Aquest és un post difícil de fer per mi, perquè em fa recordar tot el què ha passat aquest mes, però necessito treure-ho en paraules. No és agradable i no té el final esperat, però ja se sap, la vida d'aquesta blocaire és així, no és el bloc de la Heidi ni de los Niños felices del Horfanato Bonito. Ho sento!!!!!
En el moment que vaig tancar el bloc havia de prendre una decisió. Era fer una cosa que em costava perquè podia fer mal i no en volia fer. Era tirar endavant per un camí que els del meu voltant no entenien perquè sovint costa entendre que les històries no són com esperem. Però jo vaig fer el pas. I era un pas liderat pel cor i apoiat pel cap, però no vaig comptar amb el meu cos, i ell em va dir que NO.
I en el moment de prendre la decisió em vaig començar a trobar malament, i vaig petar de nervis. Feia dos anys que no tenia cap crisi d’angoixa i van tornar. Llavors es va acabar tot. Ja no importava el què volia el cap, ni el cor, ni res de res, sols importava que no tornessis a repetir-se. Ja sabeu els qui les heu patit que no és fàcil i que el cos respon com si et morissis.
Tots els meus plans i decisions van anar a prendre pel sac i ja sols podia pensar que passés una hora més sense cap crisis d’aquestes. Perquè les crisis són xungues, però el que em passa després és pitjor i em vaig espantar molt. En el meu cas després de pujar a la muntanya russa de les crisis, ve la inevitable caiguda: la depre.
La vaig viure una vegada i no vull tornar a aquell infern. No vull dir depre en el sentit de Ohhh que trista que estic avui, en plan melancolia. No! Estic parlant de posar-me malalta i deixar de fer qualsevol cosa durant mesos, els que ella decideixi. I jo sense tenir res a dir, sols veure passar els dies i les hores amb compta gotes des del sofà totalment descol.locada i veient com el meu cos cau sense que jo pugui dir ni fer res.
Van tornar els meus fantasmes. Cabrons! I em van acorralar fins un call sense sortida.
O sigui que ja veieu com va anar la història....vaig anar de Guatemala a Guatepeor. Els primers dies em vaig quedar penjadíssima perquè no podia pensar en res més que en estar tranquil.la,...i tornar a ser jo, perquè era l'angoixa la que regnava.
Ara ja ha passat un mes i pico,... les crisis no s’han repetit, sembla que la sombra de la depre s’en va.
O sigui que per dir algu positiu, aquest partit sembla que el guanyaran els de casa 1-0. Esperem-ho!!! Ara, però ja estic més animada i les pors es van allunyant, tornen els somriures.
(canvi radical de tema)
Felicitar a un amic que avui fa 27 anys. Aquesta cançó tant "horripilant" va per tu, perquè necessitava acabar amb una cosa alegre i quan l'he vist m'ha fet molta gràcia. Pel meu amic H.B.!!!!!!! Espero que a tu també et faci riure :P Eiii que la canten els simpàtics pitufos maquineros, je,je.
Camí de 
