29/5/08

Let's dance...una passió


Dilluns feien la final de Fama (un reality sobre el ball) i durant una estona me’ls mirava, ostres no podia.... Quan els veia allà, m’imaginava el què sentien i bufff costa veure que hi ha gent que fa el què a tu t’hauria agradat.... avui us explico la història de la meva gran passió (ai us explico cada cosa que tela.....:P )



Ahhh que feia tard, deixava la bici mal aparcada davant del gimnàs i pujava les escales corrents,... tirava la bossa en aquella banqueta de fusta vella....i ràpid ràpid em posava les malles estripades, el mallot, les sabatilles negres, uns escalfadors, em recollia de mala manera el cabell amb una cua.... i començava.

Primer escalfaments, ...pocs perquè ja duia 2 hores de casa.
Començava a treballar els passos. Havien de ser precisos, lents, calculats, no podia haver-hi errors. Repetits, repetits, fins la sacietat, de manera obsessiva...., quan em feia mal al cos sabia que tot just començava. No sols els passos havia de controlar posició cos, cadera, cintura, espatlles, coll, moviment de braços, mans, dits, ...tot al ritme de cames i peus,....i dins del meu cap començava a sonar una sèrie numérica a ritme del 1-2-3 i 1-2-3.....


1 hora i sols un pas, que l’anava fragmentant a trocets molt petits, mini- moviments,.... i tornem-hi.... i tornem-hi. Increïble la sensació quan sortia, però amb això no n’hi havia prou havia d’estar perfecte, torne-m’hi i torne-m’hi,....



Un ratet després em movia fins el mirall gran. Ell jutjaria i era molt dur amb mi. Posava el cassette amb la cançó que acompanyava aquella cadena de passos i començava...
Al sonar la música tot canviava, perquè aquells passos ja no eren freds, deixaven de ser números, matemàtica i dolor,...i es convertien en màgia, en harmonia bella, i sentia una de les sensacions més grans que mai he sentit...

Hores, hores,... i més hores.


Però com ja vaig explicar un dia, vaig tenir un problema mèdic,... i el metge em va prohibir tot el què fos doblar el cos, entre d’altres coses. Com pot una ballarina no doblar-se?

Jo seguia entrenant, deia que ho feia sense doblar-me . Mentia, però no ho podia deixar, això no.
Quan era a casa l’entrenament continuava. La meva mare pujava de baix el taller on treballava i em fotia una bronca darrera una altra... –què et penses? Que no sentim la música? Que la paris d’una vegada i posa’t a estudiar, quan suspenguis ja t'ho explicarà el teu pare, tanta tonteria! I el metge ja et va avisar, és que no veus que és pel teu bé! No creixeràs mai o què?!!!


Em feia molt mal sentir això, però era més gran la meva passió que el dolor que em feien les seves paraules, molt més gran.

Un dia, però va venir una de les seleccionadores (deixem-ho així sense explicar més ). Algunes de les companyes les valoraven i ensenyaven les coreografies treballades, d'altres no.... La Judith (la professsora) les havia escollit. Ella sabia el què hi havia posat feia anys,... no em va ni mirar i em va dir que anés a seure. Jo no podia ni parlar, estava de pedra, no ho entenia en aquell moment m'apartava ,... i m’ho havia de mirar asseguda amb un racó amb un nus al coll. Les veia a elles ballant i sentia odi i ràbia,... algunes sols entrenaven a les hores de classe i jo portava tant.... i allà mirant-mo. La seleccionadora no em va poder ni veure, no va saber ni que era a la sala.

Quan va acabar vaig córrer a casa i li vaig cridar a la meva mare: -mare que la Judith no m’ha deixat!!!! Que no m’ha deixat!!!! Per què no m’ha deixat?????
Mare -Ahir em va venir a veure i vam parlar
Jo- Què?
Mare- Vam parlar sobre el què suposava les competicions, les hores d’entrenament, el tipus de treball,... ella ens demanava de presentar-t'hi, però tu ja saps que no pots, això el teu cos no ho aguantaria. Li vaig dir que tu no hi aniries...

Jo- Noooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Sempre he considerat que hi ha una cosa pitjor que fracassar és no poder-ho intentar-ho, perquè si un hi posa disciplina i passió, la majoria de somnis es poden complir, no??

26/5/08

Meme

En Xitus (www.calaixdetardaboirosa.blogspot.com) fa uns dies em va passar aquest Meme. Aiiii, a veure si em poso les piles i faig els deures que devia el Meme i contestar-vos per uns Premis que em vau donar. Eiiii que m’enrecordo, ho prometo :P però és que he estat, bé no sé massa on he estat, i ara vaig aterrant i miraré de respondre’ls. Uiiiii espero que em perdoneu, soc un disaster :P




1.- Agafa el llibre que tinguis més a mà, vés a la pàgina 18 i ves a la línia 4: Ostres això té algun interès,...ai quina gràcia, je,je. Ès el mini-diccionari d’anglès: ambiguo, a. Adj. Ambiguous

2.-Si estires el braç dret, què pots tocar? El ratolí

3.-Quina és la darrera cosa que has vist per TV? Un troç de bola de drac, aquest matí.

4.-Sense mirar, quina hora és? Les 7
5.-Ara mira..., quina hora és? Les 7:12 (ui, que jo a les 8 he de ser fora, ja puc còrrer)

6.-Tret de l’ordinador què sents? Música i em sembla sentir la pluja que torna a caure.

7.-Quan temps vas passar fora de casa el dia que vas estar més estona al carrer? Ui, al carrer?? No tinc ni idea.

8.-Abans d’escriure al bloc què feies? Contestava mails

9.- Què portes posat? Per Dèu quines preguntes...

10.-Te’n recordes de què has somiat? Avui no , i millor que no, somio cada cosa que fa com por.

11.-Quanta estona vas estar rient la última vegada que vas riure? Aquest migdia a la feina, feia temps que no reia així, un Psiquiatra (com no??) que ens ve a fer supervisions de casos m’ha dit que m’havia vist en una platja que es diu el Crit (que no conec de res) i m'han dit que era nudista, per favorrrr que no he anat mai en una platja nudista, i què coi hi feia ell??? ja li he dit que la pròxima vegada que em vegi que em vingui a saludar, perquè us juro que no era jo, però no plovia aquest cap de setmana com per fer nudisme??? (feia temps que no reia tant, és que és un senyor que sembla en Rajoy i no me'l imagino...madre miaaa)

12.-Què hi ha a les parets de la teva habitació? Una foto del crit de Münch i un quadre que va fer el meu pare.

13.-Has vist res d’estrany últimament? Home, a part que em veuen a platges nudistes, no.

14.-L’última pel.lícula que has vist? La que feien ahir a la primera Van Helsing :P

15.-Si poguessis ser multimillori de la nit el dia, què compraries? Em faria sòcia capitalista de la meva empresa i la següent setmana marxaria a fer una volta al món, durés el què durés. Potser pararia a un país a complir-hi un somni.

16.-Alguna cosa sobre tu: ???

17.-T’agrada ballar? M’hauria agradat dedicar-m’hi professionalment, però per un problema que vaig tenir, era impossible.

18.-Què penses de’n Geoge Bush? No vull ni parlar-ne, tinc fe amb l’Obama.

19.-Imagina que per reacció espontània tens una nena, quin nom li posaries: Sense dubte Sara
20.-Imagina que enlloc d’una nena tens un nen? David

21.-T’agradaria viure a l’estranger? Sí. No sé sap mai, potser aviat...

22.-Què t’agradaria que et digués Déu quan arribessis al cel? -Mira que és xulo tot això!!!!! i hi ha els avis, el tiet, la Margarita i la nena,....que estaven preparant una festa per celebrar que arribaves. Del què ha passat no vull que em parli, voldria que fos millor.

23.-Indica a 5 persones per fer aquest Meme: Uiiii, com que segurament ja l’ha fet tothom, perquè jo he estat a la lluna, convido a qui s'animi a fer-lo.

23/5/08

Canvis


Com heu pogut comprovar en els últims mails, o quasi tots, vaja,... he passat una temporadeta que tela, tela.... No sé ni què pensareu...s’ha de reconèixer que sou bones persones perquè heu aguantat tot això.

Jo la veritat, no sé, quasi em fa vergonya i tot, però és que jo no em reconec en el què escric. Jo a part d’escrits puntuals en papers que tinc al calaix, no escrivia gaire i llegir menys... fins i tot a l’institut vaig fer ciències pures, ben pures, no volia llegir res de ningú, ni escriure...volia que 1+1 fos 2, no volia divagar, ni entrar amb pensaments de la gent,... odiava llegir.


La meva assignatura preferida.... atenció moment freaky-total era mates... Quan tenia que llegir un llibre ens reuniem totes les amigues (que els agradava menys estudiar que a mi) i feiem parts del llibre...el resum era un desastre, ai si hi hagués hagut internet, com hauria canviat la cosa.... Per mi llegir era com prendre xarop, i pensava mira que és pesat aquest tio...quin rollo.... No vull mentir, era així, sorry. Preferia anar amb les amigues a fer coses. Creia que mentre llegia no vivia.... no és gaire intel.lectual, això, però és la veritat.


Com a mostra de lo lluny que em quedaven el mon de les lletres, quan em van fer allò que feien a l’institut de proves d’Orientació vocacional, on t’orienten de carreres a escollir, la professió ideal que va sortir-me va ser enginyera naval, imagineu com dec ser buuuu ... sempre que hi penso ric i em ve al cap la cançó de Village People: “ In the Navy” i m’imagino jo navegant pels mars amb tot de mariners,...ai quina bestiesa....a més jo abans vivia a la Catalunya interior i el mar...com que quedava lllunyyyyyy.


Si els meus em veiessin per un forat el què escric es preocuparien moooolt . Si m’haguessin de buscar en un tipus de bloc, buscarien alguna cosa titulada... New trend and fashionable crazy lazy things.... suposo que parlaria de sabates, roba, maquillatge i consells de com evitar els homes, no se segurament a dia d’avui el post es titularia operacion mini-biquini: extema urgència, nenes !!!!, i parides d’aquest estil. L’altra dia vaig trobar un bloc com el que us dic, vaig riure moooolt i m’hi veia a mi. Aquesta era, bé sòc jo. La boja que estava enamorada de les nits, de la festa, de la gent,.... de parlar amb tothom, de ballar amb els amics més bojos que un pot conèixer,.... fins que tancaven el local i els deien molt amablament que fotessim el camp.


Un dels meus ex sempre em deia que jo vivia com a Sensacion de Vivir (una série que feien abans, coses seves)...i mirant el bloc sembla Sensacion de Morir... es veu que no tot han set flors i violes, oi???? Però ja estic cansada de notar-me trista o cansada, de no voler seguir amb els projectes que tenia; de patir i preocupar-me per coses que abans no hauria patit, com pel tema d’aquell amic que em va enviar un sms, a la mierdaaaaaaaaa, que l’ajudi la seva dona que per això s’hi va casar, no??? És que s’ha de tenir collons de trucar a aquella hora del matí , la meva resposta hauria d’haver estat: FCK U!



Ui, que m’envelo..., res, simplement que vull tornar a ser jo i m’enyoro...no sé potser el post d’avui decepciona, no és massa a l’estil dels anteriors, però he de tornar a ser jo, pel meu bé.
I fa uns dies que alguna cosa ha canviat. Fins i tot he començat a pensar en coses que havia deixat penjades, un tema de feina, un viatge de feina,....bé coses, que no vaig fer i que torno a tenir ganes de reprendre....Potser tornaran els escrits tristos, potser si,...sempre hi serà aquesta part, però m’agradava més quan dominava la jo "dixaraxera".
Doncs res, que queda molt per fer, i torno a veure'm amb força per ser la que vull ser a partir de ja!

19/5/08

Records d'un vell amor

Avui va de records d'amor....



...sonava aquesta cançó dins del seu cotxe. Els peus nuus sobre la guantera.

Des d’aquell petit turó podíem veure l’estació de trens que quedava com llunyana i fosca, sols il.luminada per la llum tènue de dues faroles. En aquella hora de la nit ja no hi havia ningú. El mon havia callat i només se sentien Dire Straits i la nostra respiració.


Entre els sons de la guitarra de Knopfler, ell es movia trencant la distància que ens separava i s’apropava a mi. Clavava els seus ulls negres als meus, despullant-me amb la mirada. Llavors en la seva cara apareixia aquell mig somriure de dolent que m’avisava que començava el joc.

S’acostava al meu coll per omplir-lo dels seus petons dolços, dolcíssims, increïbles. Parava i s’estava un moment quiet, reclinat sobre meu, agafant-me un dels rissos del meu cabell i l’olorava . Buff com m’agradava aquell moment. Podia morir simplement sentint i sentint l’olor i la força que desprenia el seu cos...


El mirava però el notava massa lluny i el necessitava desesperadament, més i més a prop meu, perquè aquella petita distància se’m feia abismal. Li agafava la cadena platejada que li voltava el coll i l’estirava fluix però amb prou força com perquè s’anés apropant a mi. Cada segons era menys i menys l'espai que separava els nostres llavis,....però just abans que es toquessis...el parava. Volia estar uns segons sentint com el desig ens cremava. No aguantavem i ens començavem a mossegar l’ànima a petons i esgarrepar-la a carícies,... Jo ja no controlava, estava dominada pel ritme que marcava ell
..... i ens desitjariem fins que la nit acabés i fos l'albada la que posés punt final a aquella pàgina de la nostra història d'amor.


...Passava el primer tren del matí. I mig adormida em sobresaltava. Havia de marxar i ell m’havia de pujar al poble. Odiava aquella part, quan el dia me’l arrencava de mi.

Jo feia com si res m'importés i no li deia masses paraules al despedir-me, però quan em deixava a la porta de casa i marxava s’enduïa tot el què tenia dins meu i em deixava un buit tant dens, tant insuportable que em semblava que em quedava allà de peu només amb la roba i la pell. Els records d’aquella nit, i les anteriors serien els pedaços que cobririen el buit fins que el destí ens tornés a fer estar junts.... Llarga espera.

aiiii l'amour...

15/5/08

Una bona notícia

Ai, avui hi ha bones notícies per aquí. Home, que ja tocava, eh????. Al.leluia, alabem al Senyor que per fi tinc una cosa positiva a explicar !!!!!!


A veure, aquí va la notícia, ....doncs, mmmm, aaaaaaaa, ...ai sóc molt burra i ara no sé ni com explicar-ho. És que m’ha fet tanta il.lusió que no sé per on començar. Va, res,em centro i ho dic. Doncs que abans d’ahir em van demanar si podia escriure el Pròleg d’un Llibre.

Em va fer molta il.lusió per la persona de qui va venir i perquè crec molt en el projecte, i clar, vaig acceptar encantada de la vida i al.lucinada, també. I mira això m’ha dut alegria, tra-la-ra tra-la-ri,...però també m’ha fet sorgir una gran pregunta: - Què coi es posa en un Pròleg????
Per ser franca, jo quan llegeixo un llibre vaig molt al gra i passo de llarg el pròleg...o sigui que ara per “listilla” no sé què s’hi escriu..... ui, si s’entera d’això no m’ho deixarà fer. ;P

Bé, ja tinc alguna idea del què hi escriuré, ara he de mirar si això pot encaixar en el què és un Pròleg. O sigui, que ja tinc feina!
Però encara tinc moooooooolt temps per anar-hi pensant. El llibre tot just està en els seus inicis, sóc jo que sóc molt impulsiva i vaig molt ràpid a dir-ho, ai mira, m’ha fet ilu. Doncs això, ja ho he dit..
I ara podem somiar i imaginar, per exemple el Sant Jordi de l’any que ve.... Sí, sí, ja ho veig...no tindrà res a veure amb el d’aquest any que no va ser bo, qui sap potser per l’any que ve em demano un dia de festa i me’n vaig a passejar pels carrers de qualsevol ciutat del nostra país, notant aquell sol que comença a escalfar de primavera, i sentint l’olor de les roses a les paradetes,.... mentre camino i acompanyo els meus passos amb un enorme somriure al veure el seu llibre en alguna d’aquestes parades i parant a la gent i dient, eiii que el pròleg l’he fet jo, voleu que us firmi en algun lloc. Sí, sí, he de demanar un dia de festa ja!, perquè tindré molta feina!!!! (ara m'he flipat una mica :P)




Però, tonteries a part, espero que li vagi a molt bé al escriptor perquè valdrà molt, molt la pena, de veritat. Ja parlaré del llibre més endavant. Eiii quan surti comprareu el llibre, oi??? Please, please que serà molt xulo, ja veureu.



Li vull agrair a l'autor del llibre la confiança que ha posat en mi. Serà un honor fer aquest treball amb ell. Endavant i Força, molta Força!!!!!!!!!!!!!



14/5/08

SMS



Tit-tit-tit-tit. No és possible, no és possible. Un dels seus sms un divendres a la nit entre les 5 i les 6. El contingut res en especial. Agafo i l’apago. Aquesta vegada m’he tornat a estirar i he dormit, no m’he preocupat, no he pensat ni si estaria per aquí. No vull pensar res.


Al matí ho recordo i em sorprèn no sentir la ràbia que sentia un temps enrera, és que la veritat després d’aquest principi d’any se’t obliden els altres problemes.


Em sento molt cansada Ferri i no estic per sms, ni els teus problemes del Saturday night, ara no puc. És que encara no entenc què et va passar.
Mira que costava poc arreglar-ho, una paraula, una explicació per curta què fos. Et vaig enviar missatges, et vaig trucar, et vam venir a veure, però tu flying. Però, ara és tard i els problemes no s’arreglen a les 5 del matí. No em vull ni imaginar què estaves fent, amb qui eres i molt menys amb qui no eres.

No sé com vam aguantar tanta tonteria. Ells t’ho han perdonat. Jo no i no ho faré. No és una postura de gaire bona persona, però és el què sento, no m’enganyaré. Potser perquè no els importaves tant com m’importaves a mi.

Ens enteníem moltíssim. Amb una mirada ja sabíem com estàvem. Crec que eres l’únic que entenia els meus alts i baixos. Al principi em preguntava perquè, però amb el temps vaig saber que a tu et passava el mateix, però pitjor, les teves crisis d’angoixa eren bestials.
Saps què trobo curiós que mai en parléssim. Ho penso i no aconsegueixo recordar ni una conversa sobre això. Cap.

No sé què pensaries si t’enteressis que escric. Eres tu el que escrivies i ho feies tant bé. No t’ho creuries. Ostres, no et creuries sobre el què escric. No seria el tipus de bloc que ningú pensaria per mi, oi??? Doncs mira, només veieu la punta de l’iceberg, aquesta és la part que hi havia sota.
Fa uns mesos vaig escriure un post que t'engegava (educadament perquè t'ho hauria dit pitjor) ... Ara no tinc ni ganes d'enfadar-me. Estic cansada de problemes i amb tu tot eren més i més problemes. Ja prou!

Però hi ha una cosa, una sola cosa que m’espanta... em fa por que estiguis enfonsat i no ho sàpigues dir a ningú. Que aquests sms ,sense solta ni volta, sigui una manera de demanar ajut.
I si m’estàs demanant ajut i jo no t’escolto???? Jo no vull que et facis mal, no ho suportaria.

Vaja, jo no tinc ganes de contestar-te el sms i no crec que ho faci, però em queda aquest dubte.


http://es.youtube.com/watch?v=-9VEZmFQGKc

Eiiiii, per cert pròxim post tinc super-super-bona notícia. Ostres quina ilu m'ha fet. Demà ho explico!!!!!!!!!

11/5/08

En un dia de pluja

Plou, plou i plou...

Al final tampoc no he ni pujat al poble dels meus pares. No tinc ganes de veure a ningú. Ja veieu que fa dies que estic una mica “desconectadilla” del mon.

A principis de setmana fins i tot vaig parar el mòbil i vaig estirar el fil del fixe, no volia trucades. Només parlava amb els de la feina i els de casa perquè no es preocupessin. M’he fet una closca i m’hi he tancat,... i au, ara estem així!

No tinc aquella angoixa de principis d’any, ni la por a caure en una altre depre, però ostres, és que últimament han passat moltes coses i ara mateix estic com cansada, com si les estes paint.
El problema és que quan vaig decidir engegar el mòbil va ser pitjor. Trucades i missatges que hauria de tornar i amb el que em costa parlar ara.

Que si un sms dient que la Dana s’ha trencat el dit (no vull saber ni com). És una amiga que fa bestieses, ja fa uns anys va anar coixa un temps perquè li agradava un monitor de fitness i va voler seguir totes les seves classes i clar, no estava preparada físicament per tantes hores d’esport. Ai quin riure, és ben boja !


Després un avisant-me del què li havia passat a l’Eva (ja no explico per no parlar sempre de coses negatives). A ella ja l’he trucat, i és la pera perquè la truques per parlar del problema i acabes parlant de qualsevol cosa menys allò. Ja estava organitzant una altra excursió i tenia idees pel viatge “solo chicas” que si esperem ja el podrem fer amb l’Imserso i ens sortirà gratis.
També altres sms sense massa interès.



Però penso que vaig connectar massa d’hora el mòbil, perquè divendres a la matinada en vaig rebre un que no penso contestar. Era d’un meu amic,(ex-amic) l’única persona que no em parlo. Feia mesos que no en sabia res, però es veu ara hem d’arreglar els problemes a les 5 del matí. Ja en vaig fer un post en l’anterior bloc i em mantinc amb el Saionara baby!!!! (ja en parlaré)




I va plovent,...ara que si més fort, ara més fluix (xim-xim-xim...)i a moments surt el sol

En un dia de pluja no hi ha massa res a fer, seguir tancada,... però a mi hi ha una cosa que m’encanta fer quan bufa el llevant....Anar a veure els “men in black” (=surfers), que aprofiten a la que fa una mica de vent per baixar amb les taules. M’agrada molt mirar-los i pensar què deuen sentir, ha de ser molt xulo. Un estiu de fa 2 anys ( la Dana, la del dit trencat) i la seva colla anaven a Tarifa a aprendre a surfejar m’hauria encantat anar-hi però jo treballo quasi tot l’agost i m’ho vaig perdre. Ha de ser un bona experiència, qui sap potser algun dia.

Per ara em conformo a mirar-los i imaginar-me que estic allà, sentint el què deuen sentir. Buff!!!