16/9/08

Sense objectius

Aquest ha estat un bon estiu, en general. Un estiu ple de moments. Moments que feia temps que no vivia i necessitava tornar a sentir.

No he fet res d’especial, no he fet un gran viatge com m’agradaria, ni res d’això, simplement he fet cosetes i m’han omplert.

Però clar, l’estiu passa...tot passa.

Per ser franca, només recordo un mal dia de l'estiu. Era el dia que vaig anar a l’Ikea. Necessitava comprar coses perquè volia reformar el meu escriptori. I vaig marxar amb el carrito ple, ple, ben ple. Quan estava a la caixa per pagar vaig tenir una sensació molt estranya...

Davant meu hi havia una família una mica folklòrica, la mare m’anava explicant que havien perdut l’avi amb la néta per dalt, i l’havien cridat pels altaveus. No sé perquè, però m’ho explicava. La néta estava allà ballant "desmelenada". L’avi des de lluny deia que sortia a fer un cigarro i també hi havia la iaia que estava en una cadira de rodes. Ocupaven mitja fila de la caixa i vinga xerrar. Però em feien gràcia, era un cacao divertit.


I res, van marxar, jo vaig pagar i de sobte em vaig veure allà, amb el meu carrito i vaig sentir que el mon em queia a sobre. Era un pes que em va deixar buida per dins. Em vaig asseure al meu carro, entre tots aquells trastos i vaig veure com la gent anava passant. De lluny encara sentia aquella família...

De cop, mirant la gent caminar, vaig sentir que ells tenia una direcció, que la gent seguia un camí...i jo no. Em van venir flashos d’aquell estiu, coses maques que havia viscut i vaig adornar-me que al acabar l’estiu allò es tornava a acabar i jo seguiria perduda. Amb una habitació tope-fashion,això sí, però perduda.
Tenia un nus al coll, però no volia plorar perquè quan ploro em costa molt de què els colors em marxin i se’m inflen molt els ulls. No volia que ningú ho notés.

Fins i tot aquella família tant folklòrica em va semblar fantàstica. Estaven junts i s'entenien i reien.

Vaig pensar que s'acostava un altre hivern...algunes coses ja no serien com els anteriors, però encara n'havia de canviar d'altres. Una d'elles és que segueixo sense trobar els meus objectius, no trobo el camí, el sentit, on vaig... I simplement vaig tirant.

Estic davant d’un creuament de camins i he de triar direcció i no hi ha manera. O em quedo igual o canvis... Suposo que ja estic cansada dels nervis que em porten els canvis, però si no faig res, tornaré al mateix punt on estava l’any passat i això no pot ser.
Pujo les escales, per tornar a caminar per la corda fluixa i no veig xarxa a sota, però he de seguir perquè crec que al final de la corda fluixa hi ha coses que valen la pena.

Hauria de deixar de ser tant tossuda i demanar ajuda, perquè sola ara no puc. Algunes persones sé que m'ajudarien, però no els hi sé explicar.

Però no sé que coi m’està passant des de que estic vinint aquí. He perdut el nord. Jo tenia molta força i ara aquesta força és la que m’està pegant.

Buuuf, perdoneu aquest escrit, avui tinc un matí molt dolent...


16 comentaris:

Xitus ha dit...

nits,

no t'has d'excusar per l'escrit.

Crec que et passa alguna cosa semblant a mi en el sentit que enscosta demanar ajuda, pel motiu que sigui.

Has descrit molt bé la sensació que vas tenir a l'ikea, encara que fos desagradable, però et permet veure que el que vols és trencar aquesta inecisió i trobar un nord; deixar d'anar a la deriva o almenys tenir-ne aquesta sensació.

És una cosa que hauràs de fer tu, anar desfent els fils que s'han embolicat i han fet un nus fort. Agafar els corrents d'aire que porten cap a espirals positives ;)

No pensar que s'acaba el món quan hi ha moments baixos, encara que la sensació pugui ser aquesta. Deixar-los passar com qui aguanta un "retorcijón" amb fermesa, i un cop passat, recuperar la calma i centrar-nos.

Crec que ja saps que podem parlar-ne durant hores...Així que usa-ho.

Un petó i ànims per avui!

Aleix.

PS- quan jo tenia 17 anys, m'agradava anar a l'IKEA perquè imaginava quan jo tingués el meu propi pis. Ara quan hi acompanyo a ma mare la sensació és una mica de decepció per no haver portat a terme tots aquells projectes; però també podria ser en un futur de nova construcció d'una vida, qui sap...

Nits ha dit...

Gràcies Xitus per ser-hi, avui tinc un matí molt dolent

Pere Vilanova ha dit...

Nits, ànims!

Al disc hi ha una cançó que crec que descriu el que comentes, és la numero 6 que es diu Aturat i diu que Tu pots si vols. Suposo que la devia escriure en un moment semblant de la meva vida, osigui que l'única direcció possible és el camí cap a endavant, perquè si vols pots i tu pots si vols ;)

Una molt forta abraçada i moltes gràcies per al comentari que vas fer a l'escrit anterior. ;)

Espero poder-te animar!

Un dia baixes a Barcelona o puju jo i fem un cafè i parlem amb més calma ;)

Ànims!

ddriver ha dit...

proveu anant a Vinçon,no voldras plorar o potser si per els preus

Núr ha dit...

Nits, preciosa,

crec que de tant en tant tots ens sentim una mica perduts, prò la gràcia és fer el que diu en Xitus: deixar que aquests moments passin. Crec que els mals moments hi han de ser, prò el que no podem fer és fer-los pitjors amb pensaments negatius. Sé que és molt difícil, prò a poc a poc.

Si no saps quin camí seguir, prò tampoc no vols estar perduda, perquè no en comences a caminar un? Potser a mesura que camines t'adones que és el bo o bé és el dolent, prò ja tindràs una pista de què no vols. La vida ja és una mica això, no? Anar provant i anar fent. Si no camines no vius i la por no fa cap bé a ningú (i t'ho diu una poruga!!).

Pel que fa a això que dius que no sabries explicar tots els teus problemes... en aquest bloc ens ho escrius de conya, potser el que et falta és pràctica per fer-ho oralment. Prova-ho! Potser al principi no te'n surts, prò aprendràs a fer-ho. A més, els teus amics t'hi ajudaran si els parles!

I el baixón de l'Ikea... Jo d'aquests n'he tingut... I molts... I són tan lletjos que no els desitjo a ningú. Has tingut un dia lleig i molts dies fantàstics d'estiu. 1 de 90... No trobes que està prou bé?

A poc a poc... manman lai... ;)

Finestreta ha dit...

però jo crec que de vegades nits, quan no ens surt triar el camí, quan noho veiem clar, doncs potser no cal, no? De vegades els camins també vénen sols... Cal que t'atossiguis i pressionis per això?

D'altra banda, entenc el sentiment al veure la família... I la sensació que ells van a algun lloc i tu no... però de fet, tu també hi vas a algun lloc, tan com ells, només és que no ho veus...

Una abraçada molts gran!

Eli ha dit...

Aixxx....
Jo només t'envio una abraçada molt gran i animadora!!!!!
Vinga!!!!!! No et desanimis!!!!!
Petonets

nimue ha dit...

doncs espere que avui tindràs un matí una mica millor! a vegades està bé demanar ajuda, i deixar de ser tossuda com dius... ;)
b77s!

instints ha dit...

Vols un consell? No et preocupis pel futur, perquè el què hagi de venir vindrà.
Un mal dia el tenim tots, i encara que a tu et sembli que l'habitació tope fashion sigui buida, has de pensar que només es queda en això, en un mal dia.
Viu el dia a dia, aprèn, i treu suc de tot allò que puguis. No caiguis en l'apatia de la tristesa, doncs ja ho saps, costa molt aixecar-se i no costa gens caure. Sigues positiva i mira endavant!!!

Molts ànims!!!

Nauzzet ha dit...

Ui ui ui...feia molts dies que no entrava i m'he trobat aquest post, ara m'has deixat preocupada. Hi ha persones que els costa molt demanar auda, jo sóc d'aquestes. Ens pensem que soles podem amb tot, que només es tracta de mals dies o mals moments, però després d'un mal dia ve una mala setmana, després un mal mes i així successivament. Crec que hi ha moments que és necessari demanar ajuda. Nosaltres des d'aqui et donem la mà per ajudar-te a surar i a no enfonsar-te. Ànims maca!

Josep Lluís ha dit...

La vida, Nits, és un gran viatge. Abans de fer-lo has de triar el seu destí i el millor és que n’hi ha molts i no un sol. Crec que et trobes en aquest punt, gaudeix el millor i deixa de banda el que no t’interessa.

I no et desesperis, és com anar a Ikea. Hi ha molts articles als prestatges i de vegades costa triar el que vols endur-te a casa.

Un petó.

nerona ha dit...

Jo com sempre arribo una mica tard...

A mi també em passa això que em sento ben perduda quan no tinc uns objectius... i crec que és ben normal.

Mica en mica aniràs trobant un camí, coses que t'agrades, a les que aferrar-te i que t'ajudaran a seguir endavant!
Segueix vivint el dia a dia. No cal que cada dia et plantegis els teus objectius... només de tant en tant!!

I trobo que no està malament 1 dia en tot l'estiu en què has estat més moixa!!!

Un petonàs!

Carles TV ha dit...

Jo també he hagut de redecorar la meva vida alguna vegada i........sempre acaba sortint el sol! Àniims i sort!

DooMMasteR ha dit...

Ànims bonica! El camí te'l trobaràs als morros aviat, ja veuràs!

Noctas ha dit...

Ahh nits amb aquest escrit demostres la teva inteligència i la teva sensibilitat. S'ha de ser un autèntic bocamoll per considerar que el camí és sempre recte i sense enrebancs..saludus

Nits ha dit...

Moltes gràcies a tots, us aniré contestant als blocs, però mil gràcies per ser-hi, m'ajuda molt a pensar i a veure les coses des d'un altra punt de vista. Thank you!!!!

Perdoneu que escrigui poc i passi poc pels vostres blocs és que tinc que cuidar-me d'un gos (bup-bup!!!) i em porta una feinada del mil.
Us visito ben ben aviat.
Petons!!!!!!