moltes coses, com la formalitat i el què és correcte i el què no.
Ara bé, es deure nostre compartir-ho o no. Jo no ho comparteixo. Perquè ara em surten somriures a dojo quan recordo aquestes petites bogeries que tots hem fet...

Nits ha dit...

ELI: Una punta de bojeria és necessària per mi. Sinó la vida és un avorriment insuportable.

DDRIVER: Sí, jo allà prop del túnel em sembla recordar un alberg, però també estava ocupat. Ah que es maco Escòcia???

TONDO ROTONDO: Moooooolt ben vingut i merci per la teva visita!!!!!!

INSTINTS: Quan vaig arribar allà em volia morir perquè a més l'accent és diferent a l'anglès, és molt més tancat. Però fins i tot això va ser una aventura, je,je!!!!

ddriver ha dit...

MOLT MACO DESPRES D HOLANDA EL MILLOR PAIS D EUROPA,CLAR SENSE COMPTAR CATALUNYA.
Era un hotel Alexander Thomson c/argaille

bobbin ha dit...

La vida és tal com vulguis que sigui. La teva psicòloga tenia raó en una part molt petita.

Quan llegeixo el que escrius, veig que es confirma allò de que quan menys esperes de una situació és quan més t'aporta. ^^