30/9/08

Post per donar-vos les GRÀCIES!!!!!!!!

Aquest post va per vosaltres i són paraules que us juro que em surten de dins per agrair-vos vàries coses...

M’explico... Fa uns dies un de vosaltres em va deixar un comentari on deia que m’havien nominat a uns Premis de la Catosfera (em sembla que ho dic bé, si no sorry) Al llegir-lo no vaig entendre res i vaig visitar-ne la pàgina. Hi havia una sèrie de llistats on es votaven diferents categories. I llavors vaig flipar. En una d’aquestes, anomenada “Bloc Revelació” hi estava nominada (no per “abandonar l’acadèmia” tipus Gran Hermano, sinó nominada a un premi)
Buuuf, em vaig emocionar molt, perquè a mi últimament les coses no m’anaven gaire bé i veure que hi havia persones a les que importava i es recordaven de mi doncs em va fer feliç.

I avui us ho volia agrair. A les persones que em van votar: Gràaaaacies!!!!! I a totes les persones que visiteu el meu bloc: Gràaaaaaaaaaacies! Per mi qualsevol dels vostres comentaris i saber que esteu a l’altra costat de la pantalla és molt i m’ha ajudat molt més del què us imagineu. Especialment alguns que porteu quasi des del principi, jo si us dec un Premi a la Paciència.



Fa un any i pico, una nit de dissabte, vaig descobrir el món dels blocs a través d’un de vosaltres. Trobar aquell bloc em va ajudar moltíssim, però en aquell moment no ho sabia. Des d’aquell dia fins ara, la majoria de coses que m’ha portat tenir una pàgina on hi escric el què penso, el què sento, o tontades,... han estat bones. També hi ha hagut moments molt dolents, com per exemple quan vaig tancar l’anterior bloc perquè em trobava fatal, però fatal de collons.


Ara mirant endarrera, veig molts canvis. Canvis sobretot interns. Algun dia m’he sorprès a mi mateixa amb aquests canvis i m’he preguntat què els ha produït. I només ha pogut ser una cosa: el fet d'escriure en aquest meu petit espai d'una xarxa infinita i que vosaltres estigueu a l'altra costat. No he canviat de medicament. Ni de metge. Ni de poble. Ni de res. El canvi és haver trobar aquella nit aquell bloc i haver aprés que jo també podia escriure i treure el què tant mal em feia.


Fins llavors no aconseguia veure sortida. No entenc perquè el meu cap em jugava aquesta mala passada. El meu mon es va tancar en 4 parets, les físiques i les que va fer el meu cap. Necessitava sols saber que hi havia algú. Als amics no podia explicar res d’això. No sé, potser és culpa meva, però no m’hi sentia còmode. No sabia com explicar que m’enfonsava.
Reconec que algun dia havia provat d’explicar-ho però encara em sentia molt pitjor...perquè rebia consells que no em veia amb cor de complir o, m’adonava que, en no sé quin punt de la conversa, la que els acabava escoltant era jo. Sento dir-ho així, però així ho sentia.


Escriure avui aques post m’ha fet plorar un munt de cops, pensant en com carai vaig arribar a aquella situació. Com tot caminant per la vida, un va escollint camins que creu que seran els millors i un dia s’adona que el seu camí ha anat a parar a la punta del precipici,.... Bé, però, això ja és el passat i, tot i que avui no tot és de color de rosa, sí que estic molt contenta del què he canviat i el què aprés aquí.


He escollit el dia 1 d'octubre per penjar aquest post, perquè ahir s’acabava el termini per les votacions i no volia fer cap mena de campanya perquè em votéssiu. Jo ja tinc tot el què necessito que és la vostra companyia i això és el què vull seguir tenint. El premi crec, les coses com siguin tu, que se’l mereixen més les companyes que estan en la mateixa llista que jo: la NÚR, la RITA o la PETITA CRIATURA (la qual encara no conec) . Em sento que ja he guanyat estant en aquella llista al seu costat.

I res més, simplement volia fer públic el meu agraïment. Mil gràcies a tothom, de tot cor!



NOTA IMPORTANT: Ep! no he guanyat el premi, com que estic tant happy potser ho sembla i ho volia aclarir és que algú de vosaltres m'ha felicitat pel premi i jo estic nominada.


Aquesta cançó és una de les que sempre tararejo, m’agrada... i avui és un bon dia per posar-la i dedicar-vos-la.... THANK YOU de Dido!!!!




28/9/08

Sense paraules

Sense paraules, la cançó ja les diu totes...

26/9/08

El més guapo del barri


Últimament no tinc gaire temps per escriure i visitar els vostres blocs... Ell n'és el culpable. El que m'ocupa totes les hores.


Em té fregida. M’esgarrapa. No es menja el seu menjar del plat, perquè vol del meu. Se’m tira a sobre quan intento estirar-me al sofà. Ho deixa tot ple de pèls blancs i negres. Fa petjades als vidres. Plora. És esquerp. Interessat. Em persegueix quan bereno. Vol jugar a la piloteta quan arribo de treballar morta de cansament. Vol escapar-se quan anem a passeig. No borda quan entren desconeguts a la casa. Quan li dic: -seu! es gira i marxa...



Sí, Ell. El que em té el cor robat des del primer dia que el vaig veure. Aiiii, que n’és de maco!!!!!!!!! Intento resistir-me als seus encants, però em mira amb aquests ullets i posant les orelles així de tort i que voleu que hi faci....


Eh que és preciós? :P

24/9/08

Gurú espiritual de la meva cosina?


Fa uns dies que la meva germana i la meva mare em truquen parlant de la meva cosina. Es veu que se’ns “desmadra”la criatura!!!!!!. Segons la meva germana ens enganya, s’està convertint en una bala perduda,....quasi satanàs. No només me’n parlen, sinó que es veu que jo, hi he de tenir una conversa-bronca per fer-la centrar. Jo???

Si coneguéssiu la meva família ho trobaríeu raro que se’m busqui a mi per fer aquest paper, elles soletes ja en saben de fer bronques. Quan em busquen per això és només per un motiu: es veu que jo feia el mateix. Ouuups!

Problema de la “nena”: Fa dos dissabtes va tornar a les 9 del matí. Sense excusa. No va dir on va estar (mira la ella que xula!) ni amb qui.
Solució dels seus pares: la van fer quedar-se al carrer a dormir perquè això ja porta repetint-se força temps.
Solució de la “nena”: Va anar al club que tenen amb els seus amics a dormir (vaya càstig els meus tiets!!!!!)
Bé i jo ara que es veu que m’he convertit en el Gurú-Espiritual d’ella, doncs hi he de tenir una xarla. He de reconèixer que la xarla dels estudis va anar bé, ostres és que quan la veig a ella em veig a mi.

La veritat és que fa temps que tinc la lliçó sobre la sexualitat pendent, però en vistes d’algunes converses que hem tingut, crec que faig tardíssssim i potser la lliçó me la donarà ella. Potser pendré apunts.

Elles esperen que li parli de que ha de tornar d’hora, que ha d’estudiar i que no surti... (perquè demà comença a viure a BCN amb les amigues en un pis buuuuuuuuf) jo això no puc fer-ho. Jo penso que ella ha de poder fer-ho una mica tot. No m’agradaria que fos d’aquelles nenes que si estudien molt i no tenen ni punyetera idea del què passa al mon.

Jo imagino on va ser fins les 9 i perquè no va dir-ho. La conec i ja m’ho ha explicat alguna vegada. Segur que va anar a una discoteca de ves-a-saber-on a ballar tecno, house,....

No sé, jolin. Bé, aquest dissabte anem a mercat juntes i en parlarem. Jo només li fotaré canya amb lo de les drogues i qui porta el cotxe i que no vagi col.locat ni begut, quan van en aquests llocs, lo altra no. Però no puc dir que no faci coses que jo feia i que no em sembla que tinguin res de dolent.
Als que si els caurà una bronca són als seus pares, perquè ella farà el que farà, però les normes brillen per la seva ausència. Les posen, les treuen,... Si no els agrada el què fa crec que hi ha d’haver unes normes més clares i uns càstigs (o el què sigui, que es compleixin).

Mireu, si teniu alguna idea s’agrairà, jo la veritat crec que això acabarà amb conversa on acabarem explicant què fa ella i què feia jo, i les coses que em vaig equivocar, que ara no faria, les coses que m’alegro d’haver fet,... És que si és com jo, les bronques no funcionaran. I per cert, també m’ha d’ensenyar el noi amb qui va ara... espero que aquest no porti uns pantalons vermells adidas ajustats, ni un cotxe tunning com l’anterior. Això sí que noooo!

Cançó que li agrada moooolt ( i a mi també, no puc fer-hi res, jiji,) No us agradarà, no us la recomano :P Clar, la "nena" és "igualita igualita que la primita". Aiiiii



16/9/08

Sense objectius

Aquest ha estat un bon estiu, en general. Un estiu ple de moments. Moments que feia temps que no vivia i necessitava tornar a sentir.

No he fet res d’especial, no he fet un gran viatge com m’agradaria, ni res d’això, simplement he fet cosetes i m’han omplert.

Però clar, l’estiu passa...tot passa.

Per ser franca, només recordo un mal dia de l'estiu. Era el dia que vaig anar a l’Ikea. Necessitava comprar coses perquè volia reformar el meu escriptori. I vaig marxar amb el carrito ple, ple, ben ple. Quan estava a la caixa per pagar vaig tenir una sensació molt estranya...

Davant meu hi havia una família una mica folklòrica, la mare m’anava explicant que havien perdut l’avi amb la néta per dalt, i l’havien cridat pels altaveus. No sé perquè, però m’ho explicava. La néta estava allà ballant "desmelenada". L’avi des de lluny deia que sortia a fer un cigarro i també hi havia la iaia que estava en una cadira de rodes. Ocupaven mitja fila de la caixa i vinga xerrar. Però em feien gràcia, era un cacao divertit.


I res, van marxar, jo vaig pagar i de sobte em vaig veure allà, amb el meu carrito i vaig sentir que el mon em queia a sobre. Era un pes que em va deixar buida per dins. Em vaig asseure al meu carro, entre tots aquells trastos i vaig veure com la gent anava passant. De lluny encara sentia aquella família...

De cop, mirant la gent caminar, vaig sentir que ells tenia una direcció, que la gent seguia un camí...i jo no. Em van venir flashos d’aquell estiu, coses maques que havia viscut i vaig adornar-me que al acabar l’estiu allò es tornava a acabar i jo seguiria perduda. Amb una habitació tope-fashion,això sí, però perduda.
Tenia un nus al coll, però no volia plorar perquè quan ploro em costa molt de què els colors em marxin i se’m inflen molt els ulls. No volia que ningú ho notés.

Fins i tot aquella família tant folklòrica em va semblar fantàstica. Estaven junts i s'entenien i reien.

Vaig pensar que s'acostava un altre hivern...algunes coses ja no serien com els anteriors, però encara n'havia de canviar d'altres. Una d'elles és que segueixo sense trobar els meus objectius, no trobo el camí, el sentit, on vaig... I simplement vaig tirant.

Estic davant d’un creuament de camins i he de triar direcció i no hi ha manera. O em quedo igual o canvis... Suposo que ja estic cansada dels nervis que em porten els canvis, però si no faig res, tornaré al mateix punt on estava l’any passat i això no pot ser.
Pujo les escales, per tornar a caminar per la corda fluixa i no veig xarxa a sota, però he de seguir perquè crec que al final de la corda fluixa hi ha coses que valen la pena.

Hauria de deixar de ser tant tossuda i demanar ajuda, perquè sola ara no puc. Algunes persones sé que m'ajudarien, però no els hi sé explicar.

Però no sé que coi m’està passant des de que estic vinint aquí. He perdut el nord. Jo tenia molta força i ara aquesta força és la que m’està pegant.

Buuuf, perdoneu aquest escrit, avui tinc un matí molt dolent...


13/9/08

Després de molts anys

Necessitava escriure...

Avui l’he trobat pel carrer. Feia molts anys que imaginava aquest moment, des del dia que ens vam despedir. I no ha estat com esperava. L’he vist de lluny i m’he quedat parada. Tot el què sempre havia pensat que li diria se’m ha esborrat del cap i m’he sentit molt estranya.


No coneixia qui l’acompanyava. De vegades pensava en aquest moment i temia no conèixer-la, que els anys i la vida l’haguessin canviat. Però no ha estat així. Estava preciosa. Era un àngel. Només tenia ulls per ella i se’m ha fet un nus al coll. Que guapa que estaves Emilia! Jo he seguit caminant perquè estava al mig del pas de vianants. Fins que hem coincidit. M’he sentit com qui es troba un antic amor i l’emoció li roba les paraules.
Te volia mirar als ulls. Els segueixes fent tant expressius com fa 8 anys enrera. No sé, he tingut por que no et recordessis de mi, no sé, han set un munt d’idees que m’han matrellat el cap i que m’han tapat la boca.

He seguit caminant i has girat al cap, m’has seguit la mirada fins que ja no has pogut. Com si m'haguessis conegut.
I si t’has enrecordat de mi? No pot ser, oi?
Tu no pots parlar i jo no he sabut què dir-te. No sé què m'ha passat.

Ja eres una flor quan et vaig conèixer i ara, als teus 14 anys, ets increïblement bella. Què més voldrien la majoria de noies que caminaven per aquell carrer tenir la teva bellesa i ni tant sols es deuen adonar que passes.

Ai, ara em sento malament, per no haver pogut parlar-te. Tornant amb el cotxe se’m han despertat un milió d’anegdotes que vam passar juntes. Jo m’he quedat amb la del WC, perquè sempre vull recordar el teu somriure encomanadís. Quan anavem juntes i jo et posava al WC. Com que pesaves molt em costava aguantar-te i de vegades queiem les dues al terra del lavabo. Tu et foties un fart de riure i se’m enganxava i auuu, dues persones estirades en aquell lavabo, una sobre l’altra rient. La situació era una guarreria, ho reconec, però em feia riure, eres una pilla de cuidado, com et reies de mi.


I vull quedar-me amb això perquè m’ha sapigut greu no sé capaç de dir-te res i haver perdut aquesta oportunitat.



Per tu, neni, que em recorda quan la posàveu al pati de la teva l'escola i la lletra em fa pensar en la nostra amistat.

10/9/08

11 de setembre


Foto del Passatge d'Espanya (abans) i nou Passatge 11 de Setembre (Torelló)


Aquesta foto per mi simbolitza un somni, el de la meva gent, amb el que he crescut i m'identifico.
A veure si un dia deixem de celebrar derrotes, ens fiquem les piles tots plegats i comencem a celebrar victòries.

Visca Catalunya LLiure!

8/9/08

Àlbum de fotos. Records d'un estiu que fuig

Uns quants moments d'aquest estiu. La qualitat de la imatge és la que hi ha :P, són tirades al estil flish-flash ...



Kayak, Tamariu
reseguint la costa




MACBA, Barna
m'encanten els quadres!





Festa Major, Granollers
Correfocs i Correaigua (Blancs contra Blaus)
Amb agraïment als amos dels "culets"de la foto i als fills (dimonis dels Blaus) per fer-me sentir com de la família. I poder gaudir de la millor vista de la ciutat (a part de la de l'alcalde, clar)
Qualsevol dia em planto aquí amb la maleta i no marxo aiiii! M'enyorooooo i malaeixo el dia que vaig tenir que marxar!



Les nits de Platja d'Aro






L'home Penis (Sense comentaris)






El primer blocaire que conec en persona
Pere Vilanova en concert a Girona
Les teves lletres en directe sonen precioses!









I un piercing per no oblidar algunes coses
Dani, guardo el pendiente de Rosario. Vos sabes que jo no me olvido, aunque no os llame mucho :( Sigo bucleaaaada!




I ara què?
A veure caure fulles que pengen dels vostres arbres
Quieta, esperant com s’acosta un altre hivern de foscor
Tanco els ulls per no sentir
Giren la pàgina que toca del calendari
Però jo em quedo al 7 de setembre
De genolls davant teu cridant-he:
-no vull marxar del teu costat!
un altre cop no, no t’allunyis de mi
o m’hauràs d’arrencar dels teus braços!
Però només veig com t'escapes entre els meus dits
com les llàgrimes dels ulls
Per perdre’t en aquell pou on hi guardo els vells records
Limitant-he a ser una foto més dins d’aquest àlbum
I fins quan ho penso permetre?


Penso que ha estat molt bon estiu, potser amb aquestes paraules no queda reflectit tot, sols el final. Avui m'han sortit així, al pròxim dia explicaré més el que vull dir.