11/8/08

Una mala setmana

S’està apunt d’acabar la setmana. Falten molts poquets minuts i la veritat és que ho desitjo. Desitjo que s’acabi d’una vegada. JA!

Tot estava anant bé, però les coses s’han torçat i el problema és que no sé per què. Penso molt que ho ha pogut fer girar. Sento que no controlo algunes coses de la meva vida i això em fa ràbia...
Fa uns mesos quan vaig tornar al metge (bé, parlem clar, al psiquiatre)a la visita de control, li vaig dir que jo no volia seguir prenent més medicament. Que necessitava tenir una data per saber quan acabaríem. Com una línea de Meta per saber fins on tenia que arribar.
Jo sentia que havien canviat moltes coses a la meva vida i em començava a trobar-me molt més bé i sentia que la Jo que un dia vaig ser, tornava...i això m’alegrava molt perquè feia molt temps que ja no creia que mai més pogués ser com abans.

El psiquiatre em va dir que jo no em podria deixar de prendre el medicament mai.


Al sentir-ho em vaig posar molt nerviosa i em vaig cabrejar . Li vaig dir que no tenia un problema tant greu i que jo estava tirant endavant. Ell em va mirar als ulls i em va dir que fes com volgués però que si ho deixava tot tornaria. Llavors em va explicar que hi havia una cosa dins meu que un dia es va espatllar i que no s’arreglaria. Que les emocions es tornarien a desbordar i podia tornar alguna de les meves històries. I que sola no ho controlaria.
Jo me’l mirava amb la meva cara de mala llet i la meva mirada anomenada si-pogués-et-mataria, i ell seguia amb la seva cara de sóc un professional i la seva mirada no-pararé-el-rollo-fins-que-no-t’enteris.
Volia marxar d’allà. No volia sentir més el què em deia. Perquè no me’l volia creure. Jo volia guanyar la lluita amb les meves pors jo sola, i volia que fos aviat.

Quan es va acabar la visita, em sentia molt cansada de tots els nervis que havia arribat a sentir en aquells minuts.... i sentia ràbia perquè dins meu sabia que aquell home, en el fons tenia raó.

Però no volia, ni vull acceptar que sóc dèbil. No vull acceptar i sé que he d’acceptar que jo hi ha coses que no les podré fer mai. No vull acceptar que jo sola no puc.
I veure que hi ha persones amb problemes tant greus que poden i jo amb lo meu no puc... buuuuf!

Però passaven les setmanes i les coses anaven millorant i mica en mica tornava la calma i vaig poder tornar a fer coses que feia temps que no podia...creia que ho podria aconseguir. Però aquesta setmana les coses s'han torçat. Hi ha hagut alguns problemes i el meu cap no els ha pogut saltar. I ha estat tornar a mirar aquella veritat que no volia veure. Tenir que reconèixer que potser no podré. Veure-ho em fa sentir molt poca cosa i m'ha fet mal.

No tenia ganes ni d’escriure, ni de gaire res,...estava enfadada, nerviosa, no sé, m'ha reventat veure com tornava a anar endarrera després del què havia aconseguit.
Quan acabo aquest escrit ja ha començat una nova setmana. Esperem que vagi millor!



Cançó que em fa pensar amb lo molt insuportable que he estat aquesta setmana. No sé, com m'aguanten ui :P


12 comentaris:

Xitus ha dit...

Hola nits,

de tot el que he llegit em quedo amb la frase que et va dir, que un dia es va espatllar una cosa dins teu i que no s'arreglaria. Em sembla una mica dràstic, però més enllà d'això...Em fa pensar, un bon dia es va espatllar una cosa...Hi estic d'acord en el meu cas. I no es pot reparar? Encara que sigui poc a poquet? M'agradaria pensar que sí que es pot.
Endavant Nits, poc a poc. Sense perdre la calma. El camí és dur i sovint estem desorientats `però serem prou hàbils.

Rita ha dit...

No sóc gens partidària de prendre medicaments, però tenint en compte que t'ho diu el metge, i que fins i tot tu reconeixes que té raó, dona... fes-ho i no et torturis.
D'altra banda, no crec que hagis anat enrera, deu ser una recaiguda, però el que has avançat, ja és teu, pensa-hi!
Sort, maca! :-)

gemma ha dit...

Hola nits! a veure, no et preocupis, que t'has de pendre la medicació: dons te la prens, si això t'ajuda al teu estat, angoixes..., a vegades diga-li per cumul de nervis, o no saver-los treure... a dins nostre és desarregla una part i la medicació si et fà bé, dons te la prens com una altre persona es pendrà per regular la tensió, el sucre, el cor, el citron..., tú tranquil·la, hi ha dies, setmanes o èpoques que veiem les coses d'una manera, s'ens acumulen angoixes, malshumors, i llavors en venen d'altres que ens sentim bé. Tú, jo i tothom, sigui per el que sigui hi ha dies que s'ajunten coses i tot passa. Saps? no sé com transmetret que no et preocupis, que si pots tú sola endavant, però si no dons ajudat amb el medicament, ah i ens tens a tots nosaltres!
ànims!

c ha dit...

Crec que a part del que digui el psiquiàtre, tu has d'anar fent... hi ha setmanes dolentes, horribles, hiper horribles, terribles... i setmanes bones, mig bones... i un gran etc... s'ha d'intentar trobar l'equilibri que no és pas fàcil, o sigui no et desanimis que hi ha molta gent amb tu i demostres que ets forta o no tindries esme per a escriure-ho.

Núr ha dit...

No sé gaire què tens, ni m'ho puc imaginar. De totes maneres, trobo molt bèstia que el metge et digui una cosa així que sense les pastilles no te'n sortiràs. mmmm... No sé si és gaire bona recomanació, prò has pensat de veure un altre metge? Per una segona opinió i aquestes coses.

Pel que fa a les pujades i baixades, pensa que això és cosa de la vida. Hi haurà dies que estaràs molt i molt animada i dies que no t'hi sentiràs gent. A tots ens passa! N'hi ha que ho expressen, n'hi ha que s'ho guarden, n'hi ha que ho controlen (o es pensen que ho controlen), prò tothom hi passa.

Aquesta setmana serà molt millor! T'enviaré moltes forces positives perquè ho sigui!! I, fins i tot, t'encendré una espelmeta amb un bon desig!! Molts i molts petonts i molts i molts somriures, buniketa! :)

nimue ha dit...

jo canviaria de metge. Sense dubte. Demana més opinions. A mi em van dir una cosa semblant fa molts anys. Vaig buscar alternatives i mai més he tornat a prendre una pastilla. Si fos per ells encara passaria el dia drogada. Busca alternatives. Serà per metges!

instints ha dit...

Hola nits. No sé quin és el diagnòstic (tu que parlaves del diagnòstic), però no em vull creure que ets dèbil. Tu mateixa ho dius, que has arribat fins aquí, lluitant i ara no et vols creure que ets dèbil. No ho ets de dèbil, ets forta, però ho has de seguir sent més. No ho has de demostrar a ningú, només a tu mateixa, per fer-te més forta i afrontar aquestes adversitats que malauradament la vida t'ha donat. Amb el teu exemple, molts aprendrem a seguir lluitant. I tranquil·la, que tot sortirà bé!!

Mil petons!!!

ddriver ha dit...

quina culpa tens tu de si algo no funciona???no t has de sentir malament sino pots per tu sola.Quina culpa te un cec de no veure??Animattttt!!!!!!!!Que ho fas molt be,i la canço no te res aveure tampoc crec,l´insoportable de la canço es uan borde no algu que es troba malament kisses i animat molt ;)

Josep Lluís ha dit...

Hola nits,

És possible que el teu metge sigui bo, molt bo pero, li manca delicadessa a l'hora de dir les coses.

De tota manera, a tots sen's espatllen coses a la vida, tots som dependents de quelcom.

Viu, viu, viu, cada dia una mica més, sigues dependent de viure, de viure cada cop més feliç.

Un petonet

daina ha dit...

feia molt que no passava per aquí, però t'he llegit i no puc marxar d'aquí sense dir-te res. potser seré taxativa, però
1) no sóc metge i no sé exactament què et passa, però no penso que t'hagis de medicar de per vida. lluita dia rere dia i encara que a tu et sembla que reculis, sempre avances, encara que sigui només una mica (no estàs igual que estaves, això segur)
2)ens podem trencar amb mil trossets i no tornar a ser les que érem. però podem, segur, aixecar-nos i tirar endavant.
3)la merda dels medicaments a vegades fan que ens sembli que no podem fer-ho soles, però sí que podem.

una abraçada i molta, molta, força
ja saps el meu mail...

Nits ha dit...

A TOTS:

moltes gràcies pels comentaris. És evident que sou persones excel.lents!!!!! No us agradaria venir a viure al meu poble??? La veritat és que aquí em costa de trobar amb qui explicar-ho.

Jo sé que hi ha coses que un dia és van espatllar, bé molts dies moltes coses ho van anar espatllant...No vull arreglar-ho, simplement vull seguir i fer les coses que vull fer en aquesta vida. Sols que a vegades no puc. Però els metges no són Déu i no sempre ho encerten,...la ment humana crec que pot fer coses increïbles,...qui sap, oi? Però ai quan les coses van endarrera em sento fatal i perdo la fe.
Crec, també que el medicament sempre serà una muleta,...no és el que camina, sols ajuda a fer-ho millor. La que camina sóc jo i així ho vull creure.

Doncs res, a seguir mirant endavant!!!!

Una abraçada a tots d'agraïment per estar aquí.

Eli ha dit...

I tant que pots...!!!! Només has de creure en tu...
Mira, no sé si et pot servir, i si és el mateix cas...
Però l'any passat vaig tenir ansietat... unes sensacions molt dolentes i vaig tenir d'anar al metge...Em van receptar tranquilitzants!
Ha passat un any, i la caixa esta intocable.. ni una puta pastilla per superar aquella ansietat que m'oprimia...
A vegades, pels nervis, torna... però jo tinc la clau!
I tú tens la teva clau...
Vinga guapissima, molts ànims!!!!
Petons