4/11/08

Bye Bye Mail

Fa dies que em costa escriure aquí. Estic espessilla...bueno, però avui no podia deixar de fer-ho. Perquè avui m'he de despedir d'un amic que he conegut gràcies a aquest bloc i aiiii que ens marxa mooolt lluny. Avui no serà un dels meus escrits típics, perquè estic tova tova i em puc fer un fart de plorar i com que escric des de un ciber avui, entre jo plorant i aquesta parella de sud-americans que enyoren a la seva família, això seria un mar de llàgrimes. Doncs res, farem tipus mail...sense ni una tristesa....



Jelou!!!!!!!!!!!!!

L'últim diaaaaaaaaaa, ja és l'últim dia i a volarrrrr!!!!! Ostres crec que estic igual de nerviosa que vosaltres. Sento com si l'hagués de fer jo aquest viatge. Buuuf n'he sentit a parlar tant i de fa tant mesos, voleu dir que no he de venir jo tambe :( snifff, snifff
Com diuen els grans filòsofs de Europe: "It's the final countdown" doncs res, unes horetes i es farà realitat el teu somni. aaaaaaaahhhhhhhhhh que guay!!!!!

Un gran viatge per un gran esforç d'una gran persona ... (ui no per aquí no segueixo que avui estic tova tova)

Els que ens quedem a la millor terra del mon, que és aquesta, no se't oblidi ehhh? , la cuidarem fins que torneu d'aquí un mes.

Jolin, ara que hi penso trobo que marxeu massa lluny... no eres tu que aconsellava com a gran viatge Marina d'Or Ciudad de Vacaciones. Pensa que és molt més guay que New York, té uns xiringuitos molt guapos al costat del mar on segur que hi ha un senyor d'avançada edat tocant un acordeó (s'escriu així això???) nyigo-nyigo (so de l'acordeó, no del violí) i li pots demanar les cançons que vulguis, allà a NYC no. Ahhh tu t'ho perds.... Però sempre et quedarà Marina d'Or, jeje.

Els d'aquí intentarem fer bondat, i no fer cap disbarat, ni fer cap viatge en cap país tropical on es necessitin vacunes i on no les tinguem posades; ni entrar en zones on diuen que són de guerra,... (ai, sort que hi ha amics per evitar mals majors, :P) Descansa i agafa energia perquè aquest any s'ha de reconèixer que has hagut de sentir cada parida (mea culpa) agafa aire.

Ostres, et trobarem a faltar. Aquestes maletes torna-les plenes de històries i records del què aquest país t'ha de donar.
Doncs res, be happy all the day and all the night long. Records a Obama i sobretot, sobretot no oblidis la missió especial que tens al Pier 17 i crida-li a la ciutat que hi tornaré. M'agradaria molt que el dia que hi anessis tiressis una foto aquest lloc i si pots la pengessis. Em faria molta il.lu. per mi va ser un lloc molt especial. No demano res més, please!!!!!!!!! i mira que tinc moltes idees, jiji.

Va, vinga..... I cuida de l'Isidro.... i recorda-li els consells bàsics d'un aventurer intrèpid, són molt importants, me'ls donava la meva mare sempre que anava d'excursió amb el cole,...i sempre vaig tornar sana i estalvia :P allà van: 1) No et fiquis amb lios 2) No et separis del grup 3) Nena no et mengis els entrepans dels altres nens 4)No pugis al cotxe amb homes que et donin caramels.
Bé, no sé si cap dels consells et servirà, però jo ja t'ho he dit, són el ABC del bon viatger
.

Ara em podria allargar fins l'infinit... però res que us desitjo el millor. Ja ho sabeu.

Una abraçada per tu i una per l'Isidro,.... i ensenya-li a Amèrica què és un triunfador, que fa temps que no en té ni idea.

A friend,

Us seguirem les vostres peripècies aquí: http://viatgesensefutbol.blogspot.com/

15/10/08

Culpa.




What i've done (què vaig fer????) Linkin Park


Toc-toc! De vegades el meu passat torna a picar fort a la porta. Sol arribar sense avisar i ve per una paraula que algú em diu, per una imatge, al veure una persona,...
I em recorda els cops que m’he anat equivocant. El meu passat és "punyetero". Selectiu. I sol recordar extrems. El més bo. El més dolent, sobretot recorda això, lo dolent. I m’ho fa pagar amb la culpa.
Durant la meva vida he intentat fer les coses bé, de vegades sent molt exigent amb mi. Tenia uns models clars, uns pilars en els que creia des de ben petita i que aguantaven qui era jo. Eren pocs, però eren molt importants per mi perquè em donaven sentit a cada una de les passes que feia.
La vida és més senzilla si aquests estan allà aguantant, ferms...

Però mica en mica van apareixent esquerdes i tot comença a trontollar. Primer cau un, i comences a dubtar. T’adones que algunes coses que creies ja no tenen el valor que tenien, no són tant importants, són una mentida... I aleshores en cau un altra fins que algun d’ells els acabes tirant perquè ja no trobes ni que tinguin sentit.
Llavors la vida canvia el seu rumb. Ha mort la innocència, res és el què semblava.
I se’t gira feina. Estas ben desorientat i ben espantat però has de tirar la teva vida endavant i crear unes noves columnes. Aquestes fetes per tu, amb les coses que realment creus i que et donen el què esperes...
I en aquesta mena de camí on he buscat aquests pilars i on m’he buscat a mi, m’he equivocat molts cops. No m’han sortit les coses a la primera, ni a la segona i de vegades m’he vist fent el què dei: - joooo això mai no ho faré!!!!!. Volent anar endavant, volent fer-ho bé, m’he vist caure avall. I en algunes ocasions he sentit que feia mal i això m’acabava d’enfonsar doncs encara més avall, perquè jo no volia fer res a ningú.
I apareix la culpa. Crec que és dels pensaments on m’és m’he encallat i més mal m’han fet. Sí, sí, rotundament aquest crec que és l’infern. I es paga en vida. Un infern que crema dins nostre.

Cel i infern tant un com l'altra viuen sota la pell.

El pas del temps m'ha portat a sentir-me millor amb aquest errors i a no ser tant dura amb mi, o potser a sentir que ja havia patit massa per ells. Ja prou!!! qui sap,si la culpa és una condemna amb data límit i que quan sents que has pagat tornes a trobar la calma.

Aquest escrit em ve per algun comentari vostre en l'anterior post referent al tema cel versus infern i m'hi ha fet pensar....

11/10/08

DANCELIFE



Fa uns dies que hi ha una cançó que em persegueix. La sento al fil musical de la feina, al cotxe, si entro en una botiga... noto que oi cops la sento. És Billie Jean de Michael Jackson.

Al sentir-la tants cops m'ha fet pensar en els meus millors amics. A ells els agrada molt, tot i que no són amics entre si, tenen en comú que els agrada ballar. Penso que el dia que baixi a l’infern i hi hagi una bona festa muntada i em pregunti si ells ja han arribat, doncs serà fàcils trobar-los. Demanaré al DJ del sub-mon que me la posi, i segur que no es poden resistir a pujar a dalt d'un altaveu a fer el show. Quins homes, són la pera!

No sé, potser a l’infern es podrà ballar tot el dia? Amb aquella caloreta,...qualsevol se’n va al cel amb tota aquella gent tant sosa...



Parlant de ball, ahir no vaig poder anar a una de les meves classes de gimnàstica que ara m’he apuntat per tornar-me a posar en forma. Teniem el pavelló ocupat pels ballarins del Campinat d’Espanya de Balls de Saló. Una de les proves de puntuació les fan aquí.
Jo també vaig començar a fer balls de saló i havia iniciat els entrenaments per competició. Alguns dels que van començar amb nosaltres participaran en les proves i els aniré a veure. M'agrada, especialment els balls llatins, la força que desprenen i aquells vestits tant així.


Des de molt petita tot aquest mon m’encantava. Em posava la faldilla blava que la meva mare tenia l’oblidació de tenir neta cada dia sinó....buuuuf i agafava unes sabates de talons vermelles. I els vespres tenien espectacle garantitzat. Quina paciència que tenien, jiji

Aiii ara veig que ser pare ha de ser molt dur. Però bé. Jo amb el temps m'he anat deixant el ball. Però em segueix agradant veure'l i quan puc practicar-lo però ja a un nivell cutrecillo. Ara fa un temps que alguns vespres em dedico a mirar uns vídeos que em tenen ben enganxada. Són d'un Programa que ha tingut molt èxit a EUA. També és un Reallity com Fama a bailar, però molt diferent. Aquest és un programa de l'MTV titulat DANCELIFE, i està creat i produït per la Jennifer Lopez.

Va de la vida de 6 ballarins que ja són professionals abans d'entrar i les peripècies que els van passant per fer-se un lloc en el mon del ball.


Video 1 Alguns d’aquests ballarins ratllen la perfecció i de veritat, us recomano de veure-ho, especialment el primer vídeo. Ell es diu BLAKE MC GRATH i a hores d’ara és ja és una estrella. No us podeu perdre els mortals que fa!!!!! No sé si heu fet mai un mortal, peró costen molt i ell els fa amb una bellesa fora del normal. Els girs són perfectes.... Crec que hi ha comptades persones al mon que puguin fer el què ell fa en aquest vídeo. Es per quedar amb la boca oberta!!!!




Vídeo2 KENNY WORMALD
Dedicat a en Joan, el meu millor amic. Per si mai descobreixes el bloc que algun cop t'he parlat, aquest vídeo em fa pensar en quan et vaig conèixer i estaves ballant. Bé, tu ets més xulo, això sense dubte, ja ho saps. :D



7/10/08

Fugir...

No heu tingut mai ganes d’agafar els trastets i marxar, marxar tant lluny que tot el què ara et fa mal quedés enrera. Borrar amb tot, començar de zero, reinventar-te, ser algú diferent, el qui sents dins teu que ets però que fora de la teva pell no pots ser.



La setmana passada vaig tenir un d'aquests dies on t'entren ganes de fer tot aixó...on em plantejava perquè carai segueixo aquí, perquè em vaig donant cops de cap contra la mateixa pedra.... Ostres, m'hauria agradat tant poder fugir!!!! Mentre tornava amb el cotxe de la feina m'ho imaginava i dins d'aquest mon irreal que m'estava creant la sensació de llibertat era genial!!!


Discover Various Artists!



M’imaginava entrant corrents a casa, tirant les maletes al llit i omplint-les d’una revolada amb tota, tota la roba de l’armari, sabates, abrics, tot.... penjadors inclosos. Pujant al lavabo i traient els meus maquillatges, pintallavis, perfums... i ficant-los també dins, entre la roba de la maleta.
El pot on guardo les meves arrecades i anells, també, cap a dins!!!!!!

I tot ben apretat, ben apretat, perquè tot això se’n ve en mi.

Deixaria el telèfon, el rellotge (que sempre em trec quan arribo a casa) i agafaria una cosa... una foto. És la foto que sempre em miro quan les coses no van bé. Estic en un pub a Escòcia amb uns amics i quan me la miro i recordo el feliç que vaig ser en aquell moment, penso que no pot ser no hi puguin haver moments així a la vida. M'agrada i sempre em dóna força per seguir buscant moments iguals.

Doncs sí, agafaria totes les mandangues aquestes, tiraria les maletes al cotxe, engegaria la música (volummmmmmm up!) i, per exemple a ritme de ACDC marxaria per l’autopista, a velocitat il.legal, :P fins a l'aeroport i agafaria un avió que em dugués en un lloc nou. Borrant el passat, borrant el que no vull a la meva vida i dibuixant una nova persona que ja hi és, però viu a l'ombra, com en latència.


Aiii, hi ha dies que penso que no sortiré d’aquest nus que m’he envolicat i que la solució seria tallar amb tot.
Ja sé que mai un no comença de zero, ja sé que les coses s’han d’arreglar i que marxar no és la solució, ... però hi ha dies quan em sembla que res avança i que tot s’envolica i us asseguro que m’encantaria fer això. Fer un Run away!!!!!!!! Hi penseu mai vosaltres?





Comentari apart: ostres m'ho he passat bomba recordant AC/DC buuuuf. Recomano aquests vídeos. Als meus veïns sembla que els han agradat perquè tot i el volum no s'han queixat i sonen més canyeros que la versió que us he posat que sona light. Perquè suposo que sabeu qui són AC/DC???? Thunderstruck és brutal!!!!


Thunderstruck


highway to hell

3/10/08

La constància del canvi

Canvis i més canvis. Els odio però els necessito per seguir.


De vegades m’estiro al sofà. Quieta, ben quieta. Esperant que res es mogui. Buscant parar per uns moments el món que va tant ràpid i que jo no atrapo ni em sembla poder-ne seguir el seu ritme.
No vull llegir. Ni vull mirar la tele. Ni escoltar música. Tot s’ha de quedar parat. Tanco els ulls. Però al obrir-los veig el pati des de la finestra... la tramuntana que ens embogeix mou les fulles de l’heura . Els núvols segueixen navegant pel cel. Res ha parat. Tot segueix canviant.


Fa temps que em vaig encallar, malgrat els canvis que tenia. Jo no volia avançar. Només volia trobar calma dins meu.

El dia m’encegava, com si fos un vampir i desitjava que arribés la nit i tancar-me a casa. Sola= jo i la solitud, una estranya amiga,però que ja d'ella no tenia por, o no tanta por com la que sovint tinc fora d’aquella habitació, on les coses passaven i passaven i jo no les podia les controlar.


La nit, tant dolça ella, que m’abrigava amb aquella manta negra suau. I jo l'adorava i l'allargava. No volia que les meves nits s'acabessin, volia que aquella foscor tranquil.la durés més i no arribés un altra matí. No volia anar a dormir.
Però les broques del rellotge em castigaven al dir-me l'hora i recordant-me que el demà sense dormir seria pitjor. M'obligava a estirar-me.



Viuria de nits, en petits racons on em sembla estar-hi protegida. Evitants els canvis d'una vida que m'espera cada dia al obrir els ulls.

30/9/08

Post per donar-vos les GRÀCIES!!!!!!!!

Aquest post va per vosaltres i són paraules que us juro que em surten de dins per agrair-vos vàries coses...

M’explico... Fa uns dies un de vosaltres em va deixar un comentari on deia que m’havien nominat a uns Premis de la Catosfera (em sembla que ho dic bé, si no sorry) Al llegir-lo no vaig entendre res i vaig visitar-ne la pàgina. Hi havia una sèrie de llistats on es votaven diferents categories. I llavors vaig flipar. En una d’aquestes, anomenada “Bloc Revelació” hi estava nominada (no per “abandonar l’acadèmia” tipus Gran Hermano, sinó nominada a un premi)
Buuuf, em vaig emocionar molt, perquè a mi últimament les coses no m’anaven gaire bé i veure que hi havia persones a les que importava i es recordaven de mi doncs em va fer feliç.

I avui us ho volia agrair. A les persones que em van votar: Gràaaaacies!!!!! I a totes les persones que visiteu el meu bloc: Gràaaaaaaaaaacies! Per mi qualsevol dels vostres comentaris i saber que esteu a l’altra costat de la pantalla és molt i m’ha ajudat molt més del què us imagineu. Especialment alguns que porteu quasi des del principi, jo si us dec un Premi a la Paciència.



Fa un any i pico, una nit de dissabte, vaig descobrir el món dels blocs a través d’un de vosaltres. Trobar aquell bloc em va ajudar moltíssim, però en aquell moment no ho sabia. Des d’aquell dia fins ara, la majoria de coses que m’ha portat tenir una pàgina on hi escric el què penso, el què sento, o tontades,... han estat bones. També hi ha hagut moments molt dolents, com per exemple quan vaig tancar l’anterior bloc perquè em trobava fatal, però fatal de collons.


Ara mirant endarrera, veig molts canvis. Canvis sobretot interns. Algun dia m’he sorprès a mi mateixa amb aquests canvis i m’he preguntat què els ha produït. I només ha pogut ser una cosa: el fet d'escriure en aquest meu petit espai d'una xarxa infinita i que vosaltres estigueu a l'altra costat. No he canviat de medicament. Ni de metge. Ni de poble. Ni de res. El canvi és haver trobar aquella nit aquell bloc i haver aprés que jo també podia escriure i treure el què tant mal em feia.


Fins llavors no aconseguia veure sortida. No entenc perquè el meu cap em jugava aquesta mala passada. El meu mon es va tancar en 4 parets, les físiques i les que va fer el meu cap. Necessitava sols saber que hi havia algú. Als amics no podia explicar res d’això. No sé, potser és culpa meva, però no m’hi sentia còmode. No sabia com explicar que m’enfonsava.
Reconec que algun dia havia provat d’explicar-ho però encara em sentia molt pitjor...perquè rebia consells que no em veia amb cor de complir o, m’adonava que, en no sé quin punt de la conversa, la que els acabava escoltant era jo. Sento dir-ho així, però així ho sentia.


Escriure avui aques post m’ha fet plorar un munt de cops, pensant en com carai vaig arribar a aquella situació. Com tot caminant per la vida, un va escollint camins que creu que seran els millors i un dia s’adona que el seu camí ha anat a parar a la punta del precipici,.... Bé, però, això ja és el passat i, tot i que avui no tot és de color de rosa, sí que estic molt contenta del què he canviat i el què aprés aquí.


He escollit el dia 1 d'octubre per penjar aquest post, perquè ahir s’acabava el termini per les votacions i no volia fer cap mena de campanya perquè em votéssiu. Jo ja tinc tot el què necessito que és la vostra companyia i això és el què vull seguir tenint. El premi crec, les coses com siguin tu, que se’l mereixen més les companyes que estan en la mateixa llista que jo: la NÚR, la RITA o la PETITA CRIATURA (la qual encara no conec) . Em sento que ja he guanyat estant en aquella llista al seu costat.

I res més, simplement volia fer públic el meu agraïment. Mil gràcies a tothom, de tot cor!



NOTA IMPORTANT: Ep! no he guanyat el premi, com que estic tant happy potser ho sembla i ho volia aclarir és que algú de vosaltres m'ha felicitat pel premi i jo estic nominada.


Aquesta cançó és una de les que sempre tararejo, m’agrada... i avui és un bon dia per posar-la i dedicar-vos-la.... THANK YOU de Dido!!!!




28/9/08

Sense paraules

Sense paraules, la cançó ja les diu totes...