19/5/08

Records d'un vell amor

Avui va de records d'amor....



...sonava aquesta cançó dins del seu cotxe. Els peus nuus sobre la guantera.

Des d’aquell petit turó podíem veure l’estació de trens que quedava com llunyana i fosca, sols il.luminada per la llum tènue de dues faroles. En aquella hora de la nit ja no hi havia ningú. El mon havia callat i només se sentien Dire Straits i la nostra respiració.


Entre els sons de la guitarra de Knopfler, ell es movia trencant la distància que ens separava i s’apropava a mi. Clavava els seus ulls negres als meus, despullant-me amb la mirada. Llavors en la seva cara apareixia aquell mig somriure de dolent que m’avisava que començava el joc.

S’acostava al meu coll per omplir-lo dels seus petons dolços, dolcíssims, increïbles. Parava i s’estava un moment quiet, reclinat sobre meu, agafant-me un dels rissos del meu cabell i l’olorava . Buff com m’agradava aquell moment. Podia morir simplement sentint i sentint l’olor i la força que desprenia el seu cos...


El mirava però el notava massa lluny i el necessitava desesperadament, més i més a prop meu, perquè aquella petita distància se’m feia abismal. Li agafava la cadena platejada que li voltava el coll i l’estirava fluix però amb prou força com perquè s’anés apropant a mi. Cada segons era menys i menys l'espai que separava els nostres llavis,....però just abans que es toquessis...el parava. Volia estar uns segons sentint com el desig ens cremava. No aguantavem i ens començavem a mossegar l’ànima a petons i esgarrepar-la a carícies,... Jo ja no controlava, estava dominada pel ritme que marcava ell
..... i ens desitjariem fins que la nit acabés i fos l'albada la que posés punt final a aquella pàgina de la nostra història d'amor.


...Passava el primer tren del matí. I mig adormida em sobresaltava. Havia de marxar i ell m’havia de pujar al poble. Odiava aquella part, quan el dia me’l arrencava de mi.

Jo feia com si res m'importés i no li deia masses paraules al despedir-me, però quan em deixava a la porta de casa i marxava s’enduïa tot el què tenia dins meu i em deixava un buit tant dens, tant insuportable que em semblava que em quedava allà de peu només amb la roba i la pell. Els records d’aquella nit, i les anteriors serien els pedaços que cobririen el buit fins que el destí ens tornés a fer estar junts.... Llarga espera.

aiiii l'amour...