15/10/08

Culpa.




What i've done (què vaig fer????) Linkin Park


Toc-toc! De vegades el meu passat torna a picar fort a la porta. Sol arribar sense avisar i ve per una paraula que algú em diu, per una imatge, al veure una persona,...
I em recorda els cops que m’he anat equivocant. El meu passat és "punyetero". Selectiu. I sol recordar extrems. El més bo. El més dolent, sobretot recorda això, lo dolent. I m’ho fa pagar amb la culpa.
Durant la meva vida he intentat fer les coses bé, de vegades sent molt exigent amb mi. Tenia uns models clars, uns pilars en els que creia des de ben petita i que aguantaven qui era jo. Eren pocs, però eren molt importants per mi perquè em donaven sentit a cada una de les passes que feia.
La vida és més senzilla si aquests estan allà aguantant, ferms...

Però mica en mica van apareixent esquerdes i tot comença a trontollar. Primer cau un, i comences a dubtar. T’adones que algunes coses que creies ja no tenen el valor que tenien, no són tant importants, són una mentida... I aleshores en cau un altra fins que algun d’ells els acabes tirant perquè ja no trobes ni que tinguin sentit.
Llavors la vida canvia el seu rumb. Ha mort la innocència, res és el què semblava.
I se’t gira feina. Estas ben desorientat i ben espantat però has de tirar la teva vida endavant i crear unes noves columnes. Aquestes fetes per tu, amb les coses que realment creus i que et donen el què esperes...
I en aquesta mena de camí on he buscat aquests pilars i on m’he buscat a mi, m’he equivocat molts cops. No m’han sortit les coses a la primera, ni a la segona i de vegades m’he vist fent el què dei: - joooo això mai no ho faré!!!!!. Volent anar endavant, volent fer-ho bé, m’he vist caure avall. I en algunes ocasions he sentit que feia mal i això m’acabava d’enfonsar doncs encara més avall, perquè jo no volia fer res a ningú.
I apareix la culpa. Crec que és dels pensaments on m’és m’he encallat i més mal m’han fet. Sí, sí, rotundament aquest crec que és l’infern. I es paga en vida. Un infern que crema dins nostre.

Cel i infern tant un com l'altra viuen sota la pell.

El pas del temps m'ha portat a sentir-me millor amb aquest errors i a no ser tant dura amb mi, o potser a sentir que ja havia patit massa per ells. Ja prou!!! qui sap,si la culpa és una condemna amb data límit i que quan sents que has pagat tornes a trobar la calma.

Aquest escrit em ve per algun comentari vostre en l'anterior post referent al tema cel versus infern i m'hi ha fet pensar....

15 comentaris:

bobbin ha dit...

Com últimament no postejo gaire, m'alegro de tenir la honrilla de firmar-te ara, ser el primer o dels primers :P

Mentre llegia, em venia al cap una frase, típica d'ànim, però què certa!
"Avui és el primer dia de la resta de la teva vida"
Sempre cal tornar a aixecar-te i intentar-ho un cop més, "estimar" una mica les teves equivocacions i no fer-les culpa, en primer lloc perquè ningú l'encerta a la vida sinó està disposat a arriscar-se a fallar, i en segón lloc perquè cada cop que t'equivoques, si n'estàs disposat, aprens una mica dels errors si els valores com a part de la vida.

T'animo, Nits, a que segueixis fent la vida el millor que sàpiguis perquè és la única manera de no penedir-se mai.

instints ha dit...

si no t'equivoquessis, no aprendries. Si no tinguessis sentiment de culpa alguna vegada encara que no la tinguis, no series tant humana.
A vegades, posem carcasses al davant per mostrar que res ens afecta o que ja està superat tot allò del passat. Pot estar superat, però hi segueixen havent coses que ens fan sentir culpables, perquè també ens hem equivocat. Però jo prefereixo seguir equivocant-me i no fer-ho tot bé, encara que ho hagi viscut. Has de valorar això, els errors i els aprenentatges, i mirar d'encarar-los amb més positivisme, i si t'equivoques, doncs mira, no passa res tampoc, ets humana no?
Molts ànims!!!

DooMMasteR ha dit...

Ànims! La culpa no pot ser sempre teva.

Índia ha dit...

Ostres, la culpa...un sentiment devastador! A mi també m'ha fet patir molt, però amb el temps n'he tret algunes conclusions, com per exemple que no he de ser tant dura amb mi mateixa i que quan he fet alguna cosa hi ha hagut algun motiu, per petit o nimi que fos. Equivocar-se també dóna sentit a les coses, perquè et fa aprendre molt! I d'altra banda, no conec ningú que no s'hagi equivocat algun cop...Però sí, estic d'acord amb tu que és un sentiment que t'ho pot fer passar molt, però que molt malament...

Noctas ha dit...

Mafalda diu "He decidido afrontar la realidad, así que a penas se ponga linda me avisan" ..si un dia esteu tristos o penseu que l'heu cagada o que no trobeu el vostre lloc,o si esteu preocupats, que se jo, si un dia esteu una mica depres llegiu a Mafalda. Un remei infalible..saludus

ddriver ha dit...

que guapu seria viure sense sentiment de culpa no?sempre l'em de tindre per alguna cosa no?

Nauzzet ha dit...

Jo crec que de tot se'n apren, la vida no és res més que el saber anar trampejant moments bons amb altres que no ho són tant. I de sentiments negatius, com podria ser ressentiment, culpa, odi, també se'n treuen coses bones, almenys sota el meu punt de vista. Tot plegat t'ajuda a ser més fort.

Josep Lluís ha dit...

Qui diu que tens la culpa, qui posa de manifest els teus errors?. Un mateix no pot ser jutge i part de la seva pròpia vida perquè, no és objectiu, aleshores...
Millor cerca la part positiva de la vida, l'altre camí no condueix a la felicitat.
Petonet.

Núr ha dit...

Pots penedir-te d'un error comès, que et sàpiga greu, sentir culpa, prò no pots arrossegar-ho sempre. Les persones fotem la pota, sí; prò és que ho fa tothom! I et ben asseguro que n'hi ha molts que ni se n'adonen i, si ho fan, no ho reconeixeran com a error i carregaran la culpa a un altre.

Sentir-se culpable és terrible. Prò de vegades les coses passen perquè han de passar. Jo en dic justícia còsmica, tot i que en sé d'un que em dirà que aquestes coses no existeixen. I si passen perquè han de passar, no crec que ningú realment en tingui la culpa.

aix... no ho sé! Que m'he embolicat massa!

El que volia dir és que la idea dels pilars que cauen mentre creixem m'ha semblat genial! Quan has dit tot allò que quan cauen, llavors som nosaltres que els hem de continuar construint, m'has tret les paraules de la boca. És ben bé així!

Bunika, me'n vaig a dormir... El post donava molt de sí, prò estic esgotadíssima!

Molts petons i espero que estiguis més animadeta. Si et cal res, ja saps on trobar-me! xxx@xxx.xxx

Xitus ha dit...

Felicitats nits, crec que has relatat amb una gran precisió molts processos que tots hem sentit alguna vegada, alguns amb més intensitat que altres, tot sigui dit. quan he llegit això de la pèrdua del model basat en la innocència, i la pèrdua de sentit dels pilars que queden, ho he trobat genialment explicat. Aquesta redistribució, reorganització, porta sovint molts dubtes perquè molts referents estan perduts: hem de triar amb quins ens quedem, i quins creem de nou, just quan pensàvem que tot ja estava creat. Doncs no. Sembla ser que a la vida a vegades hem de crear de nou, i sembla que sigui del no -res, però coses del passat portem dins que també ens podran ser útils. Si algú se sent culpable, que pensi per què, i si té motius per sentir-'shi. Llavors, intentarparlar o aclarir amb la persona amb qui s'hi sent, i si no pot ser, intentar conviure amb la culpa, rebaixant-la pensant que sóm humans i cometem errors, i estovant aaquestsentiment tant feixuc, sempre i quan no sigui una excusa per a no afrontar disculpes que s'han de demanar per principis o per respecte. I un cop acceptat l'error, saber d'on flaquegem per anar en compte i no errar en un futur.

yrun ha dit...

Ostres que fort! no t'ho creuras però he llegit el teu post en el moment adequat per donar-me un "pessic" i despertar!

Jo estic buscant pilars, o els acabo de tirar tots, no ho sé ben bé...

Nits és un nom ben bonic :)

rits ha dit...

Ostres!
El podria signar jo també?
M'hi he sentit molt reflectida!
La culpa, buf.... sovint és la que no ens deixa tirar endavant.
Però s'ha de tornar a provar. I si estàs millor amb tu mateixa, vol dir que la comences a vèncer.

Molts ànims i endavant!

Finestreta ha dit...

Doncs noia... Jo encara dec ser innocent... perquè encara tinc els meus pilars molt ferms, perquè com tu dius, si cauen tot perd sentit... I encara hi crec, molt, i lluito per ells... I espero poder seguir fent-ho durant molt temps...

Una abraçada!

mi ha dit...

nits bonica!!
Tothom comet errors... i dels errors se n'acaba aprenent... Hi ha gent que n'aprèn abans i d'altres que hem d'ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra... però t'aseguro que a la mil-una... xutem la pedra a pekín. ;)
El temps és un factor que ens ajuda, no a oblidar, sinò a païr. Recordar els errors no és tant dolent... és potser una manera d'alertar-te per a que no et torni a passar. A més... ningú neix ensenyat... i equivocar-nos forma part del nostre "jo".
Cuida't moltíssim ok?
Un petonet mooolt i mooolt gros, i pensa que hi ha gent que viu entre el cel i l'infern.. no cal viure als extrems!! :)

Xitus ha dit...

m'ha agradat molt aquesta darrera frase mi!