13/9/08

Després de molts anys

Necessitava escriure...

Avui l’he trobat pel carrer. Feia molts anys que imaginava aquest moment, des del dia que ens vam despedir. I no ha estat com esperava. L’he vist de lluny i m’he quedat parada. Tot el què sempre havia pensat que li diria se’m ha esborrat del cap i m’he sentit molt estranya.


No coneixia qui l’acompanyava. De vegades pensava en aquest moment i temia no conèixer-la, que els anys i la vida l’haguessin canviat. Però no ha estat així. Estava preciosa. Era un àngel. Només tenia ulls per ella i se’m ha fet un nus al coll. Que guapa que estaves Emilia! Jo he seguit caminant perquè estava al mig del pas de vianants. Fins que hem coincidit. M’he sentit com qui es troba un antic amor i l’emoció li roba les paraules.
Te volia mirar als ulls. Els segueixes fent tant expressius com fa 8 anys enrera. No sé, he tingut por que no et recordessis de mi, no sé, han set un munt d’idees que m’han matrellat el cap i que m’han tapat la boca.

He seguit caminant i has girat al cap, m’has seguit la mirada fins que ja no has pogut. Com si m'haguessis conegut.
I si t’has enrecordat de mi? No pot ser, oi?
Tu no pots parlar i jo no he sabut què dir-te. No sé què m'ha passat.

Ja eres una flor quan et vaig conèixer i ara, als teus 14 anys, ets increïblement bella. Què més voldrien la majoria de noies que caminaven per aquell carrer tenir la teva bellesa i ni tant sols es deuen adonar que passes.

Ai, ara em sento malament, per no haver pogut parlar-te. Tornant amb el cotxe se’m han despertat un milió d’anegdotes que vam passar juntes. Jo m’he quedat amb la del WC, perquè sempre vull recordar el teu somriure encomanadís. Quan anavem juntes i jo et posava al WC. Com que pesaves molt em costava aguantar-te i de vegades queiem les dues al terra del lavabo. Tu et foties un fart de riure i se’m enganxava i auuu, dues persones estirades en aquell lavabo, una sobre l’altra rient. La situació era una guarreria, ho reconec, però em feia riure, eres una pilla de cuidado, com et reies de mi.


I vull quedar-me amb això perquè m’ha sapigut greu no sé capaç de dir-te res i haver perdut aquesta oportunitat.



Per tu, neni, que em recorda quan la posàveu al pati de la teva l'escola i la lletra em fa pensar en la nostra amistat.

16 comentaris:

Rita ha dit...

És una llàstima a vegades reaccionar tard... No pots fer res per tornar-la a veure? :-)

Nits ha dit...

Hola rita! Sí, però no vivim al mateix poble, ha estat una casualitat trobar-nos avui i clar, es poden fer moltes coses per tornar-la a veure. Perquè m'ha quedat una espina. Suposo que alguna cosa hauré de fer, pensaré a veure..
Un petó!

ddriver ha dit...

fa dos anys em va passar a mi amb algu molt important i no vaig dir res tampoc,no em va sortir res de res,aixo sol passar es veu

Josep Lluís ha dit...

Si hi ha ganes, les oportunitats es trobem. Quantes vegades t’has trobat per casualitat una persona, a la que casualment has anat a cercar ?.

I mira, fa molta il•lusió...

Núr ha dit...

Si era algú tan especial, val la pena intentar provocar una altra casualitat, no?
Espero que els lavabos on anàveu almenys tinguessin el terra mínimament net!!! ecs!!!

Un post molt bunik! :) somriures!

nimue ha dit...

segur que us torneu a trobar! ves assajant el tema dels reflexossss!!!!! ;)

benjet/trams4 ha dit...

Si tant te l'estimes, provoca una altra trobada. Si és difícil, treballa-te-la, que aconseguirás tornar-la a veure. I jo em prepararia alguna cosa per a dir-li quan la veja. Una coseta fàcil de recordar.

Has escrit un post molt bonic. I, a mi, em diran nyonyo, cursi, però LOVG m'agrada. Els meus gustos de musica són molt amples. La cançó em recorda un viatge que feia de BCN a VLC amb el cotxe d'un amic amb qui ara, per un seguit de raons, no em parle. I em fa pena. La música que anava sonant en el trajecte era de La Oreja. C'est la vie. Però insistisc, fes el possible per torna-la a veure i que no se't quede l'espineta. Petonets, guapa.

Finestreta ha dit...

A mi també em passa que en el moment no sé reaccionar, i després em fa molta ràbia...

Xitus ha dit...

Un dia de trobades, pel que es veu, aquest 13 de setembre.

A vegades passa, que has conegut a algú un temps enrere, però el temps refreda les vivències en alguns casos, i crea extranyesa en aquell moment inesperat...Sí, no, toca, no toca, val la pena, no la val? I l'instant és fugaç, i decidir això en breu temps ens remou.

Aprofito per a proposar-te un títol per a un proper post teu:

"De com un tovalló de bar esdevé un canalitzador de creences"

Què, t'hi animes?

Nits ha dit...

DDRIVER: Jeje, si deu passar. Mira que jo soc d'aquelles que sempre paro i parlo encara que sigui poc, però crec que em va fer por que no es recordés de mi.

JOSEP LLUÍS: Me va fer molta il.lusió, sobretot perquè la vaig veure millor del què m'esperava.

NÚR: Mira, els lavabos eren més o menys nets, però un lavabo és un lavabo, però no em va importar mai, si haguessis vist el seu riure és que també t'hauries apuntat. Però ara que hi penso, quina guarradaaaaa!
La veritat va ser una feina durilla.

NIMUE: Sé on viu i crec que aniré a buscar la situació.

BENJET-TRAMS4: Sí és que la música ens fa viatjar a moments i llocs...ens fa sentir el què vam sentir un dia. Potser és nyonyo, doncs jo també soc nyonya i què passa!!!

FINESTRA: Jo no és que em passi molt, ja dic sempre tinc alguna paraula. Però em va emocionar molt veure-la.

XITUS: Accepto la proposta per pròxim post encantada!!!! jeje.

Noctas ha dit...

Ahhhh Nits aquest és un escrit sensacional..la imatge del labavo és per morir-se de riure... saludus

DooMMasteR ha dit...

Que bonic :-)

Val la pena intentar-ho!

Nits ha dit...

NOCTAS: Sí, és una imatge que tinc guardada com a molt especial, tot i que és una marranada, ben mirat, jeje.

DOOMMASTER: Crec que sí que ho intentaré, com deia, m'ha quedat una espina i no m'agrada que les coses es quedin a mitges.

instints ha dit...

No et rendeixis Nits, perquè valdrà la pena recuperar aquesta amistat. El què dius és preciós i alhora trist, perquè tu t'has quedat amb una espineta per no parlar-li i ella segur que no s'ha quedat igual. Hi ha coses que perduren en el temps i encara que el temps passi i les distàncies marquin, segueixen estant allà, i més si les dues teniu ganes de retrobar-vos.
Ves al seu poble, o escriu-li una carta, o no ho sé, però l'espineta clavada fa mal. I si no et respon, doncs almenys ho hauràs intentat perquè per tu haurà valgut la pena.
Però jo crec que sí que tindràs una bona resposta!!!

Petonets maca!!!

Eli ha dit...

diuen: Nunca es tarde si la dicha es buena...
no???

I per que no? Provoca, provoca i a veure que passa!!!
:-)

Nits ha dit...

INSTINTS I ELI: Eiiii que sou unes noies molt canyeres i lluitadores vosaltres! Així m'agrada! Ho intentaré. Es que és una nena que vaig treballar i que tenia paralisis cerebral. No pot parlar i no sap llegir i em va fer por que no em coneguès. Quines coses no? doncs mireu, jo la adulta i no vaig saber què dir-li. Soc un cas com un cabàs!