29/6/08

Pensaments a la riba del Sena

...Aquesta setmana el viatge a Paris m’ha fet pensar i adonar-me’n de coses, ja les veia, però hi ha dies que semblen fer-se més clares. Ara veig que els últims anys de la meva vida no he estat gens bé. M’he dedicat a anar tirant, com mentint-me a mi mateixa, enganyant-me al dir-me que tal i com estava era normal. No era veritat.



Nedava sola en mala mar, sempre en tempesta. Aquella manera de fer es va convertir en el dia a dia. L’ansietat era una rutina i vaig arribar a creure’m que la meva manera de viure seria així, angoixada, sentint sempre un pes al pit que m’anava aplastant aquesta il.lusió tot demostrant-me que m’equivocava. Però sempre, sempre vaig tenir l’esperança que aquella petita llumeta, aquell far a l’horitzó, em guiaria a un lloc millor.

Ara fa uns mesos les coses han anat canviant. Han de canviar més, ara ho tinc clar.

El medicament m’hi ha ajudat moltíssim, aquesta vegada sí. I com si m’estigués despertant vaig obrint els ulls i m’adono que torno a sortir jo. S’allunya la tempesta, es va fent clar el dia i les onades no piquen tant fort... encara vaig a la deriva, però sento que torno a tenir la força aquella que sentia abans...torno a tenir ganes de fer moltes coses.... he de recuperar el temps perdut perquè aquests últims anys no sé ni què he fet... els dies passaven lentament, com en compta-gotes, però els mesos volant... i ara veig que he viscut molt poc.




M’adono al mirar als amics com han anat canviant, ens fem grans...però jo notava que no avançava, fa temps vaig quedar encallada en una pedra que cada dia provava de saltar i no podia. Rebia mil consells, i em frustrava veure que tot i intentar-ho jo no avançava, mentre els altres sí. Ja m’havia cansat d’intentar-ho i havia arribar a pensar que no hi havia res a l’altra costat.



Mentre escrit això em cauen les llàgrimes al veure que durant tant de temps no vaig poder fer res. Us asseguro que ho intentava cada dia. És que no sé que va passar dins meu. I ara tinc moltes preguntes.
Com he dit, sento que m’estic despertant d’una mena d’estrany malson. Em sento molt desorientada i mig adormida, com ressacosa i aquestes són les qüestions a respondre’m : D'on sòc? on vull anar? Què vull aconseguir? Al costat de qui?... estic desconcertada perquè ara m’he de tornar a situar perquè ara no sé massa qui sòc.



Un passeig per la riba del Sena veinent la gent passejar, prendre el sol estirats en un banc, tocar la guitarra, llegir, fer-se petons a l’ombra d’un arbre,... Sento que no vull perdre ni un minut. No passa res, no faig tard, però he de recuperar i viure, viure, viure!!!! Com he fet aquests dies a Paris...

23/6/08

Jo sòc així!


Avui volia parlar dels meus plans de la setmana.... Tinc una setmaneta de festa amb la que faré un viatge a Paris (oh lalà!!!!) i també tinc un sopar amb els antics companys de Primària...buuuf, moltes coses que us volia explicar. I ho faré, ho faré...I promise you!!!!

Però hi ha canvi de plans. Ahir em va trucar la Seke (la descubridora del meu bloc) i diu que ho han parlat amb en David i volen respectar el meu espai terapèutic (diu ella, es nota que és Psicòloga), jo crec que la curiositat serà superior i el visitaran, ella potser no, perquè no crec que em sabés trobar (és un crack de la informàtica, ui si em sent :P) , però en David sí.
Bé, en el moment que em senti incòmode parlant d’alguna cosa canviaré de bloc i us avisaré a tots, ok. Però de mentre seguirem. No vull amagar-me, jo sòc així i tinc dies bons i dolents i aquest és un lloc on sòc tal qual.
O sigui que mentre estigui aquí escriuré el què senti, sinó no té cap sentit, oi?

Doncs el què deia, tot i estar millor ahir em sentia així....




Negre. Un estol de foscor cobria el meu darrera...
No miraré. No penso girar el cap.
Tot el què vull està davant.

En aquesta guerra que he acabat hi he deixat un troç del cor i ara estic dèbil. Encara estic molt espantada.
Però quan els Dèus reparteixen Por sempre reparteixen igual quantitat de Valor perquè la lluita sigui justa. I jo que no el trobava i em perdia, dia darrera dia, entra els meus fantasmes, volia convertir-me en un d'ells i que tot s'acabés.

Cant de sirenes com agre-dolç que em cridava i m'atreia.
Volia rendir-m'hi. 2 camins i jo entre ells... però és què sóc covarda i em feia massa por el que portava a la foscor. I vaig decidir que provaria de caminar cap al que m'apropava al sol...

NOTA AL LECTOR/A: ENS VEIEM LA PRÒXIMA SETMANA QUE JO ESTIC DE HOLIDAYS, (elis, elis) FINS AVIAT!!!! UNA ABRAÇADA!!!!

21/6/08

M'han descobert el bloc

Ahhhhhhhhh! avui m'han descobert el bloc!!!!!!!!!!!
Ells són en David (el cantant de Nobadis) i la seva dona.... la meva amiga preferida: la Sequero, ja que hi sóm, doncs els presentem!!!!!

Avui els he anat a visitar a Granollers i parlàvem de mil coses, com sempre, bla, bla,... Llavors m’ha fet gràcia explicar-els-hi que tinc un bloc. He pensat que eren dels pocs que podrien entendre perquè escrivia i com em sentia.
Només sabia la direcció del bloc un amic, a la resta d'amics i gent de la feina ni se'm ha ocorregut explicar-els-hi. Un dia, en un estrany i inútil atac de sincertitat els hi vaig dir a la meva mare i germana, però la seva opinió sobre això dels blocs no va ser gaire bona, van opinar que es poden fer coses millors a la vida... Doncs mira, jo faig aquesta, au! ;P

Però el què deia, n’he començat a parlar i en David anava insistint que volia l’adreça. No li he donat, però sé que la trobarà, ell també té un bloc i sé que la trobarà... grrrrr quina ràbia David Ahhhh! :)
És que em fa moooolta vergonya que llegeixin el què escric. ja sé que no passa res, però era el meu espai per parlar de les meves coses...
Davant d'aquest descobriment de les meves intimitats he pensat què podia fer, i he trobat dues opcions:
1) Borrar el bloc i fer-ne un de nou
2) No fer res, i aprofitar per saludar-los.
Doncs res, com que li he agafat "carinyo" al món dels blocs i no vull abandonar aquest; els saludaré: -Hoooola!!!! (ara estic vermella tomàquet, je,je)

i us avisaré David i Sequero, si llegiu els posts anteriors (que millor que no) espero que no us doni un "soponcio" o algo xungo... explico algunes coses tristes, però no patiu, ara estic bé. I no truqueu als del Psiquiàtric, Sequero que et conec...
No m’havieu de deixar marxar de Granollers maiiiii!! Que jo era molt feliç allà amb vosaltres i aquí estic sola com una mussola i m’estic mig trastocant, aiiiii. aiiii aiiii
Ei, no penseu que trobareu històries romàntiques sota la lluna amb beach boys, ni festes bojes, ni gaire res guay (ohhhh!) ...... durant uns mesos les coses no van anar gaire bé. Al febrer van tornar les crisis d’angoixa i estava malament. Sento no haver-t’ho explicat Seke, és que tu vas tenir el bebé i no volia amargar-te la vida amb els meus rollos patateros. Per això no truco gaire, no he estat gaire animadilla i jo sé que ara tu ets la persona més feliç del mon, ho noto. Però, en resum que ara estic bé. Ja us he explicat avui que ara ja no em sento sola, sinó que em sento com una noia moderna independent i super-guay (bueno, no tant, je, je :P) però estic bé, vale? No us preocupeu, ok.
Jo vull que vingueu aquí i que compreu un apartament com fa temps que dieu,o sinó tinc la clau de la casa dels russos,je, je,... ai ens ho passariem xupi...No em rendiré, seguiré enviant missatges subliminals a en Martí perquè us convenci, :P


Doncs res, quedeu saludats i benvinguts al bloc!!!!!!!!!!!!
La resta d'amics d'aquest mon virtual, compreneu oi que fa moooooolta vergonya?, aiiii :(


*David si m'has trobat pots deixar comentari, tranki, ja m'he mentalitzat, je,je...

17/6/08

Gerro trencat


Tinc un amic que fa una comparació curiosa i que m’agrada. Potser ja l’heu escoltada mil vegades, però jo només l’hi he sentit a ell. I compara les relacions amb els gerros. Diu que un gerro, al igual que una relació (amic, parella,...) pot aguantar moltes caigudes i tornar-se a posar dret, sense perdre la bellesa de la seva forma. Però cal anar alerta perquè en una d’aquestes caigudes es pot trencar i llavors mai més tornarà a ser el mateix. Per molt que intentis unir les seves peces, haurà perdut el què el feia especial.

Doncs jo ara estic en aquest punt, s’ha trencat un gerro en la meva vida. Vàries caigudes i en una d’aquestes, sense que fos especialment diferent a les altres, la relació s’ha espatllat i ha perdut la bellesa, la confiança, que vaig trobar-li quan va començar. El gerro s’ha trencat i no el veuré mai més amb els mateixos ulls. Hi ha qui pot dir que el què ha passat ha estat la gota que ha fet vessar el got,... és igual com ho descrivim, perquè el resultat és el mateix = fi d'una relació: GAME OVER!!!!
,

14/6/08

Sort amb la Selectivitat !!!!!


A les 7:30 del matí la tieta la deixava a casa nostra i quasi s’hi passava tot el dia. Sempre ha set com la nostra germana peke. Quan ens llevàvem estava a la saleta, hipnotitzada mirant en Doraemon amb aquell pijamet d’ossitos i tenia un munt de colors i papers sobre la tauleta de vidre de la saleta. Es distreia dibuixant i escrivint, desde mooolt petita ja deia que seria escriptora o botiguera (aquesta últim perquè sempre ha estat molt merdosa i presumida i li agradava remenar i emprovar-se roba). Molts matins ens regalava els seus dibuixets i escrits.


Un dia la meva germana tenia un examen important, ves a saber de què era. Llavors la iaia ens deia: - Aiii!!!! ja puc encendre un ciri pasqual a la Verge perquè tot vagi bé!!!! Es veu que era miraculós, no calia ni estudiar. La meva cosina com que sempre volia protagonisme va dir que ella també volia fer un ciri pasqual i va agafar un paperet i va dibuixar un ciri i va escriure /ce provis/ (en llenguatge infantil volia dir: que aprovis) Ens va fer tanta gràcia que des d’aquell dia quan una de les 3 fa un examen ens dibuixem un Ciri Pasqual (mira tu quina parida!). Aquesta vegada el Mega-Ciri-Pasqual va per ella perquè la Selectivitat li vagi de conya.


Per cert, com és possible que al final també hagi triat Dret i jo que em pensava que el meu rentat de cervell havia funcionat (je, je) Era la meva única esperança, ostres tota la meva família seran advocats, o què? Que Déu m’ajudi, estic perdudaaaaaa!!!!


Auuu, encara que amb retràs, et penjo el Ciri Pasqual,....
(el dibuixet fet amb tant art (je,je) és el que sempre ens fem, eiiii i porta molta sort eh! )
.

10/6/08

Premis !!!!

Avui ens posem el vestit de gala perquè tenim Cerimonia d'Entrega de Premis...

En Pere Vilanova ahir va entregar aquest Premi . Per qui no el conegui en Pere és un jove cantautor i poeta que escriu de meravella.

Gràcies Pere, és tot un honor rebre'l de part teva i espero poder venir ben aviat a escoltar algun dels teus concerts, que me fa molta iluuuu. I et desitgem (que segur que parlo amb nom de tothom) moooooolta sort al Sona9 !!!!


Bé,....es veu que les normes són entregar-ne a només 5 -ohhhh jo n'hauria entregat un per tothom :( -Els Premis són subjectivíssims i valoren una cosa més important que les paraules escrites en un blog, valoren fets....

DDRIVE darrera de les teves peripècies en el taxi i grans habilitats per tenir cura de la casa (je,je) hi ha una persona excel.lent, un AMIC en majúscules.

XITUS Premi als valors que transmets al bloc i que tens com a persona, que són ole, ole i oleeee!!!! No canviis perquè són fantàstics!!!!

BOBBIN Tenim ganes de poder-te llegir més i més al bloc, perquè tens moltes coses dins teu a dir i les volem escoltar. Força Bobbin!!!!

SOMIADOR Valoro el teu estil directe i saber donar la mà quan les coses no van bé. Aquest Premi és per fer-te somniure, desitjo que estiguis bé.

INSTINTS Aiii és la meva amiga favorita del mon dels blocs,... Premio el seu bloc perquè és capaç de fer-me riure, emocionar-me, ensenyar-me,...i això no ho aconsegueixen tots els blocs,... Va que d'aquí dos dies ja seras MESTRA, iujuuuuu!!!! Faras una festeta virtual????

... i la resta Gràcies per aguantar tots aquests moments xungos que he tingut, de tot cor. Amb els vostres comentaris m'heu ajudat molt més del que us penseu.

Em deixo de premiar algunes persones però elles ja saben que no les oblido. Aiiii , prou que encara ploraré,.... je,je.

6/6/08

Us apunteu a fer el got ????

Teniu algo millor a fer, ara mateix???,...si llegiu això, potser és que no .... Què us sembla una cerveseta a Platja d’Aro...doncs vinga!!!!!!!!





-Una Bud!!!! (això va pel cambrer, clar)

Us situo a nivell de sentits: l’olor és d’alcohol, barrejada amb creps de xoco que fan a la paradeta de més avall (mmmmmm), per l’oïda entra el murmuri del pas de la gent i cotxes, però dins del meu cap sona aquesta cançó (que no he traduït però té com molta vida, potser diu que sòc burra, si ho digués Núr, Xitus o Instints, ja m’ho direu que sou els especialistes d'anglès, eh??) i per la vista aquesta és la pel.licula que passa:

-Passa el danés de la botiga de roba masculina, va sempre tant engominat i rient, el mes feliç del poble.

-Dos guiris amb pantalons curts i samarreta es creuen amb una dona que se’ls mira, ella al igual que la majoria dels d’aquí encara portem màniga llarga.

-Els cotxes passen i passen. Ara prop del bar para el camió de la Coca-cola. Aparca en doble fila, no hi ha alternativa...

-Al meu costat una parella que no parlen, miren,... simplement miren la vida com passa per davant dels seus ulls, al igual que jo

-Miro enlaire, aiiiii quin sol, fantàstic dia,.. els seus rajos em fan mal als ulls i els tanco buscant dins la bossa les ulleres. Ahhhh, però quants trastos tinc al bolso. Com és possible!??!!

-Un nen està corrent, darrera la seva mare que l’intenta atrapar....

-Passa el cambrer del *****: -Eiiiiii i li faig iuju amb la mà. Em pica l’ullet i em saluda, com sempre. Ès un sol. Auto-Reflexió: ara que hi penso només conec que cambrers i dependentes de botigues, a part dels pacients, aiiiii, aiiiiii, res.

-Dos avis, poc a poc passen pel meu davant, quanta vida a la seva pell...

I creua el cambrer que em porta la cervesa i el tiquet. I fa una broma amb accent andalús. Em trec les ulleres perquè ni el veig.... No entenc res de l’andalús, li ric, però no entenc res...

Sento i sento el sol que suauent pica a la cara, els cabells m’estan agafant un color ataronjat intens. Agafo aire....i tanco els ulls uns mini segons, per un moment sento la felicitat dins meu...jolin que es això la felicitat, l’he trobat en una cadira d’una terrassa.

Faig un glop.


-Passa en Carlos del ciber. Que el mes passat vaig veure més que als de la meva familia. El saludo amb el cap. Deu ser la seva nòvia la del seu costat? Qui sap????

-Una noia passeja dos gossos, estant contents i mouen la cua , miro el gos, miro la noia....confirmada la teoria: els gossos s’assemblen als amos.

-Ui em miro les sabates i les de les persones del meu costat, m’encanten les sabates, uiiii quanta gent amb xancletes.


Aiii quantes tonteries que dic avui. No sé, coses simples, persones que van i venen,..., res especial, però em sento bé....les coses van canviant dins meu i m’encanta...

Bon cap de setmana!!!!!

3/6/08

Perdona'm... La resposta d'ell

Ahir vaig decidir fer-li arribar l'escrit del post anterior. Estava cansada de sentir-me culpable de tots els problemes del mon i de l'univers i més enllà i tot. Per això vaig pensar que si ho deia en un blog que ho llegien altres persones, perquè no ho havia de saber ell. Li vaig donar el què vaig escriure i em va dir de parlar-ne avui...
Quan ha arribat ha dit que m'havia escrit unes cosetes al tren, aquí en poso un fragment.

"...jo no vaig poder-ho llegir sense enuegar-me i tu que estaves al meu costat, on les teves llàgrimes sinceres m'esbarlaven el cor... Ara passat el temps, havent pensat amb el què em vas escriure, crec que no et mereixo.No mereixo les teves llàgrimes ni que em demanis perdó.

No et puc perdonar que no somriguessis si sòc jo qui em sento culpable de no fer-te somriure. Sòc jo qui em sento culpable de no haver-te ajudat quan em necessitaves. Sòc jo qui em sento culpable de no haver-te dit mai gràcies. Gràcies per deixar-me estimar-te. Gràcies per deixar-me estar al teu costat. Gràcies per deixar-me fer-te petons. Gràcies, milions de gràcies per dir-me que m'estimaves..."

I en un segon trocet de paper:
"Des del dia que et vaig conèixer m'ha acompanyat a tot arreu on vaig, el sento present, amb força... forma part de mi i no puc ni vull desprendre'm. Ès el perfum del teu amor que m'ha encisat amb el seu encant..."

Ostres jo també necessitava sentir coses maques, és que només veig el què faig malament. I últimament ho necessitava de veritat.
Ara bé, és curiós com ens ha estat més fàcil treure els sentiments a través d'un paper Quan ho intentàvem parlar no ens aclaravem i mira que ho haviem provat. Potser un escrit són paraules que queden i et recorden cada cop que ho veus el què sent l'altra,....bé, jo què sé....en resum que en una relació quan les coses no van bé les culpes potser no són sols d'una part, sinó que al igual que són dos quan va bé, són dos quan les coses costen....

1/6/08

Perdona'm

Aquesta era la nostra cançó...
Ho vas decidir en un concert seu a la Monumental. Please forgive me.... Perdona’m





Perdona’m per no saber-ho fer millor
Perquè les meves pors no em van ajudar a ser prou forta
Perquè tu només volies veure el meu somriure i faltava i no podia

Perdona’m per perdre’m dins meu i no saber trobar la sortida
Per no saber fer les coses com la resta
Per no escoltar, per ser massa tossuda
Per valorar més l’aire que la terra


Perdona’m rei, però no ho vaig saber fer millor
I és que no sabia com fer-ho
Volia que fossis feliç i volia ser-ho jo
I no sentia que ho fossim .... i m’odiava tant.
Si m’haguessis vist com plorava als vespres quan marxaves
aquí sola pensant què feia malament
Però els meus pensaments em bloquejaven...


Perdona’m, perdona’m, perdona’m!!! perquè jo et juro que no em puc perdonar.